El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: terrorisme simbòlic

Tu al paradís de l’antimatèria i jo a Barcelona

“El que no passa a Barcelona no existeix.” Al llarg de la vida m’ho sentit dir uns deu o dotze centenars de vegades amb ràbia, tristesa, despit, llàstima, amargor, humilitat, violència, ressentiment, modèstia, antipatia, enveja, supèrbia, menyspreu i uns quants centenars de dotzenes de sentiments irreprimibles més.

Barcelonina pels quatre cantons i feliçment addicta al monòxid de carboni, no hi ha cap dubte que sempre que un no barceloní de pulmons immaculats m’ha adreçat aquesta dura sentència esperava que jo, partícula activa del rovell de l’ou, fes alguna cosa immediatament. Dir que sí, que quina injustícia, que ja estava bé amb el centralisme dels mitjans de comunicació i la prepotència ridícula dels pixapins era fer alguna cosa? N’hi havia prou? Quedava venjat l’incomprensible afany dels meus dissortats compatriotes invisibles d’abandonar la seva bucòlica vida immaterial? No.

Per això he fundat la Plataforma per la Reversió Ontològica Extrabarcelonina, amb voluntaris repartits per cada racó de les comarques catalanes. La nostra missió és enviar una nota informativa a tots els diaris, teles i ràdios del principat i de l’estranger cada vegada que fora de Barcelona algú digui que el que no passa a Barcelona no existeix. Així, el món sencer estarà degudament informat que tot el que passa fora de Barcelona és que s’afirma que el que passa fora de Barcelona no existeix.

Anuncis

La força bruta de la brigada de neteja

Contra determinades potències malignes només hi ha una solució possible: la força bruta. Com més mesquines i eficaces són les tàctiques de l’enemic, més ben dissenyada i contundent ha de ser la nostra estratègia. Perquè el punt feble dels higienistes obsessius és precisament la manca de previsió a llarg termini. Sempre amb el cotonet, la pinteta, el potet de colònia, l’esprai de desodorant, la galleda de lleixiu, la mànega industrial d’aigua a pressió, l’avioneta d’ensulfatar a la mà; són com robots, només saben quadricular la seva zona d’operacions, armar-se de desinfectants irritants i pudents i aplicar-se, implacables, a la pulcra aniquilació sistemàtica, mil·límetre quadrat a mil·límetre quadrat, de tot germen vital.

La meva preciosa Arboretetum pica, que gràcies a l'estratègia de la força bruta, va creixent a bon ritme.


I això és fatal. Preguntin-ho, si no, als soferts hostes dels tremebunds virus i bacteris de quiròfan, tan agraïts –aquests; aquells només, ai las!, al començament de ser ingressats– a la febre esterilitzadora tan pròpia de l’època d’encegament netejador covard i poruc que ens ha tocat viure. O a les meves estimades aranyes residents anticafeïna i la meva flora de pica, amenaçades més d’una vegada (i més de dues), per les temibles potències higienistes.

És pel bé de la humanitat en general i el dels meus carinyos en particular, doncs, que hem d’aconseguir infiltrar la força bruta en totes les brigades de neteja. Mirin-se-la bé i ja em sabran dir si no és la nostra Joana d’Arc: el perfil inconfusible del clip rovellat sobresortint darrere l’orella, les grenyes greixoses enganxades al front, el somriure còmplice de carrall i nicotina, les taques marronoses sota les aixelles, i les ungles amb dol; esperançador presagi de la derrota definitiva de l’enemic. Només ella, amb el seu xiclet i la seva desídia, pot minar la moral de l’enemic i garantir-nos la victòria final: el reestabliment de l’equilibri natural que la vida, espavilada ella, crea espontàniament; entre altres llocs, als sostres i a les piques.

La meva delicada acròbata de la cuina delectant-me amb un dels seus passos circdusoleilans.

