El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: brutícia

“El típico pensar”

Aquest matí ens han vingut a insultar a domicili, i gratis! I és que el capitalisme és una font de diversió infinita.

Amb la ingenuïtat que em caracteritza, quan ahir em van telefonar per anunciar-me: “Et regalem dues nits d’hotel i et venim a fer una neteja ecològica gratis del que tu vulguis. Ah, i sense cap compromís, que nosaltres la visita als venedors la paguem igual”, vaig contestar que molt bé. I avui en D i en J s’han presentat amb un aspirador Hyla, una versió en petit del mateix aparell (que, oh!, fa llumenetes i “efecte pluja”) i l’opció de comprar una màquina d’osmosi inversa. Durant dues hores ens han aplicat una de les teràpies de xoc preferides dels venedors a cop calent: espantar el client potencial. “Veus aquest filtre ple de merda?, tot això et va parar als ronyons cada vegada que beus aigua de l’aixeta o embotellada”, “veus aquest altre filtre ple de merda?, aquesta, tota cap als pulmons cada vegada que t’asseus al sofà”, “veus la merda, merda, merda, merda?”. De moment, però, poc ens esperàvem que la més perfumada i exquisida seria la psicològica, i sense filtre que valgui.

Una altra maniobra curiosa ha estat la de “doneu-nos els telèfons de sis persones a qui puguem anar a burxar i l’aspiradoret lluminós us sortirà gratis”. “I quin preu té?”, se’ns ha acudit de preguntar. Però això no era al guió i els ha costat dir-nos-ho. Mirada expectant de J a D. “300 €”, ha xiuxiuejat D. “Però és una pregunta absurda, que el podeu tenir gratis, home!”, ha exclamat J.

Com que hem agafat gustet a practicar el salt de guió, els hem preguntat dues vegades el preu de l’aspirador gros, però aquest sí que no ens l’han volgut dir: “això al final”, en D ha escopit, amb un to que contrastava bastant amb la màscara de bon rotllet que tots dos portaven posada. I el cas és que el bon rotllet i la bona educació (si obviem el fet que només s’adreçaven a l’habitant masculí de la casa) han durat bastant fins al final. Perquè els últims vint minuts, el gran moment de parlar de la pasta gansa —altrament dit, el moment en què el venedor s’hi juga l’orgasme en forma de comissió—, en D i J s’han tret la màscara i hem flipat amb tantes coloraines com les de l’aspiradoret de l’efecte pluja.

El preu era alt (3.500 € l’aspirador i 2.500 € l’aparell d’osmosi, i amb l’oferta “compra-ho avui, però ara, ara mateix” uns 700 € menys). Però el més al·lucinant no ha sigut el preu, sinó la impossibilitat de raonar amb en D i J. El seu plantejament era simple:

La gent intel·ligent inverteix, la gent estúpida gasta (ens han fet un càlcul del que ens gastem cada mes en neteja).

Si no compreu les nostres maquinetes ara, gastareu i no invertireu.

No s’hi ha valgut fer-los notar que la conclusió del seu argument, el “per tant, si no compreu les nostres maquinetes sou estúpids” era lleugerament ofensiva, ni recordar-los el suposat dret que tenim al famós “busqui, compari i si troba res millor, compri-ho”, ni el “sí, és evident que és una qüestió de diners”, ni tan sols el “sí, som curts, però deixeu-nos en pau”. Perquè en D i en J s’havien proposat guanyar-se el seu orgasmet. Quan la pudoreta ja començava a marejar, en D ha trucat al cap, “que us farà una ultimíssima oferta” i, llavors, la màscara ha anat definitivament a prendre vent i el llenguatge (i la llengua) s’ha acabat de transformar. Ara bé, l’insult màxim ha vingut amb el que li ha dit en D al cap per fer-li entendre que simplement —“es que no tienen ni tele”— no estàvem fent bé el nostre paper de xaiets espantats, consumistes i agraïts. “Es el típico pensar”, ha explicat en D, preocupat. (Ha dit “el” i no “los” perquè una servidora, com ja ha quedat clar, té el do de la invisibilitat als ulls de venedors, lampistes i electricistes.)

I això ha estat la gota (contaminada) que ha fet vessar el got (víric). Com que “el típico pensar”?! Si fóssim els “típicos pensar” no els hauríem deixat explicar-nos històries de terror i tocar-nos els collons durant dues hores precioses de les nostres vides en què hauríem pogut anar a amorrar-nos als tubs d’escapament dels cotxes, que és el que realment ens fa feliços.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors, una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Ah, i els fantàstics abonaments de regal per dues nits d’hotel (vegin http://www.flexibreaks.eu):
1) Comporten unes “consumiciones de Gasto Mínimo” que “el beneficiario” ha d'”efectuar” per poder “disfrutar del Alojamiento Gratuito”, i que “están sujetas a variaciones debido a temporada u otras consideraciones” (com ara la ràbia que li fa la teva veu al recepcionista?).
2) No valen res sense un interessant apartat de “Confirmación de Hotel” que cal enviar per correu a l’hotel que triïs i que, evidentment, en els nostres abonaments està misteriosament retallat.

