El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: cristianisme

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Anuncis

Desolació, de Joan Alcolver

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

Hi ha dues idees d’herència cristiana (entre altres) que avui em putegen especialment. La primera és la de l’individu i la segona la de la salvació. Agraeixo, doncs, al senyor Alcover un poema que (segons com, i si en lloc de “al cel” penso “a la merda he vist anar-se’n la millor part de mi”) les dissol totes dues. I tot plegat, és clar, gràcies a poder-lo contraposar a una certa crucifixió que fa 1979 anys que arrosseguem i que sembla que avui, divendres sant i 6 d’abril hem de recordar, i a una altra certa resurrecció, que sembla que recordarem demà passat. Ni tu ni jo podem ser comptats i ni tu ni jo serem salvats.