El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: Publireportatges

“El típico pensar”

Aquest matí ens han vingut a insultar a domicili, i gratis! I és que el capitalisme és una font de diversió infinita.

Amb la ingenuïtat que em caracteritza, quan ahir em van telefonar per anunciar-me: “Et regalem dues nits d’hotel i et venim a fer una neteja ecològica gratis del que tu vulguis. Ah, i sense cap compromís, que nosaltres la visita als venedors la paguem igual”, vaig contestar que molt bé. I avui en D i en J s’han presentat amb un aspirador Hyla, una versió en petit del mateix aparell (que, oh!, fa llumenetes i “efecte pluja”) i l’opció de comprar una màquina d’osmosi inversa. Durant dues hores ens han aplicat una de les teràpies de xoc preferides dels venedors a cop calent: espantar el client potencial. “Veus aquest filtre ple de merda?, tot això et va parar als ronyons cada vegada que beus aigua de l’aixeta o embotellada”, “veus aquest altre filtre ple de merda?, aquesta, tota cap als pulmons cada vegada que t’asseus al sofà”, “veus la merda, merda, merda, merda?”. De moment, però, poc ens esperàvem que la més perfumada i exquisida seria la psicològica, i sense filtre que valgui.

Una altra maniobra curiosa ha estat la de “doneu-nos els telèfons de sis persones a qui puguem anar a burxar i l’aspiradoret lluminós us sortirà gratis”. “I quin preu té?”, se’ns ha acudit de preguntar. Però això no era al guió i els ha costat dir-nos-ho. Mirada expectant de J a D. “300 €”, ha xiuxiuejat D. “Però és una pregunta absurda, que el podeu tenir gratis, home!”, ha exclamat J.

Com que hem agafat gustet a practicar el salt de guió, els hem preguntat dues vegades el preu de l’aspirador gros, però aquest sí que no ens l’han volgut dir: “això al final”, en D ha escopit, amb un to que contrastava bastant amb la màscara de bon rotllet que tots dos portaven posada. I el cas és que el bon rotllet i la bona educació (si obviem el fet que només s’adreçaven a l’habitant masculí de la casa) han durat bastant fins al final. Perquè els últims vint minuts, el gran moment de parlar de la pasta gansa —altrament dit, el moment en què el venedor s’hi juga l’orgasme en forma de comissió—, en D i J s’han tret la màscara i hem flipat amb tantes coloraines com les de l’aspiradoret de l’efecte pluja.

El preu era alt (3.500 € l’aspirador i 2.500 € l’aparell d’osmosi, i amb l’oferta “compra-ho avui, però ara, ara mateix” uns 700 € menys). Però el més al·lucinant no ha sigut el preu, sinó la impossibilitat de raonar amb en D i J. El seu plantejament era simple:

La gent intel·ligent inverteix, la gent estúpida gasta (ens han fet un càlcul del que ens gastem cada mes en neteja).

Si no compreu les nostres maquinetes ara, gastareu i no invertireu.

No s’hi ha valgut fer-los notar que la conclusió del seu argument, el “per tant, si no compreu les nostres maquinetes sou estúpids” era lleugerament ofensiva, ni recordar-los el suposat dret que tenim al famós “busqui, compari i si troba res millor, compri-ho”, ni el “sí, és evident que és una qüestió de diners”, ni tan sols el “sí, som curts, però deixeu-nos en pau”. Perquè en D i en J s’havien proposat guanyar-se el seu orgasmet. Quan la pudoreta ja començava a marejar, en D ha trucat al cap, “que us farà una ultimíssima oferta” i, llavors, la màscara ha anat definitivament a prendre vent i el llenguatge (i la llengua) s’ha acabat de transformar. Ara bé, l’insult màxim ha vingut amb el que li ha dit en D al cap per fer-li entendre que simplement —“es que no tienen ni tele”— no estàvem fent bé el nostre paper de xaiets espantats, consumistes i agraïts. “Es el típico pensar”, ha explicat en D, preocupat. (Ha dit “el” i no “los” perquè una servidora, com ja ha quedat clar, té el do de la invisibilitat als ulls de venedors, lampistes i electricistes.)

