El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: amor

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Amb una eina així, qui no emprenedoria?

Content de contribuir a la felicitat mundial, l’enginyer genètic observa, inquireix, teoritza, doblega, pica, multiplica, palpa, remena, introdueix, llepa, extreu, grata, calcula, descarta, fins que –al·leluia– troba. Al cap de nou mesos, el fill de l’enginyer genètic plora, gemega, baveja, pixa, marraneja, mama i caga lingots d’or. Hurra! s’exclama l’enginyer genètic. Visca! crida la propietària de la granja de gallines ruïnosa Amb un parell i mare del nen prodigi.

Sobredosi

–Ai que és bufona.
–Mira que és mooooona.
–Quina cucaaaaada.
–Ai,cutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicut
xicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicut
xicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxi
xicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutx
icutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicu
txicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxicutxiaaaaagggh.
–Ramona, sisplau, endolli la senyora a l’oxigen.
–Si és que te la menjaries a petons, no em digueu que no. Mxuic, mxuic, mxuic, mxuic, etc.
–Ai sí, aquestes galtones…
–Sort que ja he berenat. I ella? Ja es veu que és de vida, aquesta nena.
–Ai, sí.
–Ai, sííí, que és un encant. Que requetebopinica que ets, ai!
–És que no te’n cansaries mai, de fer-li mimitos, eh.
–I que quieteta que s’està, al cotxet. És tranquil·leta, oi?
–Ai, l’angelet!
–Ai que em sembla que somriu en somnis…
Però això hauria estat difícil, perquè la nena en qüestió feia una bona estona que s’havia mort de fàstic.

Guerrilla de sexes (amb baixes)

5è episodi de l’edificant història de la Coco Costa

Pot ser completa la felicitat? Aquesta és una de les moltes preguntes que la Coco, ocupada a ser immensament feliç amb el seu conillet Trempat, no es feia. La suma d’un  passat blanc-nihilista i la més recent vermellor ultratòrrida feien del seu present un núvol apegalós rosa pastel al qual la Coco estava completament enganxada.

Prou que l’havia advertida el seu amant: “No et fiïs de les aparences, xatta.”

Però el passat d’ell, a ella, li era igual. “L’amor mola un montó”, meditava.

Tanta dolçor concentrada no pot ser bona.

I, efectivament, essent-los fidel, al lema i al conill, la Coco es va avançar al seu destí i no va arribar mai a descobrir els instints sanguinaris del seu Trempat. Perquè, tal com deia aquell, “és difícil no ser injust en el que s’estima”. I tanta bava petonera, tant gratar clatells i tant entomar-se mútuament l’alè matinal van acabar passant factura a la mitja taronja peluda de la sobreestimulada parella.

Ho veus, hòstia?

Què farà la Coco, ara que ha comprovat que, efectivament, les aparences tenen cops amagats, sovint darrere d’un núvol rosa de sucre filat? Tornarà a l’insà món de la sarna per oblidar el seu Trempat? Buscarà algun altre hàbit viciós en un monestir prou pihet que l’accepti?

Continuarà

Alabat sia el Pinyó!

4t episodi de l’edificant història de la Coco Costa

L’esclat vermell que havia precipitat la Coco va resultar premonitori.

Aix, ara no sé si té colesterol del dolent.

Ignorava si aquella vermellor tebiona que l’acollia amb un pinyó de regal era un centre de gravetat permanent, però després del daltabaix que havia patit es va sentir reconfortada. “Que guai, no?” va ponderar. I, així que va aixecar la vista d’aquell pinyó que ja li feia venir salivera, es va sentir penetrada per un parell d’ulls que l’observaven desficiosos.

Kholín, quin tio més superatractiu!

“Ei, xatta, les ferommones no enganyen, estem fets l’un per l’altre”. El vibrato de locutor macarra de radiofórmula va fer que a la Coco se li entravessés un gargall d’emoció continguda. Amarada d’una humitat que, pudorosa, va decidir atribuir al desgel, va dedicar a aquell tros de conill un dels seus pestanyeigs fatals.

Mitx per a tu, mitx per a mi, vale?

Però la Coco no va tenir temps ni de fer veure que tastava la seva porció de pinyó. Amb el joc frenètic de malucs que immediatament va tenir a sobre es va haver d’empassar el gargall de cop. “Mmolt de gust, xatta, sóc el conillet Tremmpat”, va sentir que li murmurava a l’orella la veu del capdamunt dels malucs. “El gust és tot meu” va gemegar, enfervorida, la Coco.

Estan destinats a ser molt i molt feliços, la Coco i el conillet Trempat? O els veurem abraçats a un fanal, cirròtics acabats, després de tants anissos?

Continuarà

La força bruta de la brigada de neteja

Contra determinades potències malignes només hi ha una solució possible: la força bruta. Com més mesquines i eficaces són les tàctiques de l’enemic, més ben dissenyada i contundent ha de ser la nostra estratègia. Perquè el punt feble dels higienistes obsessius és precisament la manca de previsió a llarg termini. Sempre amb el cotonet, la pinteta, el potet de colònia, l’esprai de desodorant, la galleda de lleixiu, la mànega industrial d’aigua a pressió, l’avioneta d’ensulfatar a la mà; són com robots, només saben quadricular la seva zona d’operacions, armar-se de desinfectants irritants i pudents i aplicar-se, implacables, a la pulcra aniquilació sistemàtica, mil·límetre quadrat a mil·límetre quadrat, de tot germen vital.

La meva preciosa Arboretetum pica, que gràcies a l'estratègia de la força bruta, va creixent a bon ritme.