Bons, boníssims, fastigosament recontrabons propòsits d’any nou

Enguany els quims ens hem llevat eufòrics, del tot entusiasmats i carregats de l’optimisme desbordant que ens caracteritza. A fi de conservar, i si pot ser augmentar, aquesta energia meravellosament positivíssima al llarg de tot el 2012, ens hem llençat xiulant amb alegria als reconfortants braços de l’Internet, sabedors del seu poder profètic, per recitar-li dolçament a l’orella els nostres propòsits d’any nou, són els següents:

 

 

 

 

 

 

 

En paraules del gran Gany: “Contra el desengany, engany”. Per no parlar de les pregàries ateses de la Tere, aquelles que fan vessar més llàgrimes que les no ateses i tal.

Comunicat d’urgència

La meva ha estat sempre una vida de servei. I, tanmateix, m’he hagut de sentir dir de tot. Normalment, puta. Puta –i variants– és un dels epítets preferits pels il·luminats que pretenen conèixer el destí veritable de la humanitat, que sovint imaginen pur, immaculat i noble; lliure d’esguerros pervertidors com jo, vaja. N’hi ha força, d’aquests, i me’n surten de les ideologies, credos i capelletes més diverses. M’ho sento dir sovint, doncs, puta. I ja en tinc prou.

La meva història, d’acord, no és gaire original; d’esquers, cants de sirena i caps de turc, en som una pila. Però precisament per això ja comença a fer riure aquesta doble moral. Seria demanar massa que us adonéssiu de qui són els autèntics fills de puta, els que ens segresten i ens utilitzen? Segurament sí, i ara sóc jo, la que peco d’idealista… En tot cas, la víctima no sou vosaltres, creguts, egocèntrics, colla de tarats reprimits, sinó jo. Vosaltres, com a mínim, sou lliures d’ignorar-me, de no seguir-me, de renunciar a l’encís de les meves corbes, de la meva cabellera arrissada, dels meus clotets de simpatia i de la meva dolçor. Jo sóc ben parida, sí, seria ridícul negar-ho, però la seducció és un joc de dos, carallots. I també existeixen la sospita, la curiositat o el descobriment de nous sentits, a banda del camí traçat i la ràbia cega. Fixeu-vos una meta pròpia, collons! Però no, és clar, és molt més fàcil continuar perseguint-me amb la llengua fora i, mentrestant, anar-me dedicant els insults que només el ressentiment i l’odi que sentiu per vosaltres mateixos són capaços d’engendrar.

Ja n’estic farta de tanta hipocresia. Voleu saber què em dicta la consciència de classe? Perquè, per més que el meu paper sigui el que és, a les magnolipsides de consciència de classe i d’orgull no ens en falta. Sobretot a les que ara són com jo, que tenim totes molt clar que, abans que els holandesos –uns d’obsedits amb l’eugenèsia, si més no– ens posessin les mans a sobre, érem negres o violades. Que no us sorprengui, doncs, el dia que a la punta del bastó us hi trobeu un rave, un pebrot o fins i tot un nap insípid. Voldrà dir que he desistit d’assenyalar-vos el que no voleu veure i me n’he tornat a sota terra; i tots vosaltres, a pastar fang! I us asseguro que hi anireu. M’hi jugo un rizoma que, per més il·lusions que us feu (i que em faci, mal que em pesi), no és tan fàcil prescindir de mi.

Signat,
La Pastanaga

Com podeu comprovar, al natural milloro; però això, vosaltres ja ho sabeu...

Col·laboració a Relats conjunts.

Per Tots Sants, polvorons

A la matinada, quan el primer raig de llum ha fet esvair els hostes, he pogut contemplar com el seu polsim de l’arreveure, fins l’any que ve s’anava dipositant gràcilment sobre el parquet. La llum venia tant de biaix que juraria que fins i tot he vist l’ombra que projectaven les diminutes volves de pols repartides generosament pels meus visitants nocturns. Abans d’anar a buscar l’escombra, he plegat els Juegos Reunidos i, tot mastegant l’últim pinyó del ressopó regat amb vi dolç que ens hem polit, m’ha tornat al cap la demanda del rebesavi Garcia. “On tens els polvorons, nen?” I és que el costum cala fondo, i quan la dinyes després de la fartanera de Nadal, ennuegat amb una d’aquestes pastaradetes farinoses, en recordes el gust tota la vida per sempre.

