El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: Petits plaers

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Si no me quieres, líbrame

Els artistes són visionaris, ja se sap. Per això, l’any 1981 l’estupendíssim grup The Clash ja va preveure el dilema candent que alguns dependentistes espanyols –dependentistes convençuts o per defecte– tindrien al cap de 31 anys. Inspirats per les muses, els excelsos músics britànics ja van veure que, pels volts del 2012, algunes persones començarien a plantejar-se el sentit de la seva fe dependentista després d’adonar-se que la mare pàtria té una manera ben peculiar de vetllar pels que habiten a la banda de l’Ebre equivocada. (A més, com veuran, van tenir la delicadesa de fer-se intuir traduir part de la lletra al castellà per l’amable senyora Garcia de Brooklyn Heights, la mare d’un tècnic de so d’origen equatorià, i fer-la assassinar cantar a l’impetuós Joe Strummer.)

Els deixo, doncs, amb l’emotiva “Should I Stay or Should I go”. Perquè quan a un dependentista l’atenalla el dubte no hi ha res que el conhorti més que la solidaritat, encara que sigui per part de qui té clar què votarà al referèndum sobre la independència. I perquè tant si el seu vot, senyora, o el seu, senyor, és positiu com negatiu, l’important és que l’art ens agermani. I ja em diran què fa aquesta bella cançó si no agermanar que és un gust.

(La traducció catalana casolana veuran que va degenerant, ara seria difícil explicar per què.)

Darling you gotta let me know
Should I stay or should I go?
If you say that you are mine
I’ll be here til the end of time
So you got to let me know
Should I stay or should I go?

It’s always tease tease tease
You’re happy when I’m on my knees
One day is fine, next is black
So if you want me off your back
Well come on and let me know
Should I stay or should I go?

Should I stay or should I go now?
Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An if I stay it will be double
So come on and let me know

This indecisions bugging me
Esta undecisión me molesta
If you don’t want me, set me free
Si no me quieres, líbrame
Exactly whom I’m supposed to be
Dígame, que tengo ser
Don’t you know which clothes even fit me?
Sabes que robas me queda?
Come on and let me know
Me tienes que decir
Should I cool it or should I blow?
Yo me frío o lo soplo?

Should I stay or should I go now?
Yo me frío o lo soplo?
Should I stay or should I go now?
Yo me frío o lo soplo?
If I go there will be trouble
Si me voi, va ver peligro
And if I stay it will be double
Si me quedo es doble
So you gotta let me know
Me tienes que decir
Should I cool it or should I go?
Yo me frío o lo soplo?

Maca, m’hauries de dir aviat
si tu vols que em quedi o no.
Si em dius que sóc tot teu
em quedo amb tu fins al final.
M’hauries d’anar fent saber
si tu vols que em quedi o no

Em prens pel pito del sereno,
que m’agenolli et fa feliç.
Avui són verdes i l’endemà madures
si vols que foti el camp,
vinga, va, digue’m’ho a la cara
Vols que em quedi o no?

Vols que em quedi o no?
Va, vols que em quedi o no?
Si me’n vaig la cosa s’emmerdarà
I si em quedo, s’emmerdarà el doble
Va, parla d’una vegada.

Vegi’s versió equatoriana
llegeixi’s undeixijion
Vegi’s versió equatoriana
moment d’il·luminació gran
Vegi’s versió equatoriana
moment de dubte existencial magistral
Vegi’s versió equatoriana
del verb robar
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
això és al·lèrgic al·legòric

Vegi’s versió equatoriana
més al·lèrgia al·legoria
Vegi’s versió equatoriana
i més al·lèrgia al·legoria
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
Vegi’s versió equatoriana
alegria al·legoria final

Amic footinguista: córrer és de covards

Tinc un petit plaer que últimament se m’ha anat inflant com un d’aquells granets a l’esquena que, un cop detectat, no pots deixar de gratar amb delectació. És senzill i gratament (ha ha) edificant. Consisteix a asseure’s en un banc del parc del costat de casa una estona entre les 19 i les 22 i menjar qualsevol cosa bona (l’important és demostrar que hi trobes gust) mirant els ramats de footinguistes que van passant (i que no poden evitar mirar-te amb avidesa, enveja, incredulitat, fàstic, abominació i altres sentiments interessants d’observar).

