El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Tag Archives: absurd

Els bisos de l’aplaudidor

Barcelona està farcida de personatges rarets, i això sí que és un patrimoni que cal venerar i difondre pel bé del país i del turisme (tan i tan necessari). Un dels meus preferits és l’aplaudidor. A l’aplaudidor se’l coneix, tant si t’has rentat les orelles com si no, per la seva peculiar manera d’existir pel carrer: picar de mans amb petitíssimes variacions rítmiques mentre camina o està aturat davant d’un grup de gent (futurs fans). Aplaudeix sempre —però sempre, sempre— mentre és a l’aire lliure; ara, quan entra en una biblioteca —no l’he vist mai entrar enlloc més— es disfressa de ciutadà normal; només hi ha una cosa que delata la seva afició xerinolera: una barba amb un rínxol de cabreta a la punta.

En les moltes vegades que hi he coincidit —m’amenitza part del trajecte gairebé cada dia—, només l’he sentit comunicar-se amb la veu un sol cop. Era davant d’una terrassa d’un bar de la Gran Via en un d’aquests feliços episodis en què els interpel·lats per la seva picamenta li fan eco i es posen a aplaudir-lo a ell. Al cap d’una estona llarga d’aplaudiments recíprocs l’aplaudidor va dir: “I ara, cap a l’estudi de gravació!”. Si ho hem de jutjar pel to de gamba i les tres gerres de sangria buides, els de l’eco eren guiris amb un pet descomunal, el cas és que li van respondre amb un trist “oule!” i l’aplaudidor va acabar marxant, somrient, però amb el cap cot.

Ara, tot i que amb la motivació verbal sembla que no té gaire èxit, la comunicació així a seques és clarament el seu fort. Però què diu? I ens ha d’importar per què, si diu res, diu el que diu? Ens diria gaire res que un savi dictaminés que això seu és patològic? Que potser el que fa és donar-se corda i si parés d’aplaudir aniria minorant fins a quedar-se clavat com un autòmat? Ens ha d’importar que voregi el perill públic quan es comunica amb els gossos, a qui sempre dedica un repiqueteig especial, fins que li borden tant que s’ennueguen amb l’escuma que els surt per la boca i els amos es queden afònics de tant insultar l’aplaudidor? Sortiríem tots als balcons a aplaudir-lo a ell quan el sentíssim passar si descobríssim que aplaudeix cínicament la nostra beneiteria d’urbanites ensopits incapaços de deixar de fer-nos preguntes absurdes?

Anuncis

La tràgica incontinència d’un rat farsant

Vet aquí que una vegada, a un rat que feia veure que era un home que feia veure que era una dona que feia veure que era una rata que feia veure que era un gat que feia veure que era un nen que feia veure que era una nena que feia veure que era una gata que feia veure que era una dona que feia veure que era un home que feia veure que era un rat, perquè així passava l’estona acompanyat, li va agafar singlot. Eren un càstig per tanta farsa aquells espasmes desconcertants?

Sobre la teodicea, la desgràcia d’haver nascut supersticiós o la disgregació de la identitat moderna en la contemporaneïtat líquida, no va tenir temps de reflexionar-hi gaire, perquè amb cada hic, al rat, li’n venia un altre: tombava el cap i, nunc!, veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i que veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i que veia un altre rat que tenia una petita convulsió, que tombava el cap i etc. I aquest fenomen multiplicador progressava geomètricament tan i tan de pressa que aviat la capa inferior de rosegadors en ebullició va començar a podrir-se; i aquest femer, a créixer geomètricament.

Estava passant de la ironia al sarcasme sagnant el destí, fent que el rat, havent volgut ser un altre, ara fos tant i tants ell mateix; ell mateix fins a la nàusea? Tenia cap sentit aquell singlot iniciador d’una reacció en cadena mecànica i cega engolidora d’homes, dones, nens, nenes, gats, gates, rats i rates? Els caps lliures d’espasmes es tombaven buscant un flautista, una arca amb escaleta, un home de llauna vingut del futur, però res. Tenia cap sentit aquell final: el fem fatal?

Mr. Hiccup il singhiozzo l’ha sempre avuto…