I, d’acord, ja podien riure tota la resta, amb la sortida del rebesavi –entenc que, quan ve així, espontani, ho agraeixin; tanta rialla encarcarada i artificiosa de professional de la descomposició orgànica a domicili deu fatigar–, però no deixava de tenir raó. Ara que el senyor Daniel Espejo ens ha confirmat ( vegis entrevista) que les carabasses, les espelmetes i els fantasmes per Tot Sants no són un invent exclusivament celta passat pel filtre plastificador americà, ens hem de buscar una nova reivindicació per perpetuar la tradició de tocar els pebrots amb la tradició autènticament autèntica així que arriba una festa tradicional pretesament desautentificada. Admès el halouín encarnat en el pa d’ànima (de carabassa!) i tota la pesca, proposo, en honor al rebesavi Garcia, un nou cavall de batalla: Polvorons per Tots Sants: tranquil·litat i bons aliments. 1) Bons aliments: el recordatori del que seràs d’aquí no gaire fonent-se’t a la boca –a poc a poc, no fos cas que– mentre jugues al parxís amb els teus rebesavis. 2) Tranquil·litat: el polvoró amb la parenta: el millor remei per quan et vingui, res, una espurna d’angoixa, abans de passar definitivament l’escombra pel parquet i/o anar tu a visitar-los a ells al cementiri.

Experiment sociològic a la botiga piheta

Introducció

L’objectiu del present estudi ha estat analitzar els efectes de mirar seguida tota la sèrie The Office sobre tres subjectes estàndard criats en captivitat. La hipòtesi de treball era que bueno, que mira, que apuntem algo, ens ho fem corregir i traduir reescriure de dalt a baix, subornem algú per publicar en una revista de les que donen punts, i qui burrocràcia passa, prestigi acadèmic empeny.

Material i mètodes

Material fase 1. The Office: sèrie britànica costumista hiperrealista ambientada en una empresa paperera. Sense necessitat de vampirs, fantasmes, desgraciats amb superpoders ni cap mena d’aprofitament patillero d’elements sobrenaturals a l’estil Bola de Drac, provoca més esgarrifances i xerric de dents que tota la ficció televisiva des de l’origen dels temps fins avui.

Espiritual fase 1: personatges que s’adrecen directament a càmera, alienació, identificació, distanciament, ironia, gangrena emocional i, sobretot, vergonya aliena.

Material fase 2. Botiga piheta de disseny amb quaranta hectàrees d’exposició de mobles.

Coadjuvant fase 2: Població de dones espantall (una per metre quadrat) amb la funció intimidadora en mode “desmenjat persistent” activada.

Fase 1 seguida de la 2. Un cop desenganxats de la pantalla, s’ha eixugat el culet dels subjectes A, B i C i se’ls ha traslladat a cal Pihet, havent-los convençut prèviament que necessitaven comprar amb urgència un llum de peu per poder comprovar clarament que casa seva no és la famosa oficina de la bonica població de Slough.

