El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: Barcelona

Els bisos de l’aplaudidor

Barcelona està farcida de personatges rarets, i això sí que és un patrimoni que cal venerar i difondre pel bé del país i del turisme (tan i tan necessari). Un dels meus preferits és l’aplaudidor. A l’aplaudidor se’l coneix, tant si t’has rentat les orelles com si no, per la seva peculiar manera d’existir pel carrer: picar de mans amb petitíssimes variacions rítmiques mentre camina o està aturat davant d’un grup de gent (futurs fans). Aplaudeix sempre —però sempre, sempre— mentre és a l’aire lliure; ara, quan entra en una biblioteca —no l’he vist mai entrar enlloc més— es disfressa de ciutadà normal; només hi ha una cosa que delata la seva afició xerinolera: una barba amb un rínxol de cabreta a la punta.

En les moltes vegades que hi he coincidit —m’amenitza part del trajecte gairebé cada dia—, només l’he sentit comunicar-se amb la veu un sol cop. Era davant d’una terrassa d’un bar de la Gran Via en un d’aquests feliços episodis en què els interpel·lats per la seva picamenta li fan eco i es posen a aplaudir-lo a ell. Al cap d’una estona llarga d’aplaudiments recíprocs l’aplaudidor va dir: “I ara, cap a l’estudi de gravació!”. Si ho hem de jutjar pel to de gamba i les tres gerres de sangria buides, els de l’eco eren guiris amb un pet descomunal, el cas és que li van respondre amb un trist “oule!” i l’aplaudidor va acabar marxant, somrient, però amb el cap cot.

Ara, tot i que amb la motivació verbal sembla que no té gaire èxit, la comunicació així a seques és clarament el seu fort. Però què diu? I ens ha d’importar per què, si diu res, diu el que diu? Ens diria gaire res que un savi dictaminés que això seu és patològic? Que potser el que fa és donar-se corda i si parés d’aplaudir aniria minorant fins a quedar-se clavat com un autòmat? Ens ha d’importar que voregi el perill públic quan es comunica amb els gossos, a qui sempre dedica un repiqueteig especial, fins que li borden tant que s’ennueguen amb l’escuma que els surt per la boca i els amos es queden afònics de tant insultar l’aplaudidor? Sortiríem tots als balcons a aplaudir-lo a ell quan el sentíssim passar si descobríssim que aplaudeix cínicament la nostra beneiteria d’urbanites ensopits incapaços de deixar de fer-nos preguntes absurdes?

Tu al paradís de l’antimatèria i jo a Barcelona

“El que no passa a Barcelona no existeix.” Al llarg de la vida m’ho sentit dir uns deu o dotze centenars de vegades amb ràbia, tristesa, despit, llàstima, amargor, humilitat, violència, ressentiment, modèstia, antipatia, enveja, supèrbia, menyspreu i uns quants centenars de dotzenes de sentiments irreprimibles més.

Barcelonina pels quatre cantons i feliçment addicta al monòxid de carboni, no hi ha cap dubte que sempre que un no barceloní de pulmons immaculats m’ha adreçat aquesta dura sentència esperava que jo, partícula activa del rovell de l’ou, fes alguna cosa immediatament. Dir que sí, que quina injustícia, que ja estava bé amb el centralisme dels mitjans de comunicació i la prepotència ridícula dels pixapins era fer alguna cosa? N’hi havia prou? Quedava venjat l’incomprensible afany dels meus dissortats compatriotes invisibles d’abandonar la seva bucòlica vida immaterial? No.

Per això he fundat la Plataforma per la Reversió Ontològica Extrabarcelonina, amb voluntaris repartits per cada racó de les comarques catalanes. La nostra missió és enviar una nota informativa a tots els diaris, teles i ràdios del principat i de l’estranger cada vegada que fora de Barcelona algú digui que el que no passa a Barcelona no existeix. Així, el món sencer estarà degudament informat que tot el que passa fora de Barcelona és que s’afirma que el que passa fora de Barcelona no existeix.

Sí, jo també. De res.

Ai!
Sí, jo també vaig en bici per Barcelona. També m’han d’estar agraïts, doncs, la ciutadania, en general, i la síndica de greuges, en particular. Perquè em pugueu tenir ben present en les vostres oracions –com d’altra banda, ja fan molts taxistes quan m’avancen, ben arran, brandant el dit del mig amb carinyo–, vet aquí la llista de motius d’aquest regraciament que sé que ja surt espontani, però mira:

  • Nosaltres, els ciclistes, com a bons consumidors compulsius de monòxid de carboni que som, ens amorrem heroicament als passos de vianants per evitar que el nassiró del teu nadó (que tu passeges amb molt d’amor a l’alçada dels tubs d’escapament) aspiri els gasos nauseabunds dels cotxes.
  • Nosaltres, els ciclistes, ens oferim gratuïtament als articulistes ineptes de columna fixa perquè ens crucifiquin periòdicament amb els arguments més demagògics possibles i, així, sense necessitat de saber un borrall d’economia, política ni parlar de res periodísticament rellevant, puguin continuar cobrant el seu sou i estupiditzant els lectors.
  • Nosaltres, els ciclistes (no ciclistastres), som els primers que fotem a parir els desgraciats que van en contra direcció pel carril bici o circulen per la vorera (sobretot els tarats que, a més, toquen el timbre); més que res perquè ens afecten més directament, tant en l’aspecte físic com en el moral, que no pas als esmentats articulistes ineptes (que solen ser més de taxi que de vorera).
  • Nosaltres, els ciclistes, com que encara no hem desenvolupat prou l’instint de mort, és cert que de vegades avancem els cotxes als semàfors. Ho fem perquè ens vegin i perquè no se sentin obligats a empalar-nos amb el retrovisor o esclafar-nos contra el cotxe del costat quan arranquen. De res, doncs, vianant a qui em estalviat un parell de bugades, que les taques de sang costen de marxar.
  • Nosaltres, els ciclistes (equilibristes), oferim xous gimnàstics gratuïts amb espectaculars i sempre aplaudits triples salts mortals, cada vegada que ens posem d’acord telepàticament amb el nostre col·lega disfressat de carallot inconscient que obre la porta del cotxe sense mirar.
  • Nosaltres, els ciclistes, proporcionem estimulació cardíaca gratuïta i tema de conversa a la gent gran, (gran de grans aficionats a fotre bastons a les rodes, literalment; sobretot quan frenes quan toca, que és quan et tenen més a mà per clavar-te, a més, una bronca surrealista com a representat de la raça nefanda dels pedaladors despietats).
  • Nosaltres els ciclistes també patim, en carn pròpia, la ineficàcia del Bicing i el disseny patètic del carril bici
    1. Vegi’s el simpàtic i desconcertant traçat guadiana de la Gran Via o l’eslàlom paranoic de l’Avinguda de Roma
    2. Vegi’s la mala llet de limitar primer el carril bici i asfaltar després, per alegria del pedalador hemorroïdal, tota la calçada MENYS el carril bici (carrers de Vilamarí, d’Urgell, etc.)

    Per això som els primers que ens en queixem, perquè la síndica pugui demanar que la guàrdia urbana ens multi més sovint.

De res, xatos, a disposar.