El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: temps

Tres i no res

Sí, és clar, la tecnologia és una cosa que sempre l’ha fet tornar boig. Ja des del començament. Només aparèixer la roda, va donar-hi immediatament tantes voltes que, il·luminat, els malucs li van fer el hoola hop, els ulls el monocle i el dit l’anell, en un tres i no res (relatiu). Del martell, per exemple, també va voler-ne treure de seguida tot el suc que va poder. Tip de picar ferro durant uns quants segles (pocs, en comparació), llampat, aviat el va fotre a mar, i va crear un esport olímpic i un déu no olímpic, però dels que fan por, com l’esport en qüestió.

Últimament, però, l’home del temps no gira gaire rodó. Li passa una mica com a la fruita, que encara que sigui del temps, si la culls verda, la remenes massa i li fas les putades refinades contemporànies, es torna maca però li agafa un gust estrany. L’home del temps ja esprem i esprem els Nexus 6, Galaxy Note 4, iPone 6 i Shittech 8. Però de suc, les joguines noves, poc. Només és ell que baveja, i s’acaricia sense parar els capcirons del dit polze amb el dit mitjà i somriu a la més mínima pampalluga. Hi ha qui diu que aquesta tamborinada arribada d’ara l’ha acabat de tornar boig. Per la tecnologia.

Martelleig lleig

Martelleig lleig

Col·laboració a Relats conjunts.

Anuncis

L’equinocci de tardor i els grills de l’Ubuntu

Ai!

Avui el sol dribla dos o tres cometes, passa per primer cop per Balança i: hop! ja tenim el dia i la nit equilibrats, igual de llargs. El més trist, però, és que, de retruc, l’estiu passa a ser història.

Però quina, quina, quina història? en quin temps? el de debò? el de sempre, el que va donant tombs? o el que es va inventar aquell africà que, d’emmarat que estava, es va fer cristià i, com tothom –deia ell–, sabia què era el temps però a l’hora d’explicar-ho es feia la pitxa un lio?

És clar que aquest estiu no passarà a la història, fora dels focs artificials de dins del meu caparró ha estat discretet, suposo. Però sobretot no hi passarà perquè som nosaltres que ens n’anem, i ell es queda. I jo no sé si me n’he acomiadat com déu mana; n’hi ha prou amb la cançó de Mazoni de més avall? Perquè el que avui abandonem sense miraments no serà l’estiu de l’any que ve, tampoc, perquè ens veuria un any més vells i l’estiu no té ulls per a nosaltres.

Ara, a la memòria, per ratada que la tingui, d’estiu d’enguany sí que me n’hi cap una mica. Així, mentre m’hi poso bé perquè el corrent que se’ns emporta m’acariciï vida avall, cada vegada que engegui l’Ubuntu i senti els grills que porta a la panxa (molt millors que la merda seca melòdica del Güindous), és aquest estiu que deixem enrere i no cap altre que recordaré amb un carinyo especial.

Ja està, ja m’ha enganxat la nostàlgia cursi de cada tardor.