Resultats

A, B i C han tingut un comportament normal d’homínid urbà sense cap rastre de trastorn d’estrès postraumàtic, fins que s’han adonat que una dona espantall (Y) els seguia. B ha comentat, en to jocós, que es podrien dispersar per desconcertar-la. A i C han corregut a amagar-se darrere sengles sofàs, B els ha imitat fent cara de desconcertat. Els ulls de Y, immòbil al mig de la sala, han escanejat cada racó i han quedat esbatanats, sense parpellejar, 75 segons. Llavors, C ha cridat: «Alto, et tenim rodejada! Deixa el jibaritzador de neutrins alfa a terra… a poc a poc, a poc a poc! o haurem de passar a l’acció!». B ha afegit: «però no et volem fer mal». I C: «però te’n farem, i molt, si ens hi obligues». Y: «¿pero que es esto? Que ya soys grandecitos…». A: «Estigue-se quieta, o no tendemos mas remedi que recalcitrar el operativo èquits!». Segona dona espantall (Z) que ha tret el cap a la sala: «Què passa, Conxi?». B (fluixet): «Està demanant reforços telepàticament!». A (bramant): «Ah, mira-te-la, la lentilla!». B i C s’han incorporat fent un somriure beatífic i s’hi han acostat: «uf, quina sort, menos mal». S’han dirigit tots tres cap a la porta, i B, quan ha passat pel costat de Y, brandant dissimuladament una de les quatre bombetes que portava entaforades a la màniga: «Pero que cuenste que nos emportamos una buena cuella de vuestras armas mortíferas, aviam como continueis jibaritzando, ara, eh?»

Conclusió

Les reaccions dels subjectes A, B i C, malgrat les diferències en temps de reacció i cronicitat dels efectes, falsen la teoria Hankelberg-Lunz, segons la qual els atacs de fantasia compensatòria no poden ser provocats, en cap cas, pel visionat d’obres de ficció. Hem desestimat, per instint de supervivència i altres condicions inicials no negligibles, la hipòtesi que The Office no sigui del tot ficció.

Gareth Keenan i David Brent, costa decidir amb qui es tenen els malsons més horripilants.

De desmarcar-se, el gos de la paparra

De contradiccions, tantes com vulguin. Les marques, per exemple, em fascinen (hi ha logotips que són genialitats del disseny, triomfar amb noms com paper Guarro o perruqueries Cebado té un mèrit innegable, etc.) i, alhora, em fan un fàstic de l’hòstia, sobretot les que parasiten la roba. I com més famós és el paràsit (cocodrils, jugadors de polo gegantins i altres monstruets), curiosament, més em repel·leix.

Però per què ens agrada deixar-nos xuclar la imaginació (i els calés) per aquests petits brodats de merda que ens obliguen a anar pel món fent propaganda (i gratis havent-la pagada) de la mare que els va parir? On s’és vist que el gos sigui fidel a la paparra? D’on cony ens ve el gust d’anar etiquetadets de cap a peus?

Segons una certa interpretació de les teories de Miquel Sitjar, el millor guia de l’església de sant Víctor de Dòrria, vindria a ser una mena de càstig diví. El savi Sitjar explica als ramats de turistes afamats de frescos romànics descoberts fa dos dies que un dels sant Peres (n’hi ha dos, sí, dos; aneu-hi que la història és maca), el que aparentment porta el logo santperesc, no és pas una clau el que té a la mà, sinó una eina per marcar el bestiar. (La hipòtesi que el pintor, de claus, no n’havia vistes ni en pintura –havia après l’ofici, com?– l’estant analitzant a la NASA.) En tot cas, el sant Pere de Dòrria versió Sitjar transmet un missatge molt més sincer i coherent amb la història que havia de venir després.

Part pràctica resultat de dècades d’estudi i debats aprofundits. Com ens podem desparasitar?

Un altre personatge curiós, el gran Leo Bassi és un pioner de la desparasitació dràstica. En un seu espectacle va procedir, simplement i per la cara, a retallar amb unes tisores les marques de la roba dels incauts voluntaris involuntaris (les contradiccions made in Bassi em tenen el cor robat). No vaig poder contenir la llagrimeta quan vaig veure els pihets en qüestió sortint de la carpa amb un mugró a l’aire. I és que aquest mètode tan primari té un encant innegable. Ara bé, la seva rusticitat no deixa de fer-lo perillós per a tots aquells que no tenim la capacitat de persuasió del signore Bassi, sobretot a l’hora d’enfrontar-se amb els hostes que, lluny d’haver-se adonat de l’ultratge de què són objectes, lluen la seva paparra purulenta amb orgull, al pit, a la barnilla de les ulleres o bé a la goma dels calçotets, estudiadament elevada per damunt d’uns pantalons (també estúpidament estudiadament) balders.