Variant minimalista: no cal menjar, n’hi ha prou amb seure, mirar-los i, si cal moure’s, per exemple, per gratar-se l’esquena o desemperesir-se, fer-ho mooooooolt lentament.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • La vaga aparença de comportament sàdic és il·lusòria. Mirin sota el vel de Maia: no és la venjança del clàssic trauma infantil a classe de gimnàstica que causa el petit plaer, sinó la convicció d’estar fent un bé a la humanitat.
  • Transmet pacíficament un missatge de pau i harmonia contra la injustícia còsmica que representa l’ús abusiu, agressiu i estupiditzador de l’esport als mitjans de comunicació encarnat en els adeptes que segueixen covardament les consignes esportificadores.
  • Desestabilitza els desequilibrats (només cal veure la mandibula desencaixada i els ulls vidriosos dels que porten més de tres voltes) que s’alteren les constants vitals i la salut mental mentre respiren fum, gasos i pixats.
  • El súmum de la desestabilització estabilitzadora de desequilibrats (i, per tant, del petit plaer) arriba quan el corredor X se t’asseu al costat, et demana una lionesa i mentre se la menja comprèn que ha de deixar de fugir de les seves pors i lliurar-se al plaer de viure (i de veure córrer els seus excorreligionaris).
  • Sopar a l’aire lliure contemplant un espectacle gratis i fent una acció humanitària alimenta més que un bistec (un profit físic i espiritual que queda així de gros fins i tot després de restar-li l’angúnia dels esquitxos de suor i les escopinades dels corredors sumada a la de la guarnició de fum, gas i aroma de pixats que embolcalla la nostra bella capital).

La colomassa de la mar

Ben lligat el nas de cartró, grotesc, em passejava pel moll amb un imponent diccionari de sinònims sota el braç. El barquer, vulgues no vulgues, em féu navegar mar endins. Era un pastor anglicà, i em volia demostrar com els miracles més bells s’han esdevingut a la mar. En adonar-se, però, del meu nas arbitrari, tingué la polidesa de calar-se el seu. Aleshores, emfàtic, em digué que només la vanitat dels homes fa que, en el viure humà, del nostre planeta en diguin la Terra, però que Déu i els sants en diuen en llur llenguatge etern, la Mar; que la terra era només en el nostre planeta un accident, un fenomen transitori. “Els homes —em deia— són la colomassa de la mar.” La gran inconeguda dels homes era, per al meu barquer, una peixera esfèrica errant pels espais celestes per a esbargiment dels àngels.

“Notes sobre la mar”, 2.

No havíem vist mai, en mar, tants de guants de peluix amb ànima de goma i enduts pel corrent, amb anells papals al dit del cor i al novell. Han passat pels esculls de Portitxó, insolents i arrogants, negres de negre de borrasca, els ditassos botits per velles granissades i botons d’ull d’aeròlit que peta a la Verdera. No havíem vist mai tanta de flor de llana amb sentors de mol·lusc en un sorral opac, tanta d’ombrel·la roja saltant de vinya en vinya, tanta de mel i de neu espesses embotades a les calmes del moll, com quan avui tornaves, Eugènia, d’un exili de segles, escumosa de sabons boreals, a la gropa nocturna d’un búfal.

“Després d’un exili de segles, torna a la gropa d’un búfal”

En el 25è aniversari de la mort de J. V. Foix

Puntax, la felicitat és una fulla d’afaitar encastada a una u

L’aportació d’avui al coeficient de felicitat (el final, el que gràcies a un antic amb barba sabem que és l’únic bo) era, fins a les 18.37, patètic. Tant se val que s’hagi pogut anticelebrar la celebració oficial amb una botifarrada a la constitució espanyola, la visió de les vuit (vuit!) banderes espanyoles de l’edifici del davant i dels pontistes insolidaris saltironejant pel carrer tenia tots els números per fer baixar la meva mitjana de felicitat a avaluar el dia de dinyar-la uns quants quilòmetres per sota del clot més fondo cavat per l’estruç més deprimit, trist i covard de tots.

Però a les 18.37; ah, a les 18.37! A les 18.37, a la mai prou lloada papereria Piscis del carrer de Rocafort, ha tingut lloc l’esdeveniment més feliç de la meva vida. He fet la meva primera i única compra de Nadal: dos puntax. Dos!

