El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

L’estúpida aparició de l’MHR

Per començar bé l’any se m’ha acudit repassar els propòsits que l’any passat vaig fer per enguany. Resulta que no n’he complert cap i, com que diu que l’any que ve promet tant i tant, i jo no el voldria desmerèixer, he triat l’únic propòsit que era a temps de portar a terme abans que caduqui: practicar la neteja anual d’orelles, per sentir el refilet de les cotorres i les gavines barcelonines, la sirena dels bombers instal·lats il·legalment davant de casa, les campanades de l’apocalipsi, etc. A la primera furgada, però, m’ha sortit això:

MHR.

Ficar-se bastonets a les orelles no és bo.

–Quina mena de marranada fastigosa ets, tu? –li he preguntat.
–Sóc el teu MHR, he he he –m’ha contestat, sense estroncar la rialla grotesca que li deforma (encara més) la cara.

Com que la conversa ha continuat en aquesta línia lamentable, resumeixo. Resulta que, segons la cosa marronosa, a diferència del que jo sospitava, MHR no respon a Merdeta Homeopàtica Residual i no és la típica excrescència pseudomàgica que surt quan la teva tia àvia t’ha obligat a prendre boletes homeopàtiques durant un any i mig perquè un dia li va semblar que estaves a punt d’esternudar. No. Resulta que un MHR, sempre segons les explicacions d’això que curiosament em parla un cop desencastat de la meva orella, és un Minúscul Hipopòtam Rialler, encarregat de vetllar per l’acompliment puntual dels propòsits d’any nou.
I ara què?
Li fico un pinyol de raïm a la boca a veure si així deixa de riure? El convenço que el meu propòsit d’any nou és deixar de fer-me propòsits? Li presento el rei Melcior del meu pessebre, un altre gran monarca aficionat als safaris?

Les jugadores de cartes

–Ah, Oh, però el penjat és súper dolent, no? Vull dir que si li ha sortit és perquè… perquè l’estic a punt de palmar o…
–Sí, sí, és de les dolentotes, no t’ho negaré reina. Però no té perquè significar la mort. Depèn. Mira, oi que fa cinc sessions et vaig endevinar que el teu home juga? Que participa a quatre timbes diferents i que cada setmana perd una morterada?
–…
–I que has començat a notar que quan té partida et falten calés dels teus?
–Ai, sí. I també em fuma més, quan juga, i que el tabac de pipa no és barat, eh?
–Mira, reina, el penjat podria molt ben ser que fos ell. Jo no dic que ho sigui, eh? Però, això dels jocs d’atzar és fatal. No és com això nostre, que té una veritat, un fonament, tu ja saps de què parlo. Però el teu home és un viciós, reina, mira-te’l bé, aquí, pengim, penjam…
–És ben bé ell, sí.
–Un viciós. I si vas curta de líquid no ho podrem resoldre, carinyo. T’has de desfer d’aquest ludòpata paparra, reina, que si no això nostre –això teu, vull dir– no té futur.
Paul_Cézanne,_Les_joueurs_de_carte_(1892-95)
Col·laboració a Relats conjunts.

Si no me quieres, líbrame

Els artistes són visionaris, ja se sap. Per això, l’any 1981 l’estupendíssim grup The Clash ja va preveure el dilema candent que alguns dependentistes espanyols –dependentistes convençuts o per defecte– tindrien al cap de 31 anys. Inspirats per les muses, els excelsos músics britànics ja van veure que, pels volts del 2012, algunes persones començarien a plantejar-se el sentit de la seva fe dependentista després d’adonar-se que la mare pàtria té una manera ben peculiar de vetllar pels que habiten a la banda de l’Ebre equivocada. (A més, com veuran, van tenir la delicadesa de fer-se intuir traduir part de la lletra al castellà per l’amable senyora Garcia de Brooklyn Heights, la mare d’un tècnic de so d’origen equatorià, i fer-la assassinar cantar a l’impetuós Joe Strummer.)

Els deixo, doncs, amb l’emotiva “Should I Stay or Should I go”. Perquè quan a un dependentista l’atenalla el dubte no hi ha res que el conhorti més que la solidaritat, encara que sigui per part de qui té clar què votarà al referèndum sobre la independència. I perquè tant si el seu vot, senyora, o el seu, senyor, és positiu com negatiu, l’important és que l’art ens agermani. I ja em diran què fa aquesta bella cançó si no agermanar que és un gust.

(La traducció catalana casolana veuran que va degenerant, ara seria difícil explicar per què.)

Darling you gotta let me know
Should I stay or should I go?
If you say that you are mine
I’ll be here til the end of time
So you got to let me know
Should I stay or should I go?

It’s always tease tease tease
You’re happy when I’m on my knees
One day is fine, next is black
So if you want me off your back
Well come on and let me know
Should I stay or should I go?

Should I stay or should I go now?
Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An if I stay it will be double
So come on and let me know

This indecisions bugging me
Esta undecisión me molesta
If you don’t want me, set me free
Si no me quieres, líbrame
Exactly whom I’m supposed to be
Dígame, que tengo ser
Don’t you know which clothes even fit me?
Sabes que robas me queda?
Come on and let me know
Me tienes que decir
Should I cool it or should I blow?
Yo me frío o lo soplo?