I això ha estat la gota (contaminada) que ha fet vessar el got (víric). Com que “el típico pensar”?! Si fóssim els “típicos pensar” no els hauríem deixat explicar-nos històries de terror i tocar-nos els collons durant dues hores precioses de les nostres vides en què hauríem pogut anar a amorrar-nos als tubs d’escapament dels cotxes, que és el que realment ens fa feliços.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors, una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Ah, i els fantàstics abonaments de regal per dues nits d’hotel (vegin http://www.flexibreaks.eu):
1) Comporten unes “consumiciones de Gasto Mínimo” que “el beneficiario” ha d'”efectuar” per poder “disfrutar del Alojamiento Gratuito”, i que “están sujetas a variaciones debido a temporada u otras consideraciones” (com ara la ràbia que li fa la teva veu al recepcionista?).
2) No valen res sense un interessant apartat de “Confirmación de Hotel” que cal enviar per correu a l’hotel que triïs i que, evidentment, en els nostres abonaments està misteriosament retallat.

Si l’esperança li moqueja, abrigui-se-la bé

És ben sabut que a la pàgina 285 de moltes novel·les passa un corrent d’aire molt puta. Per això hi ha el perill que, si s’hi passeja una esperança més aviat fràgil, l’esperança en qüestió agafi una constipat. Com que aquest és precisament el cas de l’esperança del Kemal, el progagonista d’El museu de la inocència, d’Orhan Pamuk, el traductor, els correctors i els editors han tingut la bondat d’abrigar-li-la bé, l’esperança. (I tot plegat en una vil·la que l’autor, malvat ell, ha volgut gèlida, cosa que té molt més mèrit.)

Hipòtesi: Algú poc familiaritzat amb els corrents d’aire de les p. 285 podria malpensar i especular sobre una possible traducció (amb intent curiós d’adaptació) de l’albergar esperanzas castellà. O, encara amb més mala idea, sobre la possibilitat que embolicar les esperances amb bufandes de llana a algunes orelles ja els soni genuí.

Però això seria molt desesperançador i els Quims tenim les esperances, com si fossin pollets, permanentment instal·lades sota una bombeta.

(Emmagatzemat a la flamant revista repel·lent Titivil dirà de P. E.)

Qui no torra bola

Com la iaiona que, encallada als octubres gèlids d’abans de la guerra, surt al carrer amb bufanda i mitges de llana; com el polític que, presoner del miratge de la transició (o de dogmes pitjors), vomita fantasies federalistes; com el gos que, ancorat a la infantesa de terra batuda, grata obsessivament l’asfalt amb les potes del darrere després de cada pixada, la castanyera de la cantonada del carrer d’Aribau amb la Gran Via de l’Amor que T’emanes ja fa uns quants dies que torra llavors farinoses i tubercles boteruts.

L’Anselm –shorts, sandàlies i samarreta–, com que fa veure que estudia filologia a la universitat, hi passa per davant cada dia a quarts de vuit, i ha pogut comprovar les enormes gotes de suor que regalimen pel sofert front de l’esforçada icona viva de la tardor. Però en realitat el que l’Anselm estudia és la manera d’aconseguir que la castanyera faci topless només mirant-se-la, d’aquella manera que ell sap, mentre llepa les seves boles de gelat de llimona i –a l’Anselm li agrada fer-se l’inconformista– after eight.

De fet, m’assegura cada vegada que m’explica els seus progressos, és a punt d’aconseguir-ho. Al capdavall, diu, la castanyera és una senyora que fa cara de ser sensata i capaç d’adaptar-se als canvis; o si més no, no és ni una iaiona mig senil, ni un polític dogmàtic, ni un gos víctima de l’instint.