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Comporta una reconciliació immediata amb un passat turbulent. Tan bon punt s’agafa el puntax amb la mà (sense tocar la fulla), cicatritzen, com a mínim, disset traumes infantils de cop (encara que faci 24 anys que es va perdre el contacte amb la nena de l’estoig rosa mutilat).
  • Apaivaga l’afany consumista. Haver comprat un objecte desitjat fervorosament des del tràgic accident amb l’abusananos de l’estoig marró germà de la nena de l’estoig rosa mutilat proporciona un benestar tan immens que anul·la cap altre desig de posseir res més ni fer res més que no sigui fer punta (molt i molt fina) al llapis; literalment.
  • Redueix l’estrès del psicòleg del dependent de la papereria del costat de casa, ara que no caldrà tornar-hi cada dos dies a preguntar si, per casualitat, ha trobat algun puntax amagat en algun calaix encara que, sí, que ja sé que no es fabrica, ni es distribueix i que kaputt, finito, stop, però…
  • Incita al ludisme de butxaca. El fet que permeti fer punta als llapis que no caben a la maquineta estàndard i que, precisament per aquesta enorme superioritat, el pervers i envejós loby maquinetista enfonsés l’única fàbrica puntax del sistema solar, no pot fer sinó conduir tota la població, majoritàriament orfe d’un estri tan absolutament necessari i per tant prou encegada per obviar el fet que les maquinetes fan un ús impropi del seu nom, a la completa destrucció de tota mena d’aparell mecànic. Ara.

Dos, dos puntax, i sense rovell! Ara ja sé que just abans de palmar-la seré l'home més feliç de món. iupi.

El petit gran rasclet desencaparrador

–Ai, la crisi, quina putada, bla, bla.
–Sí, però el que no mata engreixa; ara sí que ens haurem d’espavilar… –i la frase guanyadora del Premi Internacional a la Frase que fa més Ràbia de l’Any–: És una gran font d’oportunitats, la crisi.
I la frase fa ràbia, sí, però, mentre l’interlocutor amb pessimisme crònic es retorça d’angúnia, va i troba que és una mica veritat. Fabriqueu-vos un desencaparrador casolà (veg. intruccions més avall), apliqueu-vos-el movent-lo amunt i avall sobre la vostra augusta testa i ja m’ho sabreu dir.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Té un efecte desencaparrador immediat. Just en el mil·lisegon que el primer àtom de pua de rasclet desencaparrador entra en contacte amb l’àtom més superficial del vostre crani, tot encaparrament, per enquistat que estigui, desapareix.
  • Promou el reciclatge analògic. De fabricació senzilla (nens, ni se us ocorri), permet emancipar l’humil batedor manual, fins ara destinat a remenar-se els ous, i convertir-lo en un meravellós estri transformador de pensaments impurs en flors, violes i romaní mentals.
  • Demostra la superioritat dels remeis casolans. La fricció continuada de les pues, només desencaparra de debò si l’estri és de fabricació casolana (i si te l’aplica un altre, i un tercer et fa fregues als peus). Desconfieu de les marques registrades Gratador Desencaboriador i Gran Massatge Desencapficador, són mers succedanis que provoquen pensaments negatius i contradictoris com ara: «quin gustet sí, però per què collons m’he gastat la poca pasta que tinc en aquest cony de trasto».

Instruccions per a la fabricació de l’autèntic rasclet desencaparrador

Només cal desel·liptificar els filferros del batedor, et voilà: un rasclet desencaparrador comme il faut.


Aaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

L’obra del jaio jakuzzi

El jaio jacuzzi no és un far que ens il·lumina des d’orient. És esmorteït, italià i ja el tenim aquí. La seva efervescència benefactora supera de bon tros la llum i la seva pretensiosa velocitat, va fins i tot més enllà del simpàtic massatge de bombolletes redundants, gratificants i estimulants en plena cara amb què la confon el no iniciat. Perquè el jaio jacuzzi és aquell vell que neda més a poc a poc que tu però no et deixa passar i –benaurada sigui la resistència de la goma del seu banyador– les articulacions li van tan balderes i la medicació que pren és tan xunga que en lloc de cames té un hèlix desfermat.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Reeducació en la cultura slow. Hi ha l’slow food, l’educació lenta, les città slow, i l’slow sex; el poble clamava la natació impossible slow.
  • Fa recuperar a la gent gran el respecte que es mereix. Un cop a la mandíbula amb el peu frenètic i pedicurat a la neandertal del jaio jacuzzi t’enviaria la dentadura al taulell de recepció; cal mantenir les distàncies (l’avançament subaquàtic tampoc no és factible, si no hi hagués aigua se sentirien xerricar les seves urpes contra la rajola).
  • És una paradoxa humana que fructifica en el teu jo interior. El surar d’alga difunta de les extremitats superiors del jaio jacuzzi en contrast amb el deliri hiperactiu de les seves extremitats inferiors sumat a l’emissió constant de bombolletes que et limiten l’accés d’oxigen al cervell t’eleva l’esperit fins a assolir una ataràxia digna del motor immòbil; i això sempre és d’agrair.

Part essencial del jaio jacuzzi. El seu lema: Jacuzzi: water that moves you (aprox. 'Jacuzzi: aigua que t'emulsiona').