Should I stay or should I go now?
Yo me frío o lo soplo?
Should I stay or should I go now?
Yo me frío o lo soplo?
If I go there will be trouble
Si me voi, va ver peligro
And if I stay it will be double
Si me quedo es doble
So you gotta let me know
Me tienes que decir
Should I cool it or should I go?
Yo me frío o lo soplo?

Maca, m’hauries de dir aviat
si tu vols que em quedi o no.
Si em dius que sóc tot teu
em quedo amb tu fins al final.
M’hauries d’anar fent saber
si tu vols que em quedi o no

Em prens pel pito del sereno,
que m’agenolli et fa feliç.
Avui són verdes i l’endemà madures
si vols que foti el camp,
vinga, va, digue’m’ho a la cara
Vols que em quedi o no?

Vols que em quedi o no?
Va, vols que em quedi o no?
Si me’n vaig la cosa s’emmerdarà
I si em quedo, s’emmerdarà el doble
Va, parla d’una vegada.

Vegi’s versió equatoriana
llegeixi’s undeixijion
Vegi’s versió equatoriana
moment d’il·luminació gran
Vegi’s versió equatoriana
moment de dubte existencial magistral
Vegi’s versió equatoriana
del verb robar
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
això és al·lèrgic al·legòric

Vegi’s versió equatoriana
més al·lèrgia al·legoria
Vegi’s versió equatoriana
i més al·lèrgia al·legoria
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
alegria al·legoria final

Amic footinguista: córrer és de covards

Tinc un petit plaer que últimament se m’ha anat inflant com un d’aquells granets a l’esquena que, un cop detectat, no pots deixar de gratar amb delectació. És senzill i gratament (ha ha) edificant. Consisteix a asseure’s en un banc del parc del costat de casa una estona entre les 19 i les 22 i menjar qualsevol cosa bona (l’important és demostrar que hi trobes gust) mirant els ramats de footinguistes que van passant (i que no poden evitar mirar-te amb avidesa, enveja, incredulitat, fàstic, abominació i altres sentiments interessants d’observar).

Variant minimalista: no cal menjar, n’hi ha prou amb seure, mirar-los i, si cal moure’s, per exemple, per gratar-se l’esquena o desemperesir-se, fer-ho mooooooolt lentament.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • La vaga aparença de comportament sàdic és il·lusòria. Mirin sota el vel de Maia: no és la venjança del clàssic trauma infantil a classe de gimnàstica que causa el petit plaer, sinó la convicció d’estar fent un bé a la humanitat.
  • Transmet pacíficament un missatge de pau i harmonia contra la injustícia còsmica que representa l’ús abusiu, agressiu i estupiditzador de l’esport als mitjans de comunicació encarnat en els adeptes que segueixen covardament les consignes esportificadores.
  • Desestabilitza els desequilibrats (només cal veure la mandibula desencaixada i els ulls vidriosos dels que porten més de tres voltes) que s’alteren les constants vitals i la salut mental mentre respiren fum, gasos i pixats.
  • El súmum de la desestabilització estabilitzadora de desequilibrats (i, per tant, del petit plaer) arriba quan el corredor X se t’asseu al costat, et demana una lionesa i mentre se la menja comprèn que ha de deixar de fugir de les seves pors i lliurar-se al plaer de viure (i de veure córrer els seus excorreligionaris).
  • Sopar a l’aire lliure contemplant un espectacle gratis i fent una acció humanitària alimenta més que un bistec (un profit físic i espiritual que queda així de gros fins i tot després de restar-li l’angúnia dels esquitxos de suor i les escopinades dels corredors sumada a la de la guarnició de fum, gas i aroma de pixats que embolcalla la nostra bella capital).

Un esmorzar que no és l’altre

“Però tan endins de la malesa, vol que anem?” va preguntar ella amb un deix de desconfiança una mica fingit. Però l’home del paraigües groc no es va deixar distreure i la va conduir fins a la ribera on l’esperaven els dos companys que havia promès presentar a la seva nova amiga. “L’apat no és tan suculent ni elegant com aquell del qual hem fugit, però aquí ja veurà com s’hi troba millor”. I, efectivament, un cop alliberada del vestit amb què, només durant la curta estona que n’havia arrossegat la cua, ja havia desbrossat mig sotabosc, de la cotilla i dels enagos la dona va degustar la fruita i els panets de l’esmorzar amb un plaer inaudit. “Més bo que el pastís d’aquells tibats, n’estic segura”, va dir ella. “Veu com valia la pena d’escombrar una mica de malesa; i fet i fet, la que arrossegava ja se l’ha treta de sobre”.

Col·laboració a Relats conjunts.