El gran editor i la crisi

El gran editor –segons el qual el mercat és el mercat, els terminis són els terminis (que escurço quan em surt dels pebrots) i lo que hi ha és lo que hi ha– ha tingut una idea brillant.

–A partir d’ara –anuncia als seus treballadors a la dinàmica i sinèrgica reunió sorpresa la no assistència a la qual està castigada amb la mort lenta i dolorosa a la guillotina de paper–, farem…

–Llibres encara més super xulis! –el talla la petita editora pilota.

–No, llibrets de llom.

–Com?

–No, llom.

–Però…

–He fet fer un estudi de mercat i, ara mateix, l’única manera d’aturar l’acumulació absurda de novetats que els llibreters no saben on fotre’s i que els lectors no poden absorbir és el llançament de la nova literatura oral de consum ràpid.

I, dit això, es posa a repartir barrets de cuiner, espàtules i davantals al personal.

–Bravo, ole, i els porcs els criarem aquí mateix a l’oficina? –pregunta, il·lusionada, la petita editora pilota.

–Només la primera edició serà de porc autèntic, de Porca Misèria, concretament. Quan tinguem el públic ben acostumat, llavors, us ho fareu a sorts. Jo, amb el fogonet, el barret i l’espàtula, ja em podré fer càrrec del negoci tot sol.

L’enèsim argument a favor (un d’estar per casa, però que mira)

“El tema, el tema, volem parlar del tema!”, sento que em diuen als matins des de dins la cafetera, en els moments de santa mandra des de sota el coixí del sofà i als vespres des de darrere la pantalla ja apagada de l’ordinador.

I jo dic: “aaaarghhhh, pietat, prou!”

I la cafetera em diu: “Veus, un altre argument a favor. Et sentis espanyola, catalana o ciutadana del món, viure en una organització política homologada, que et reconeix (en lloc de putejar-te perquè troba que ets el que, curiosament, nega que siguis) i que és reconeguda, perquè té dret a tenir una bandereta damunt la taula a les festes d’organitzacions polítiques homologades, farà aquesta mena de converses casolanodelirants completament innecessàries”.

I la borra de sota el coixí aventura: “I això deu voler dir que, a més, ja no et caldrà anar a més manis patriòtiques malgrat patir una certa fòbia social i barretinaire. Perquè el nacionalisme, si és que n’ha de quedar, ja serà d’estat; un nacionalisme banal d’aquell que queda dissimuladet i que –i això és el més espectacular de tot– fins i tot cola com a no nacionalisme.”

“Com tots els nacionalismes tranquil·lets dels que tenen organització política homologada; ves.”, badalla la pantalla apagada.

I totes tres, amb una cantarella d’anunci de xocolatines, conclouen: “Però sobretot, sobretot, farà que et deixem en pau i ens limitarem a fer cafè, arrebossar de borra monedes i arracades i arribar al nirvana electrònic cada nit, mentre tu i els teus temes fareu la vostra”.

Els consells idiotes de la tia Quima: Quan el cafè no fa efecte

El primer pas, tenint en compte l’estat d’atordiment i somnolència salvatge en què necessàriament es porta a terme, és força difícil. Es tracta de palpar-se molt suaument amb el tou dels dits els lacrimals per aconseguir detectar les lleganyes amb una crosta més bombada i prometedora. Una de l’ull dret i l’altra de l’esquerre; més val fer l’operació alhora per no deixar desemparada i, en canvi, estimular amb l’exemple la mà que —si no s’és feliçment ambidextre— es tingui més fleuma. El pas següent és el més delicat. Un cop triades les lleganyes candidates, cal pinçar-les amb les ungles sense arrencar-les del tot. Amb la cura del perdonavides que s’estira el xiclet amb els dits i l’allargassa en un fil prim que, proporcionalment al nombre de vides perdonades, li sobrepassa el cap uns quants pams, cal tibar molt dolçament la punta de cada lleganya i anar-ne descabdellant l’ànima. Tot i que és feta d’una matèria molt fràgil, juga a favor nostre que les hores que hem dormit l’han solidificat. Per això, si parem atenció i mantenim el ritme, no cal témer que es trenqui. Sortirà tota sencera, de la punta lleganyosa a la cua que dormita al capdavall del conducte auditiu intern, típicament enroscada com un liró a la còclea, a tocar de la caixa timpànica. I és així, benvolguts amants reticents de la hivernació, com hom es treu correctament i sana la son de les orelles.

