El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: literatura

L’any Espirú (amb frase del dia)

spirou_75

Sí, també és llestet, orellut i una icona literària colossal (la faceta turmentada amb dret a centenari pompós, potser els 25 anys següents).

La frase Espirú del dia (que va enxampar el marsupilami ficant el dit al cul de l’Spip):

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge mascota groga amb taques negres.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

La segona imatge és del Catàleg de Còmics en català, la primera ha caigut d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog on havia caigut del cel.

Anuncis

És l’estupidesa, economista

El cap de la secció d’economia passa l’última pàgina de La reina al palau dels corrents d’aire i s’eixuga la suor del front. No són les rancúnies i guilladures dels milionaris suecs que l’han fet patir fins al final. Ni cap mena de neguit pel fet d’haver acabat tot just ara la lectura obligatòria-si-és-que-vols-ser-algú del bestseller de cinc anys enrere; és un home pràctic ell, què coi ha d’estar per novel·letes. Ni, és clar, la supervivència, tantes vegades incerta, de l’autista justiciera per equivocació Salander i de l’aparentment perillosíssim txulo piscines Blomkvist. No, sua d’alleujament i de perplexitat. Convençut de la validesa del pressupòsit segons el qual els agents econòmics –tu i jo– són agents racionals, havia trobat francament angoixant el començament de la trilogia, però ara ja ha après que totes les crítiques a la manca de moral, d’esperit crític i de capacitat d’investigació i a l’excés de conformisme, de susceptibilitat al suborn i d’autocensura vergonyant dels economistes que escriuen als mitjans de comunicació no són més que literatura de consum ràpid. Ara, ves per on, torna a suar; es demana si és un gènere gaire diferent del que publica el seu diari.

Mohamed Jordi Premi Nacional de Cultura

Mohamed Jordi, es caragola nerviosament un cordó de la xilaba, sent que criden el seu nom i, quan s’aixeca, nota que les cames li fan figa. Però un cop dalt de la tarima, declama amb més fervor que mai la variant més reivindicativa del seu discurs “se’ns pixen a la boca”. No pot pas defraudar el poble que tant aprecia la seva excel·lència oratòria i la seva capacitat visionària. La cinquena vegada que un esclat d’aplaudiments l’interromp, mira cap a l’esquerra i, entre bambolines, veu un senyor amb llacet que li somriu i Juan Marsé, amb l’estatueta del premi a la mà, que li pica l’ullet. Mohamed Jordi li torna la picada d’ullet i pensa que és una llàstima que, ara que s’ha reduït el nombre de premis i s’han esvaït les categories, quedi més dissimulat qui guanya el de literatura i qui el de circ.

(Emmagatzemat, juntament amb “El gran amor de Mohamed Jordi” i alguna altra secreció igualment idiota, al contenidor de microcontes idotes de P. E.)

Bisca l’hanalfavetisma

6è episodi de l’edificant història de la Coco Costa

Arrossegant-se desconsolada, la Coco va topar amb una altíssima torre d’ivori. Avesada a reptar, va enfilar-s’hi amb l’esperança de refugiar-se d’aquest món ingrat. Un cop dalt, però: oh! decepció.

Khopeta, i tu qui ets, intrús?

“El Gripau Blau, maca”, va regalimar l’habitant de la torre. “Però si ets tope de verd! verd ioro, verd moc, verd i verd!” “És una llicència poètica, maca; jo sóc l’autor.” I la Coco, que ja estava sensible, va clavar un cop de cua tan rabiós que va esmicolar l’ivori, i els milers de milions de textos acumulats dins la torre van escampar-se per tot arreu.

Què fots amb un iapis clavat al cul, babau?

“Ja t’he dit que sóc un lletraferit, maca. Però, en fi, què ha d’entendre un personatge pla i superficial com tu; estàs verda, maca. Se’m devia haver indigestat alguna mosca quan et vaig crear.” La Coco, que per un moment havia dubtat si s’havia de disculpar per haver-li esbotzat la casa, va veure clar que el que es mereixia aquell batraci mig imbècil era que li acabés de massacrar la biblioteca.

La p amb la a: nyam.

Acabarà mai de devorar textos cagant-se en qui la va parir, la voraç Coco? En traurà res, d’haver digerit Alícia, Mila, Colometa, Ottilie, Güelfa, Plaerdemavida, Laura, Beatriu, Julieta, Ginebra, Madame Chauchat, etc.? Volum, potser?, cos, presència, carisma, caràcter, maduresa? o l’enyorada sarna?

Continuarà