El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: veïns

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

El veí multiorgàsmic i les paraules del ministre

Tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja –ah, que bé, aviat m’ho trauré de sobre i… Merda, ja hi torna– ooooooooohs (d’autèntica decepció amb gust estil ejaculador precoç), nyiiiic, grruuuum, barruuuummm (arrossegament de mobles com qui té molta pressa per arrambar una dotzena de pianos de cua just a l’altre costat de la paret del meu estudi) ooh, oh, oh, mmmmm, uehé, uehé (crescendo de petits crits australopitequians amb esbufecs dements intercalats; diminuendo) –què ja t’ha passat, xato?– tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

Aquesta és la seqüència habitual de quarts de 4 a quarts de 9 de la tarda. Però què deu fer el meu veí? Que s’ho passa la mar de bé és evident. Folla? Ho he descartat. Amb cinc hores diàries ingerint viagra multiplicades per les cinc o sis setmanes meravelloses que m’ha regalat ja seria criant malves. Té el ball de sant Vito? Està muntant una orquestra simfònica de pianos? Juga a un videojoc d’aquests que provoquen epilèpsia? a futbol sala d’estar? a veure qui és el primer veí que li ve a trencar la cara?

I mentre dubto, al meu caparró sensible i impressionable ressonen les paraules preclares del ministre: «perquè hi hagi benestar hi ha d’haver creixement». Potser el dement del costat el que fa és créixer, doncs, com l’Alícia devoradora de pastissets. Potser creix i gaudeix de créixer. Potser quan arribi a ser una sacietat del benestar deixarà de bramar i tocar els collons. O potser no. Potser no aturarà mai aquest creixement a batzegades i començarà a sobreeixir per les finestres borratxo de felicitat. I potser la resta de veïns ens anirem aplanant contra les parets. I si ens allisem prou potser podrem passar per sota les portes sense destorbar el seu creixement del benestar. I, decrescuts i lleugers, planarem per la ciutat, alliberats de tot llast material, amb les necessitats supèrflues tan empetitides que seran bales de vidre que podrem llençar al gegant en creixement com si fossin cacauets a un mico (i que potser faran que es rasqui darrere l’orella). I un cop gibaritzats tots els excapricis teledirigits, pul·lularem per on voldrem i voldrem el millor i no el més car i –tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

La Commedia dell’Arte a Barcelona i les Classes Clandestines d’Italià de Pati Interior d’Illa

Segurament és per culpa del Franco Battiato, però també podria ser per la fascinació irreprimible que sento per la immensitat interpretativa de l’Adriano Celentano o del Roberto Beningni (pre l’abominable La vita é bella), el cas és que sempre he volgut aprendre bé l’italià. I, des de fa uns mesos, estic de sort, perquè al meu veïnat –que és un ecosistema molt ric–, sobretot cap al migdia i cap al vespre, se senten –fins i tot amb les finestres tancades– uns crits estentoris, perfectament modulats, que sempre que puc corro a transcriure a la meva llibreta de Classe Clandestina d’Italià de Pati Interior d’Illa.

Els crits solen tenir la seqüència: veu materna o paterna amb cantarella interrogativa (Dove sei?! Ora d’andare a cena! Dov’è Enzo? Marí? Etc.); veu infantil que, per l’eco fantasmagòric, diria que surt sempre del pàrquing (Siamo qua! Giochiamo! Arrivo! Vengo, vengo, mamma! etc.); veu materna (Sbrigati, dai! Come mai non vi vedo più? etc.) o bé paterna (parolaccia irreproduïble); corredisses d’hipopòtam catacumbal que es van convertint en passets de nen sobre rajoles que, tot i que ressonen fort, ja no anuncien un terratrèmol imminent.

Però la sort em va somriure del tot divendres passat. Els meus professors han deixat de ser les adorables veus anònimes que vetllen desinteressadament pel meu coneixement de la llengua de Petrarca; m’ha estat revelada l’estructura social que s’amaga darrere la seva passió pedagògica. Passant pel pati que separa ben bé 70 metres el meu edifici del del davant vaig sentir un inconfusible:

–Zia! zia! zia!! zia!! zia!!! zia!!! zia!!!!!

Era un dels meus benefactors, és clar. Vaig aixecar el cap i vaig veure el cap d’un noi engominat abocat des d’una finestra del segon pis. Després de sentir unes quantes finestres que s’obrien alarmades de veïns disposats a trucar el 112, finalment la zia, des del cinquè o el sisè de l’altre l’edifici, va bramar:

–Dimmi!

Nebot: –Oggi Anto mangia qua!

Tia: –Va bene!

En el penúltim acte d’aquella mena de guinyol altament educatiu, el noi va aixecar el polze i va somriure satisfet. Ni ell ni la tia no van dir res més. Silenci tens. Fins a l’inevitable:

Oncle: –Antonio! Ti spacco la faccia!

Ara l’Antonio, si mai me’l trobo pel barri, segur que em serà més fàcil de reconèixer.

*Després de l’èxit de la meva operació de canvi de sexe virtual ja puc parlar de mi mateixa en femení, ole.