Jugar amb la meva baldufa xiuladora

L’estiu m’infantilitza. I jo em deixo. Per això el petit plaer d’avui no és cap eufemisme sexual. Tinc una baldufa literal que xiula literalment. I la faig girar i me l’escolto perquè m’explica coses interessants que ningú més no s’atreveix a revelar.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Poder de convicció. Escoltant-me-la atentament he aclarit el meu futur. Ara ja sé que quan sigui gran vull anar a viure a Konya i fer-me dervix giròvag.
  • Confereix autoritat moral. Només si faig girar la baldufa tinc permís per fotre a terra d’una revolada els trastos de la taula, esbarriar papers i cridar “de pressa, treu això d’aquí!”; en qualsevol altra circumstància aquest comportament em val una bufetada.
  • Serveix d’escut protector. Les visites que em veuen jugant amb la baldufa entenen que sóc retardat i no em fan preguntes difícils, de les que fan pensar i suar i cansen.
  • Experiència de perfecció. És rodona, simètrica i quan gira sap reproduir la música de les esferes: és una perfecció de butxaca que sembla mentida que hagi fabricat un juguinaire.

Car home es vengut de no res

meravella·s de ço que es

Va dir en Ramon, un dia que jugava amb una baldufa com la meva.

Resseguir ratlletes de son

Un nou petit gran plaer d’estiu –o temporada de dormir en boles– és resseguir, en l’estat quasicatalèptic de la primera mossegada de consciència, les ratlletes que les arrugues del llençol han deixat sobre la pell de la persona que ha dormit al teu costat (preferentment si encara no està desperta o no és somnàmbula i, per tant, capaç de clavar mastegots mentre dorm).

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Compatibilitza la ciència i la religió en l’obtenció de proves irrefutables. El “per a creure, veure i per a més assegurar, tocar” permet emular els primers experiments de sant Tomàs amb la seva cosina monja.
  • Les proves que dóna sempre són positives. El resseguit digital permet constatar que les cicatrius dels ullals i les urpes del jaguar famolenc i les de les fulles punxents de les plantes carnívores gegants durant la travessia nocturna a través de la jungla es curaran tan bon punt obris la persiana.
  • Dóna tranquil·litat d’esperit. Confirma que no has baixat sol el graó torçapeus de l’inconscient. Si les ajuntes pots comprovar que les teves ratlletescicatriu coincideixen amb les de la persona ajaguda al teu costat, cosa que no prova res, però que aconsellen tots els doctors de l’església; a més, ara que hi penses algú ha escanyat el jaguar mentre t’amagaves darrere un palissandre.

Les filigranes del meu esferificador de meló

Per encetar aquesta nova categoria de Petits plaers, a la qual preveig un futur esplendorós de públic i crítica en la línia repel·lent habitual, un gran petit plaer: fabricar boletes pulquèrrimes de meló amb el meu nou esferificador de meló.

Puntuació del satisfacciòmetre: 9,9

Justificació del jurat:

  • Alta especialització de l’instrument. Tot i que en principi l’esferificador –o estri de fer boletes de coses toves– es pot emprar en tota mena de material, és el meló (i no la síndria, la plastilina ni el cor de l’enemic) la substància amb la qual s’emmotlla en una simbiosi perfecta.
  • Elegància de l’instrument. L’èxit de l’acció esferificadora depèn solament del simple foradet al cul de la semiesfera buida amb mànec que és en realitat l’esferificador. Ara gaudiu del moment d’apnea orgiàstica d’aquesta onada d’admiració que us embriaga.
  • Millora d’un plaer que semblava immillorable: menjar meló. Si l’existència del meló és l’únic motiu que, si mai ens sentíssim caritatius, podríem esgrimir per perdonar al planeta que giri tort i ens faci suar durant uns quants mesos, poder menjar aquesta fruita divina en boles (doblement en boles encara és més plaent) fa venir ganes d’emigrar, esferificador en mà, a l’hemisferi sud tot l’hivern.
  • Plus de novetat i exclusivitat. Ja se sap que els aparellets nous –sobretot si no són elèctrics (és a dir, un lligam diabòlic amb el mercat), si freguen la inutilitat i si la teva parella els troba absurds– fan més il·lusió; els homes també venim de la garsa, també ens agraden les coses lluents. A més, l’esferificador només es pot fer servir en temporada de melons: frisança tot l’hivern, excitació extrema de papil·les gustatives amb la primera boleta de meló de l’estiu.
  • Amb una boleta de meló al capdamunt l'humil bol de fruita amb iogurt es converteix en un plaer dels déus. Tot gràcies a l'esferificador de meló!