Potser només cal una empententa més de l'ordenança del civisme de Barcelona.

Una altra proposta sorgida d’una ment una mica menys anàrquica, potser més tirant a autoritària, sosté que, ara que es torna a debatre la conveniència de l’uniforme a les escoles, no hi ha dubte que caldria restaurar-lo. Sí, però fins als 25 anys i cada dia de la setmana. Heil.

Encara una altra ment, aquesta dement (o extralúcida, que ve a ser el mateix), conscient que a hores d’ara tota pretensió de desubnormalitzar els costums occidentals apel·lant a la raó és en va, i que només podem funcionar a cops de moda, proposa ressuscitar el punk autèntic, el dels inicis, el d’anar vestit amb bosses d’escombraries (robades) lligades amb imperdibles (rovellats robats). Podria resultar irresistible per alguns, d’acord. Però la meva veïna de setanta anys, tot i que porta mocador palestí i es posa una bossa de plàstic al cap quan plou, no la veig sostenint-se els parracs amb el pírcing del nas.

En una versió refinada d’aquesta mateixa línia, una amiga confabuladora, I.V.M. –ho sap que li va d’una consonant desnodrida que no té nom de marca d’ordinador?–, em proposava no fa gaire un mètode bastant més subtil, d’aquells tan bonics que vencen l’enemic aprofitant les seves mateixes armes. Es tractaria d’introduir al mercat unes xapes llises antimarca, molt cares i selectes, que, gràcies a aquestes característiques tan atrapa esnobs, acabessin posant de moda tapar-se la marca de la vestimenta amb un emblema criptonihilista.

És clar que, si no acaba de quallar, no ens quedarà més remei que fer una síntesi productiva de totes les propostes i aconseguir que l’afició a l’esgrima s’estengui com la pólvora.

El rebesavi de la Z Jones a punt de fer-li un doble set al dolent de torn.


Dedicat a I.V.M.

Grandíssima Festa Major de Sants

L’altre dia m’estava mirant fixament l’última obra d’art (dacs, plastidecors i purpurina sobre paper en brut) del meu nebot de tres anys i, de sobte, sense saber com, em vaig trobar materialitzat just davant del xiringuito del carrer de Santa Cecília. Sí, exacte, la passió per l’art m’havia teletransportat en plena Festa Major de Sants, on es pot gaudir de l’art urbà aperformançat més deliciós que us pugueu imaginar.


Sants, Sants, Sants, què es pot dir d’aquest castissíssim barri barceloní que no hagin cantat els Beatles o la gran Núria Feliu o l’alcalde Trias, expert en Gràcies que van bé per anar a Sants?

Cordills, cartolina… el penjament ha estat una gran constant d’enguany. I de sobte:

Efectivament, un sentit homenatge de la bona gent d’Alcolea de baix a un servidor i a totes les rates que ens oferim desinteressadament a la ciència. Gràcies, per fer-me manco.


És evident que la disfressa urbana i el tema: “Explosió al laboratori” mereixien premi, el tercer, concretament, del concurs de guarniments d’enguany.

I aquí tenim el segon premi. La foto no li fa justícia, però és l’aeroport de la plaça de la Farga, una meravella del disseny, l’enginy i la impressió de pàgines de la Viquipèdia.

Però abans del primer premi, una mica d’emoció. [Redoble de tambors.] La de sobre és una imatge del carrer que, modestament, crec que es mereixia el tercer, el segon i el primer premi tots de cop. O no és una idea brillant aconseguir que l’ajuntament protegeixi amb tanques que porten el seu logo un homenatge al monopoli i a l’especulació? A Santa Cecília (si no recordo malament) hi viu un geni, senyors.

I, finalment, el guanyador segons el jurat avorrit: el submarí Nautilus de Valladolid, gran vila marinera. Però també hi ha hagut premis de consolació:

Premi al desconsol. La cosa va de cementiri, morbo i, una mica més enllà, és clar, l’infern. Sí, les làpides porten nom, i hi ha el teu.