Branding emocional 1: dones en mallot, budells feliços

Benvinguts a la lliçó inaugural del curs Deixa el vudú i passa’t al branding emocional.

El branding emocional és un invent absolutament meravellós que consisteix a embolicar una marca en tanta, però tanta, faramalla idiota que s’acabi idiotitzant la persona que gosa comprar-la. Així de fàcil.
(Incís: Com a bons professionals és important que us acostumeu a la terminologia profilàctica.)
Prosseguim: Que les víctimes els compradors de la marca en qüestió estiguin idiotitzats, subjugats, captats per la secta, emocionalment entregats a la marca és estupiditzador, és inútil i és potencialment ruinós per a la víctima; en altres paraules, és bo, és útil i és rendible per a la marca.

Posem-ne un exemple: el cas dels típics cereals amb gust de suro anunciats per una dona amb mallot.

  1. Cal generar interès en la marca. En aquest cas s’aconsegueix clavant una dona amb mallot al cartró dels cereals (a l’anunci de la tele cal fer-li pegar algun saltiró). L’interès sorgirà, en bona mesura, tot sol, gràcies a la putrefacció ja consolidada de l’ideari col·lectiu que identifica una dona en mallot i maquillada = una mena d’esport indefinit que no cal fer perquè ja es menja suro en forma de cereal = cagar de gust = aprimar-se.
  2. Cal que la víctima el consumidor decideixi fer-se de la secta compri un producte de la marca. En aquest cas, se suposa que la víctima el consumidor ideal és una senyora, però també funciona amb els senyors (sovint sense necessitat d’associacions d’idees de final escatològic; és la màgia del branding emocional!).
  3. Cal convèncer la víctima el consumidor que és l’hòstia per haver comprat el suro disfressat d’aquella marca. La suggestió fa meravelles i, per tant, no cal; però també es pot afegir, durant els dies de llançament de la marca, alguna mena de laxant al suro perquè, efectivament, es noti un cert canvi després de consumir-lo. Això reforçarà el vincle dona en mallot = cagar (la cosa d’aprimar-se pot passar discretament a un segon terme, perquè pel fet de comprar la marca l’autoestima ja puja com l’escuma).
  4. Cal idiotitzar fidelitzar la víctima el consumidor; provocar-li una mena de síndrome d’Estocolm empresarial. És a dir, fer quallar la faramalla: només de veure una dona en mallot, la víctima el consumidor ha de sentir un desig irrefrenable de menjar suro de la marca màgica en qüestió.
  5. Cal crear un ritual perquè la marca quedi incrustada en la rutina de la víctima del consumidor. Amb els cartrons de dones en mallot es poden “regalar” bols amb dones en mallot, cromos de dones en mallot, orinals de dones en mallot, bàscules trucades de dones en mallot, perquè la vida de la víctima del consumidor sigui un anar en mallot emocional constant.
  6. Cal aconseguir que la víctima el consumidor, un cop captat totalment per la secta marca, faci proselitisme de la marca màgica (cosa que permet acomiadar uns quants treballadors de la secció de màrqueting i de la de vendes). Per comprovar si funciona, només cal trucar a les oficines del clavegueram de la ciutat i preguntar si últimament ha crescut gaire el cabal.

