El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: microcontes

Tres i no res

Sí, és clar, la tecnologia és una cosa que sempre l’ha fet tornar boig. Ja des del començament. Només aparèixer la roda, va donar-hi immediatament tantes voltes que, il·luminat, els malucs li van fer el hoola hop, els ulls el monocle i el dit l’anell, en un tres i no res (relatiu). Del martell, per exemple, també va voler-ne treure de seguida tot el suc que va poder. Tip de picar ferro durant uns quants segles (pocs, en comparació), llampat, aviat el va fotre a mar, i va crear un esport olímpic i un déu no olímpic, però dels que fan por, com l’esport en qüestió.

Últimament, però, l’home del temps no gira gaire rodó. Li passa una mica com a la fruita, que encara que sigui del temps, si la culls verda, la remenes massa i li fas les putades refinades contemporànies, es torna maca però li agafa un gust estrany. L’home del temps ja esprem i esprem els Nexus 6, Galaxy Note 4, iPone 6 i Shittech 8. Però de suc, les joguines noves, poc. Només és ell que baveja, i s’acaricia sense parar els capcirons del dit polze amb el dit mitjà i somriu a la més mínima pampalluga. Hi ha qui diu que aquesta tamborinada arribada d’ara l’ha acabat de tornar boig. Per la tecnologia.

Martelleig lleig

Martelleig lleig

Col·laboració a Relats conjunts.

Paternitat i higiene

El nen se t’ha cagat i l’hauràs de canviar. Llàstima. Li havies començat a agafar carinyo, a aquest.

Vuit setmanes i sis dies

—Ai, deixa-me’l veure, va, que me’n moro de ganes.
—D’acord, però només un moment, eh?, que el Ramon diu que se’ns refreda. Ramon, apartat una mica, rei. Mi-te’l, nena, què et sembla?
—Oh, és una cucada! I que rosseta la closca, no?
—Sí, ens ve de família, tant per part meva com per part del Ramon, tothom que sapiguem va sortir rosset de closca.
—I què, quina sort, no, sent autònoma?
—Oi tant! Faré exactament el mateix que durant les vuit setmanes i sis dies de gestació: treballar i avall. El Ramon sí que ho té més pelut. Com que ell és assalariat és qui s’ha hagut d’agafar la baixa de set mesos per covar. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Explica-li a la Rosa com t’has organitzat per no haver-te d’aixecar mai en tot el dia. (A l’orella de l’amiga) És un home tan pràctic, no sé pas com m’ho faria sense ell.
—Msí, carinyo.
—Ja veig que no t’ho explicarà pas, nena. És que això de covar l’hereuet, s’ho pren tan a pit, que no està per res més. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—I és que va ser ell que ho va voler fer tot natural. Jo volia provar això de les bombetes d’infrarojos, però el Ramon res, que fa massa granja de pollastres, deia… I és que, en el fons, al Ramon li agrada covar, oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Home, és que la mare natura quan s’hi posa, en sap. És un sistema súper pràctic i molt net. Diuen que, encara que no ho sembli, a través de la closca s’estableix un lligam pare-criatura abans i tot que surti de l’ou. Vosaltres ho heu notat?
—I tant. Jo de vegades –quan el Ramon dorm, que si no, se m’enfada– també li truco la closca i li dic cosetes.
—És que, nena, imagina’t, només per un moment, que l’haguessis hagut de covar tu dins la panxa tots nou mesos i que l’haguessis de parir ja fet, així, a pèl, rotllo àlien.
—Ai, ecs, calla, calla.

Dedicat a I. V.

Bales perdudes

Sé que és una frase que fa ràbia, però des del dia que em va venir perquè li desincrustés aquella mà de cartó pedra de l’orella, que li tinc advertit. Fent d’actor, què vol? Si es dediqués al teatre, encara. També està ple de bales perdudes, però si més no té una certa tradició i encara podria arribar a participar en alguna obra memorable. Al cinema, però, no sé pas què hi veu; o hi veia. Ja li diré jo el que és el cinema: Una d’aquestes novetats inútils fruit de la velocitat absurda amb què vivim el començament de segle. D’aquí un parell d’anys ningú no se’n recordarà d’aquests films que diu que fan, i vostè, en lloc de ser un pioner de ves a saber quin art, quedarà retratat com el llunàtic que és. No se’n recordarà pas ningú de la seva cara. I no m’expliqui com se l’ha fet aquest ull de vellut, que no vull saber quina mena de coses s’hi couen a cal Méliès; em posa de mala lluna.