Anuncis

L’estúpida aparició de l’MHR

Per començar bé l’any se m’ha acudit repassar els propòsits que l’any passat vaig fer per enguany. Resulta que no n’he complert cap i, com que diu que l’any que ve promet tant i tant, i jo no el voldria desmerèixer, he triat l’únic propòsit que era a temps de portar a terme abans que caduqui: practicar la neteja anual d’orelles, per sentir el refilet de les cotorres i les gavines barcelonines, la sirena dels bombers instal·lats il·legalment davant de casa, les campanades de l’apocalipsi, etc. A la primera furgada, però, m’ha sortit això:

MHR.

Ficar-se bastonets a les orelles no és bo.

–Quina mena de marranada fastigosa ets, tu? –li he preguntat.
–Sóc el teu MHR, he he he –m’ha contestat, sense estroncar la rialla grotesca que li deforma (encara més) la cara.

Com que la conversa ha continuat en aquesta línia lamentable, resumeixo. Resulta que, segons la cosa marronosa, a diferència del que jo sospitava, MHR no respon a Merdeta Homeopàtica Residual i no és la típica excrescència pseudomàgica que surt quan la teva tia àvia t’ha obligat a prendre boletes homeopàtiques durant un any i mig perquè un dia li va semblar que estaves a punt d’esternudar. No. Resulta que un MHR, sempre segons les explicacions d’això que curiosament em parla un cop desencastat de la meva orella, és un Minúscul Hipopòtam Rialler, encarregat de vetllar per l’acompliment puntual dels propòsits d’any nou.
I ara què?
Li fico un pinyol de raïm a la boca a veure si així deixa de riure? El convenço que el meu propòsit d’any nou és deixar de fer-me propòsits? Li presento el rei Melcior del meu pessebre, un altre gran monarca aficionat als safaris?

Com t’ho diria

No et puc dir que no ets tu, que sóc jo. Això està molt suat –la frase, la frase, vull dir– i, a més, no t’ho creuries i, a més, és mentida. Però és que no sé com dir-t’ho. Te m’ofens tan fàcilment. Però és que necessitem una temporadeta sense… Ho has d’entendre. Mira, és, com si diguéssim, una qüestió higiènica. No, però, de la mental, també… Ja saps que jo no tinc manies, saps de sobres que tocar-te m’agrada, que ho faria tot el dia. Cony, si és que ho faig tot el dia; si el problema és aquest! Però això no pot ser bo. No, i a més la teva brutícia –hipotètica, hipotètica, sí– en el fons és meva. Que tot és subjectiu. Però bueno, això tu no ho pots entendre. Com t’ho… Com que me les fas així, amb aquesta fredor, les preguntes, ja veig que t’ho estic fent passar fatal, però és que no sé com… És que ja no puc més, tinc els canells destrossats, les cames garratibades, se’m tanquen els ulls. Ho has d’entendre, per favor. És que ets com una addicció. Però una addicció verra, de les porques, porques. Bueno, mira, que t’apago. I si et poso el plàstic a sobre el teclat és només per la pols, no t’ho prenguis així, hòstia, va.

(Emmagatzemat, juntament amb Informàtgica, una crònica de l’últim artesà informàtgic del país al contenidor de microcontes idotes de P. E.)

La força bruta de la brigada de neteja

Contra determinades potències malignes només hi ha una solució possible: la força bruta. Com més mesquines i eficaces són les tàctiques de l’enemic, més ben dissenyada i contundent ha de ser la nostra estratègia. Perquè el punt feble dels higienistes obsessius és precisament la manca de previsió a llarg termini. Sempre amb el cotonet, la pinteta, el potet de colònia, l’esprai de desodorant, la galleda de lleixiu, la mànega industrial d’aigua a pressió, l’avioneta d’ensulfatar a la mà; són com robots, només saben quadricular la seva zona d’operacions, armar-se de desinfectants irritants i pudents i aplicar-se, implacables, a la pulcra aniquilació sistemàtica, mil·límetre quadrat a mil·límetre quadrat, de tot germen vital.

La meva preciosa Arboretetum pica, que gràcies a l'estratègia de la força bruta, va creixent a bon ritme.


I això és fatal. Preguntin-ho, si no, als soferts hostes dels tremebunds virus i bacteris de quiròfan, tan agraïts –aquests; aquells només, ai las!, al començament de ser ingressats– a la febre esterilitzadora tan pròpia de l’època d’encegament netejador covard i poruc que ens ha tocat viure. O a les meves estimades aranyes residents anticafeïna i la meva flora de pica, amenaçades més d’una vegada (i més de dues), per les temibles potències higienistes.