D’immigrant a persona migrada

A la p. 15 del núm. 284 del setmanari Directa hi ha aquesta perla de la correcció política. L’article vol explicar amb detall tant la situació límit dels immigrants que es queden encallats a Grècia (dificultats d’aconseguir asil polític; atacs racistes, sovint impunes; sous de misèria al mercat negre), com les mesures repressives (denunciades per diverses organitzacions de defensa dels drets humans) de la nova política d’immigració grega. Ara, el desenfadat joc de paraules del títol: “La immigració esdevé el cap de turc de la crisi a Grècia”, contrasta una mica amb la ultracorrecció política del destacat amb què Titivil ha decidit fotografiar-se (colar el persones migrades li ha fet una il·lusió especial).

Repel·lent com sóc he buscat migrat al diccionari:

migrat -ada: adj. Escàs, mesquí, que no arriba de molt al tant que caldria. “Un sou migrat.”

Després de proposar-me no parlar mai més de cantants ni mendicants, sinó de persones cantades i mendicades, ja que hi era, també he buscat apressar (que, ves per on, no vol dir el mateix que el castellà apresar):

v 1 1 tr Donar pressa (a algú), empènyer-lo a fer promptament una cosa. “Apressa’ls a vestir-se, que fem tard.”

2 pron Apressar-se a fer la feina.

2 tr Accelerar. “Apressar el pas.”

3 intr Ésser urgent. “Treballà tota la nit perquè la feina apressava.”

Després de tota aquesta pèrdua de temps i d’aquest desplegament d’antipatia, l’article continua dient el que ha de dir, és clar, i jo, amb la meva obsessió de caçar titivilades, faig el ridícul. O potser no. Potser és la funció informativa de l’article que queda ridiculitzada i migrada. Potser el missatge –que és important– es ressent d’aquesta mania purista i absurda d’esprémer la correcció política fins que s’acaba caient, estúpidament, en l’actitud de menyspreu que es pretén denunciar.

(Emmagatzemat a la flamant revista repel·lent Titivil dirà de P. E.)

La mani-estacada de l’11 a la BBC

Veure’s amb els ulls dels altres, sobretot si són dels que dicten opinions pel món, sempre fa venir aquelles pessigolletes incòmodes però que creen addicció. Per això, si tenen ganes de regalar-se la vista i la part més pessigollable de l’espinada amb el reportatge fotogràfic de la mani d’ahir a la BBC, només han de clicar aquí.
I si arriben fins al final, quan llegeixin l’últim comentari de l’última foto d’una estelada gegantina, podran comprovar que sí, que a la BBC preveuen una gran suport internacional si mai decidim fer el pas (o que el senyor dels rètols és una nova víctima de l’amenaçadora omnipresència de Lluís Llach):

The “Estacada” flag is Catalonia’s unofficial flag, created by the independence movement at the start of the 20th century.

Ah, splendid, I say!

El sr. Floïd i el sr. Varón Dandy, o demà m’afaitaràs

Darrere d’una violenta bafarada de Floïd, un jaio escarransit entra a la sala d’espera i s’asseu al costat d’un vellet que put de Varón Dandy. El jaio amarat de Floïd, que sordeja, sent que l’altre murmura, i li demana que, si li plau, li repeteixi el que acaba de dir que no l’ha entès bé. El vellet marinat en Varón Dandy li contesta, sota una pluja de capellans amb loció, que la Seguretat Social és una merda, que aquell CAP és una merda, que el país sencer és una merda i que amb Franco vivíem millor. El jaio floïdià respira fondo i contempla una estesa de personal amb bata blanca agonitzant sobre les rajoles de la sala i convulsionant-se en més o menys grau en funció de la proximitat a les cadires on seuen ell i el varón dady. “Massa màniga ampla amb les drogues, això sí que li ho admeto”, comenta, conciliador.

Què fa més pudor, la flaire rància de la nostàlgia…

o la nostàlgia de la flaire rància?