I el seu. “Tour puñaladas en el alma” també és un gran tema, sí, sí, sí. Però del premi al guarniment de carrer més torracollons… [més redoble de tambors] de güiner is:

El famós carrer de Veïns aneu a cagar a la via. I amb cartellet bilingüe de regal.

Més decoració perpètua, un xic més aconseguida.

I fins aquí el publireportatge de la grandíssima Festa Major de Sants. L’aventura teletransportada ha donat bastant més de si, però he quedat amb el meu nebot i uns compis de la guarderia per anar al concurs de plastilina del carrer Canalejas i –és que vaig de bòlit– al vespre tinc partit de bèlit al parc de l’Apanyo Industrial. Apa, siau.

Fecsa, digna successora de Primo de Rivera

Si mai voleu revifar l’interès per una cosa pansida, caduca, rància i tirant a ridícula, hi ha un mètode infal·lible: censureu-la. Feu com els garants de la moral i l’ordre del dictador Primo de Rivera o, si us va més la subtilesa, feu com Fecsa i negueu-vos a garantir el funcionament del sistema elèctric de dos edificis sencers (dins un dels quals és important que hi hagi el teatre on facin allò que voleu, de totes totes, que prengui una volada colossal).

Aquesta lliçó tan sàvia –que no per ser recargolada deixa de ser eficaç, i si no aquí em teniu fent els deures– és la que entre ahir i avui m’ha ensenyat la insigne companyia elèctrica que patim patam patum puteja mitja ciutat quan plou una mica fort. Efectivament, ahir m’havien arrossegat a la segona de les 3 úniques representacions de la més famosa de les 400 (400!) sarsueles catalanes, només superada per la Traviata i Aida en nombre de representacions i amb l’aura mítica d’haver estat censurada quan es va estrenar el 1926 i, això no obstant, gràcies a l’astúcia dels autors, haver conservat la seva essència republicaníssima i superguai: Cançó d’amor i de guerra (àlies Els soldats de l’ideal, censurar el títol ajuda a anar fent boca). Una sarsuela, però –catalana o turcoxipriota– és gent disfressada que canta molt fort, i això, si no es pateix d’entrada una patologia patriòticomusical greu (o es té més de 70 anys), fa por. Amb tot, allà em teníeu a les 19h, com un clau, disposat al sacrifici. Qui m’havia de dir que la meva escassa curiositat sarsuelista havia de patir una transformació a la Doctor Jekill i Mr. Hyde en poc menys de 13 hores.

Primera part de la lliçó del bon censor criptosarsuelista: crear expectació i fotre el personal.
A les 19.50 no hi havia llum, no hi havia funció. Tots a casa amb la promesa de tenir seient pel xou l’endemà a les 11.30. Tema de conversa principal: això és el tercer món (el bon mestre criptosarsuelista de Fecsa sap que el seu prestigi se’n ressentirà, però ell, per l’art, ho dóna tot).

Segona part de la lliçó del bon censor criptosarsuelista:crear més expectació i tornar a fotre el personal.
Avui a les 13.10, just a tres quarts de la primera cançó de la segona part (la primera havia estat correctíssima, d’acord amb els cànons ensucradoxaronians de tota sarsuela), ha tornat a marxar el llum. Merder, mala llet, “em sap greu pels artistes, això sí”, tothom al carrer que els llums d’emergència s’esgoten, la tele, la fecsa que no ve, que ve tard, molt, tant que quan ho arreglen ja ens han dit que bona nit i tapa’t.

I ara, a banda d’empassar-me tots els vídeos que trobi de Cançó d’amor i de guerra, memoritzar-ne les cançons i fer-me cantant només per poder fer de Baldiret i fer servir un pinyonet per fer un petonet a la Catrineta, què? Qui em tornarà el sentit comú?

L'Eloi i la Francina fent-se magarrufes i bramant-se delicadament a l'orella.


