El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: lluna

Bales perdudes

Sé que és una frase que fa ràbia, però des del dia que em va venir perquè li desincrustés aquella mà de cartó pedra de l’orella, que li tinc advertit. Fent d’actor, què vol? Si es dediqués al teatre, encara. També està ple de bales perdudes, però si més no té una certa tradició i encara podria arribar a participar en alguna obra memorable. Al cinema, però, no sé pas què hi veu; o hi veia. Ja li diré jo el que és el cinema: Una d’aquestes novetats inútils fruit de la velocitat absurda amb què vivim el començament de segle. D’aquí un parell d’anys ningú no se’n recordarà d’aquests films que diu que fan, i vostè, en lloc de ser un pioner de ves a saber quin art, quedarà retratat com el llunàtic que és. No se’n recordarà pas ningú de la seva cara. I no m’expliqui com se l’ha fet aquest ull de vellut, que no vull saber quina mena de coses s’hi couen a cal Méliès; em posa de mala lluna.

Le_Voyage_dans_la_lune

Col·laboració a Relats conjunts.

Titivil i la cançó de la lluna a punt de rebentar

Guapura a la llum de la lluna.

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 5 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

estic contentíssim. Per tot arreu ens anuncien que aquest vespre la lluna ens passarà més arran de nas que mai i que, per tant, la veurem enorme. I què? Doncs que serà tan bestialment immensa que els poetastres que encara li dediquen odes i versets –ficar-los el dit a l’ull seria tòpic i passat de moda si no fos que encara n’hi ha, i de premiats!– no es podran estar de trobar-la la mar d’inspiradora. I això vol dir que d’aquí ben poc –que aquests se la casquen a gran velocitat– tindrem uns quants poemaris de merda al carrer que, quan sigui l’hora de potinejar-los un cop a l’impremta, no m’hauré hagut de trencar gens les banyes per convertir en escombraries. Només m’haurà calgut recorregir les esforçades –ha ha– correccions dels editors i tornar als nyaps infectes de l’original. Ole.

Sóc tan feliç que fins i tot podria escoltar la cançó retardada composta pel nostre mai prou lloat satèl·lit un dia que volia engelosir Júpiter.