Si l’esperança li moqueja, abrigui-se-la bé

És ben sabut que a la pàgina 285 de moltes novel·les passa un corrent d’aire molt puta. Per això hi ha el perill que, si s’hi passeja una esperança més aviat fràgil, l’esperança en qüestió agafi una constipat. Com que aquest és precisament el cas de l’esperança del Kemal, el progagonista d’El museu de la inocència, d’Orhan Pamuk, el traductor, els correctors i els editors han tingut la bondat d’abrigar-li-la bé, l’esperança. (I tot plegat en una vil·la que l’autor, malvat ell, ha volgut gèlida, cosa que té molt més mèrit.)

Hipòtesi: Algú poc familiaritzat amb els corrents d’aire de les p. 285 podria malpensar i especular sobre una possible traducció (amb intent curiós d’adaptació) de l’albergar esperanzas castellà. O, encara amb més mala idea, sobre la possibilitat que embolicar les esperances amb bufandes de llana a algunes orelles ja els soni genuí.

Però això seria molt desesperançador i els Quims tenim les esperances, com si fossin pollets, permanentment instal·lades sota una bombeta.

(Emmagatzemat a la flamant revista repel·lent Titivil dirà de P. E.)

Visca Parmènides, visca la unitat

L’Arnau, famós estudiant de filosofia etern, aquest matí m’ha telefonat molt content perquè es veu que tot just ara s’ha assabentat que avui fan una mani per la unitat. Ell, com a bon parmenidià (i habitant de l’estratosfera) que és, està molt a favor de la unitat. Aguantant-se el mòbil amb l’espatlla mig dislocada –tenia les mans ocupades fabricant una pancarta– m’ha explicat que li fa molta il·lusió anar-hi i que està meravellat que fins i tot vinguin autocars de Madrid a celebrar la germanor ontològica que ens uneix eternament. La seva pancarta, ha exclamat, feliç com un anís, dirà:

Cal pensar i dir que el ser és: car ser és, en efecte, no-res no és.

Em sembla que, atabalat amb la confecció de la seva proclama parmenidianounitarista, el mòbil li ha relliscat barbeta avall abans d’arribar a sentir res del que, amb compte de no decebre’l però també amb por que se m’acosti gaire als de PxC, m’he vist amb cor de dir-li.

Enigmerda estel·lar

La pregunta de dia és: Les estrelles de mar, uns dels equinoderms més voraços i, alhora, compassius (especialment davant els cadells de foca difunts), què fan quan, mentre van grapejant els oceans, senten aquell rau rau de gana?

(Alerta al fantàstic minut 2.10 en què el senyor Attenborough, amb la seva entonació flipada habitual, dóna una pista definitiva.)

(Pot ser que l’internet, obsessionat amb la idea que la incrustació de vídeos no figura al seu contracte de pràctiques, se’ls vulgui endur a mirar les estrelletes de coloraines a cal youtube; vagin-hi, vagin-hi, que la cosa s’ho val.)

Per als que necessitin més pistes i siguin tan empàtics i compassius com les nostres amables protagonistes enigmerdianes i, per tant, vulguin reestablir el ritme temporal habitual del cosmos, una segona pel·lícula (amb guió i direcció d’Albert Serra):

Efectivament, estimats enigmerdistes marins, les estrelles de mar treuen el ventre de pena.

Qui no torra bola

Com la iaiona que, encallada als octubres gèlids d’abans de la guerra, surt al carrer amb bufanda i mitges de llana; com el polític que, presoner del miratge de la transició (o de dogmes pitjors), vomita fantasies federalistes; com el gos que, ancorat a la infantesa de terra batuda, grata obsessivament l’asfalt amb les potes del darrere després de cada pixada, la castanyera de la cantonada del carrer d’Aribau amb la Gran Via de l’Amor que T’emanes ja fa uns quants dies que torra llavors farinoses i tubercles boteruts.

L’Anselm –shorts, sandàlies i samarreta–, com que fa veure que estudia filologia a la universitat, hi passa per davant cada dia a quarts de vuit, i ha pogut comprovar les enormes gotes de suor que regalimen pel sofert front de l’esforçada icona viva de la tardor. Però en realitat el que l’Anselm estudia és la manera d’aconseguir que la castanyera faci topless només mirant-se-la, d’aquella manera que ell sap, mentre llepa les seves boles de gelat de llimona i –a l’Anselm li agrada fer-se l’inconformista– after eight.

De fet, m’assegura cada vegada que m’explica els seus progressos, és a punt d’aconseguir-ho. Al capdavall, diu, la castanyera és una senyora que fa cara de ser sensata i capaç d’adaptar-se als canvis; o si més no, no és ni una iaiona mig senil, ni un polític dogmàtic, ni un gos víctima de l’instint.

Amb una eina així, qui no emprenedoria?

Content de contribuir a la felicitat mundial, l’enginyer genètic observa, inquireix, teoritza, doblega, pica, multiplica, palpa, remena, introdueix, llepa, extreu, grata, calcula, descarta, fins que –al·leluia– troba. Al cap de nou mesos, el fill de l’enginyer genètic plora, gemega, baveja, pixa, marraneja, mama i caga lingots d’or. Hurra! s’exclama l’enginyer genètic. Visca! crida la propietària de la granja de gallines ruïnosa Amb un parell i mare del nen prodigi.