És pel bé de la humanitat en general i el dels meus carinyos en particular, doncs, que hem d’aconseguir infiltrar la força bruta en totes les brigades de neteja. Mirin-se-la bé i ja em sabran dir si no és la nostra Joana d’Arc: el perfil inconfusible del clip rovellat sobresortint darrere l’orella, les grenyes greixoses enganxades al front, el somriure còmplice de carrall i nicotina, les taques marronoses sota les aixelles, i les ungles amb dol; esperançador presagi de la derrota definitiva de l’enemic. Només ella, amb el seu xiclet i la seva desídia, pot minar la moral de l’enemic i garantir-nos la victòria final: el reestabliment de l’equilibri natural que la vida, espavilada ella, crea espontàniament; entre altres llocs, als sostres i a les piques.

La meva delicada acròbata de la cuina delectant-me amb un dels seus passos circdusoleilans.

Mentre tot s’enfonsa, l’insensat…

Solució de l’enigmerda:

…no en fa cabal i riu del món.

La tràgica incontinència d’un rat farsant

Vet aquí que una vegada, a un rat que feia veure que era un home que feia veure que era una dona que feia veure que era una rata que feia veure que era un gat que feia veure que era un nen que feia veure que era una nena que feia veure que era una gata que feia veure que era una dona que feia veure que era un home que feia veure que era un rat, perquè així passava l’estona acompanyat, li va agafar singlot. Eren un càstig per tanta farsa aquells espasmes desconcertants?

Sobre la teodicea, la desgràcia d’haver nascut supersticiós o la disgregació de la identitat moderna en la contemporaneïtat líquida, no va tenir temps de reflexionar-hi gaire, perquè amb cada hic, al rat, li’n venia un altre: tombava el cap i, nunc!, veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i que veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i que veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i etc. I aquest fenomen multiplicador progressava geomètricament tan i tan de pressa que aviat la capa inferior de rosegadors en ebullició va començar a podrir-se; i aquest femer, a créixer geomètricament.

Estava passant de la ironia al sarcasme sagnant el destí, fent que el rat, havent volgut ser un altre, ara fos tant i tants ell mateix; ell mateix fins a la nàusea? Tenia cap sentit aquell singlot iniciador d’una reacció en cadena mecànica i cega engolidora d’homes, dones, nens, nenes, gats, gates, rats i rates? Els caps lliures d’espasmes es tombaven buscant un flautista, una arca amb escaleta, un home de llauna vingut del futur, però res. Tenia cap sentit aquell final: el fem fatal?

Mr. Hiccup il singhiozzo l’ha sempre avuto…

Verbs d’estat mòbil

Avui, tot mirant de fer entrar la clau (equivocada) al pany durant un parell d’hores al mig d’un corrent d’aire, m’ha vingut com una picoreta reveladora, com si un verb verd se m’estigués fent carn i, en lloc de mocar-me, que fa massa net, he decidit expectorar directament online aquest petit grumoll metafísic que m’ha visitat conducte nasal amunt.

Al gra. Quin bonic estat (paradoxalment en moviment), nens i nenes, s’amaga darrere l’enigmerda següent?
Pista lamentable: és un verb, de 7 lletres, en primera persona amb un futur possible d’estat en descomposició.

I, doncs, què diríeu que fa aquest xicot de la caputxeta?

No?

I el senyor de la caputxeta més ben calada?

Ara sí, no?
Bé, també hi ha la versió dislèxica. Quina bonica activitat, il·lustrada pel senyal de més avall està inevitablement associada, nens i nenes, al bonic estat de més amunt?

Efectivament: espanya i espenyar-se.
I no, no hi ha maneres més estúpides apanyades de perdre el temps.

Procrastinació per amor

Vet aquí que una vegada, un IVA trimestral, una cuina bruta i un fre de bici fet xixines van caçar un rat que havien estat perseguint durant molt i molt de temps. Quan el van tenir enganxat pels collons, l’IVA, que era el més corcó, li va dir: “Tu, rat, es pot saber per què fugies tan desesperadament de nosaltres? ja saps que és pel teu bé que t’estiguem a sobre i t’estirem les orelles, com a mínim, una vegada cada tres mesos”. El rat, assentint amb el cap cot, va desenfundar la calculadora amb una mà, va fer una ruixada de KH-7 amb l’altra, i amb un peu va obrir la caixa d’eines. Trist, perquè l’eutanàsia, per desitjada que fos pels seus destinataris, l’entristia, va balbucejar: “és que jo, abans, havia de… havia de fer…”. L’IVA, agonitzant a mitja prorrata, encara va ser a temps de reprendre’l a crits: “Què, què havies de fer, què era més important que liquidar-nos d’una puta vegada?!”. I el rat, somrient i amb l’entrecuix una mica més alleugerit, va quequejar:

Solució de l’enigmerda:

Una mà de coses