I això és fatal. Preguntin-ho, si no, als soferts hostes dels tremebunds virus i bacteris de quiròfan, tan agraïts –aquests; aquells només, ai las!, al començament de ser ingressats– a la febre esterilitzadora tan pròpia de l’època d’encegament netejador covard i poruc que ens ha tocat viure. O a les meves estimades aranyes residents anticafeïna i la meva flora de pica, amenaçades més d’una vegada (i més de dues), per les temibles potències higienistes.

És pel bé de la humanitat en general i el dels meus carinyos en particular, doncs, que hem d’aconseguir infiltrar la força bruta en totes les brigades de neteja. Mirin-se-la bé i ja em sabran dir si no és la nostra Joana d’Arc: el perfil inconfusible del clip rovellat sobresortint darrere l’orella, les grenyes greixoses enganxades al front, el somriure còmplice de carrall i nicotina, les taques marronoses sota les aixelles, i les ungles amb dol; esperançador presagi de la derrota definitiva de l’enemic. Només ella, amb el seu xiclet i la seva desídia, pot minar la moral de l’enemic i garantir-nos la victòria final: el reestabliment de l’equilibri natural que la vida, espavilada ella, crea espontàniament; entre altres llocs, als sostres i a les piques.

La meva delicada acròbata de la cuina delectant-me amb un dels seus passos circdusoleilans.

Mr. Smitherins i la sra. Xixina, un amor

L’afectuosíssim mr. Smitherins i la dolcíssima sra. Xixina s’estimaven. S’estimaven molt. S’estimaven nit i dia, des del matí que van coincidir al bufet, amb la passió incombustible que només un artificier jubilat de Barnsley pot demostrar per una carnissera vídua de Granyanella que el correspon amb el frenesí lúbric que només una carnissera vídua de Granyanella pot demostrar per un artificier jubilat de Barnsley. Tant van estimar-se, tant van explotar el seu desig, que quan els bombers, alertats per l’olfacte tràgic del recepcionista, van esbotzar la porta de l’habitació, no van saber distingir els trossets d’amor de mr. Smitherins dels grumolls d’amor de la sra. Xixina.

Procrastinació per amor

Vet aquí que una vegada, un IVA trimestral, una cuina bruta i un fre de bici fet xixines van caçar un rat que havien estat perseguint durant molt i molt de temps. Quan el van tenir enganxat pels collons, l’IVA, que era el més corcó, li va dir: “Tu, rat, es pot saber per què fugies tan desesperadament de nosaltres? ja saps que és pel teu bé que t’estiguem a sobre i t’estirem les orelles, com a mínim, una vegada cada tres mesos”. El rat, assentint amb el cap cot, va desenfundar la calculadora amb una mà, va fer una ruixada de KH-7 amb l’altra, i amb un peu va obrir la caixa d’eines. Trist, perquè l’eutanàsia, per desitjada que fos pels seus destinataris, l’entristia, va balbucejar: “és que jo, abans, havia de… havia de fer…”. L’IVA, agonitzant a mitja prorrata, encara va ser a temps de reprendre’l a crits: “Què, què havies de fer, què era més important que liquidar-nos d’una puta vegada?!”. I el rat, somrient i amb l’entrecuix una mica més alleugerit, va quequejar:

Solució de l’enigmerda:

Una mà de coses

No cal

Ai!

No cal citar el Llibre d’amic i amat del senyor Ramon (el que va deixar d’enganyar criades després que nostrosenyor ens l’il·luminés) per dir el que tothom tard o d’hora acaba descobrint:

Dos són los focs qui escalfen la amor de l’amic: la un és bastit de desigs, plaers e cogitacions; l’altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgrames e de plors. (44)

El senyor Ramon, enamorat perdudament de la seva Art, vist pel senyor Francesc Ribalta.

Les filigranes del meu esferificador de meló

Per encetar aquesta nova categoria de Petits plaers, a la qual preveig un futur esplendorós de públic i crítica en la línia repel·lent habitual, un gran petit plaer: fabricar boletes pulquèrrimes de meló amb el meu nou esferificador de meló.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Alta especialització de l’instrument. Tot i que en principi l’esferificador –o estri de fer boletes de coses toves– es pot emprar en tota mena de material, és el meló (i no la síndria, la plastilina ni el cor de l’enemic) la substància amb la qual s’emmotlla en una simbiosi perfecta.
  • Elegància de l’instrument. L’èxit de l’acció esferificadora depèn solament del simple foradet al cul de la semiesfera buida amb mànec que és en realitat l’esferificador. Ara gaudiu del moment d’apnea orgiàstica d’aquesta onada d’admiració que us embriaga.
  • Millora d’un plaer que semblava immillorable: menjar meló. Si l’existència del meló és l’únic motiu que, si mai ens sentíssim caritatius, podríem esgrimir per perdonar al planeta que giri tort i ens faci suar durant uns quants mesos, poder menjar aquesta fruita divina en boles (doblement en boles encara és més plaent) fa venir ganes d’emigrar, esferificador en mà, a l’hemisferi sud tot l’hivern.
  • Plus de novetat i exclusivitat. Ja se sap que els aparellets nous –sobretot si no són elèctrics (és a dir, un lligam diabòlic amb el mercat), si freguen la inutilitat i si la teva parella els troba absurds– fan més il·lusió; els homes també venim de la garsa, també ens agraden les coses lluents. A més, l’esferificador només es pot fer servir en temporada de melons: frisança tot l’hivern, excitació extrema de papil·les gustatives amb la primera boleta de meló de l’estiu.
  • Amb una boleta de meló al capdamunt l'humil bol de fruita amb iogurt es converteix en un plaer dels déus. Tot gràcies a l'esferificador de meló!