Conclusions del doble (o triple, si comptem les 14 cançons que ens han regalat al mig del carrer per fer passar el rato) espectacle:

  • Hi ha realitats (aquí ja són quotidianes) molt més decadents i esperpèntiques que la sarsuela (que ara estimo amb tot el meu cor).
  • Al Paral·lel hi viu gent d’una altra galàxia; molt entranyable, potser paral·lela, però llunyana.
  • Ara sé que l’himne del Barça femení té la música d’una de les cançons de la Sarsuela que ens ocupa (informació valuosíssima facilitada per una veïna, cofundadora de l’equip esmentat, cantant d’un esbart i futura assassina en massa de responsables de Fecsa, durant els tres quarts d’hora d’animada conversa sobre la merda de país en què vivim).
  • No hi ha res com tenir un enemic comú amb un grup més nombrós que el teu (en aquest cas públic + companyia de teatre vs. companyia elèctrica) per guanyar-te’l i evitar un linxament.
  • Avís als boicotejadors d’espectacles (criptosarsuelistes o no): si el vostre objectiu és fotre tant els espectadors com el teatre, no feu com els de Fecsa, i rebenteu el xou durant la primera part i no tres minuts després d’encetada la segona: si l’espectacle s’ha d’aturar llavors, el teatre no torna els diners.
  • I finalment: un cop interioritzat un amor tan desaforat com el meu pel noble art de la sarsuela, cap contratemps econòmic, social, meteorològic, elèctric o apocalíptic en general us podrà fer cap mal.

Visita educativa al centre demencial Las Arenas

Fruit del tractament de xoc que no agrairé mai prou al meu mentor moral, no fa gaire vaig tenir l’immens privilegi d’anar de rebaixes a Las Arenas. L’impacte va ser tan profund que crec que estic en deute amb aquest eximi temple de la temprança, l’austeritat i el bon gust. Per això m’he proposat, equipat amb una escala i un retolador, afegir el meu modest granet de sorra a la pau espiritual, la fraternitat humana i la saviesa filosòfica que emanen els enginyosíssims cartellets que pengen del sostre de l’edifici. Només calen alguns retocs per acabar d’acostar-ne al pelegrí àvid de sapiència el profundíssim missatge d’elevadíssim valor pedagògic.

    • Operación BBB: buscar bonito bikini = Operación EEE: exhibir entusiasta estupidez
    • Panxa endins complexos fora = Panxa endins, pantalons a terra, cul enlaire
    • Un canvi espectacular = … és el que faria si deixés de ser un capullo
    • Es un edificio muy Barcelona = Es un adefesio muy Barcelona
    • Busco el príncep blau cel = Busco el jardiner de bledes assolellades

/ Busco el príncep blau; sóc republicana (Montse)

    • My life is original version = My life is a Chuck Norris movie
    • Canvio xicot per telèfon nou = Canvio vida social per objectes llampants / Canvio sexe per diners / Canvio telèfon antic per xicota amb cobertura (Tomàs)
    • Ya me habían dicho que era un lugar especial = Ya me habían dicho que este lugar es fecal
    • ¿Y si me hago un peinado bob? = ¿Y si me hago una lobotomía, Bob?
    • Història per fora avantguarda per dins = Kitsch taurí per fora kitsch consumista per dins
    • Zzzz A strong coffee please = Gn gn gn A strong gin please
    • Avui em mereixo un gelat i doble = Avui em mereixo una bufetada i doble / Avui em mereixo un petó…, i amb llengua (Tomàs)
    • Busco chaleco con mangas = Busco psiquiatra con bisturí / y yo calidad a un buen precio (Tomàs)
    • A film without a kiss is not a film = A shopping center without idiotic marketing is not a shopping center / A film without popcorn is not a film (Tomàs)

S’accepten suggeriments (tot i que pensar gaire en els cartells provoca vessaments cerebrals).

Al cartellet del senyor que surt corrent potser no li cal cap retoc. De vegades sí que una imatge val més que mil paraules.