Le_Voyage_dans_la_lune

Col·laboració a Relats conjunts.

Les jugadores de cartes

–Ah, Oh, però el penjat és súper dolent, no? Vull dir que si li ha sortit és perquè… perquè l’estic a punt de palmar o…
–Sí, sí, és de les dolentotes, no t’ho negaré reina. Però no té perquè significar la mort. Depèn. Mira, oi que fa cinc sessions et vaig endevinar que el teu home juga? Que participa a quatre timbes diferents i que cada setmana perd una morterada?
–…
–I que has començat a notar que quan té partida et falten calés dels teus?
–Ai, sí. I també em fuma més, quan juga, i que el tabac de pipa no és barat, eh?
–Mira, reina, el penjat podria molt ben ser que fos ell. Jo no dic que ho sigui, eh? Però, això dels jocs d’atzar és fatal. No és com això nostre, que té una veritat, un fonament, tu ja saps de què parlo. Però el teu home és un viciós, reina, mira-te’l bé, aquí, pengim, penjam…
–És ben bé ell, sí.
–Un viciós. I si vas curta de líquid no ho podrem resoldre, carinyo. T’has de desfer d’aquest ludòpata paparra, reina, que si no això nostre –això teu, vull dir– no té futur.
Paul_Cézanne,_Les_joueurs_de_carte_(1892-95)
Col·laboració a Relats conjunts.

Un esmorzar que no és l’altre

“Però tan endins de la malesa, vol que anem?” va preguntar ella amb un deix de desconfiança una mica fingit. Però l’home del paraigües groc no es va deixar distreure i la va conduir fins a la ribera on l’esperaven els dos companys que havia promès presentar a la seva nova amiga. “L’apat no és tan suculent ni elegant com aquell del qual hem fugit, però aquí ja veurà com s’hi troba millor”. I, efectivament, un cop alliberada del vestit amb què, només durant la curta estona que n’havia arrossegat la cua, ja havia desbrossat mig sotabosc, de la cotilla i dels enagos la dona va degustar la fruita i els panets de l’esmorzar amb un plaer inaudit. “Més bo que el pastís d’aquells tibats, n’estic segura”, va dir ella. “Veu com valia la pena d’escombrar una mica de malesa; i fet i fet, la que arrossegava ja se l’ha treta de sobre”.

Col·laboració a Relats conjunts.

Amb una eina així, qui no emprenedoria?

Content de contribuir a la felicitat mundial, l’enginyer genètic observa, inquireix, teoritza, doblega, pica, multiplica, palpa, remena, introdueix, llepa, extreu, grata, calcula, descarta, fins que –al·leluia– troba. Al cap de nou mesos, el fill de l’enginyer genètic plora, gemega, baveja, pixa, marraneja, mama i caga lingots d’or. Hurra! s’exclama l’enginyer genètic. Visca! crida la propietària de la granja de gallines ruïnosa Amb un parell i mare del nen prodigi.

El tercer accident laboral de la princesa

La princesa convertida en gripau neda entre els nenúfars blancs al costat del seu amant tan despreocupadament que no s’adona del príncep que s’acosta corrent a la riba mentre es treu la roba a tota velocitat. A pèl, el príncep amb un trauma per oblidar es llança de cap a la bassa amb tanta fúria que la princesa amfíbia no aconsegueix sortir del petit remolí que la xucla cap als llavis de cul de gallina de l’atlètic hereu al tron. L’impacte dels morros respectius és tant intens com la retrometamorfosi que retorna a la princesa la figura humana. El príncep queda tan impressionat de l’aparició que

—Perdonaume, —li diu,— real princesa,
del gran pitxer d’esta montanya rosa:
no fos una poncella que us retira,
vos de mon cor seríau robadora.

L’ex gripaua parpelleja seductorament, inclina, coqueta, el cap i amb veu vellutada li contesta:

—Croac, croac, croac.

El segon accident laboral de la princesa

La princesa trota un xic preocupada i amb un morrió a prova de babes de gripau nuat al clatell per la vora de la bassa i, de tant en tant, llença a l’aire la seva pilota de paper d’alumini per entomar-la. Tot d’una, ensopega per segona vegada amb una pota de gripau malintencionada, deixa caure la pilota i s’encasta de cara enmig del fang. El gripau, que l’espera mig enfonsat amb els morrets a punt, reacciona ràpidament quan nota el morrió i s’esmuny escot avall. Tot just separats els llavis de l’un i de l’altra, la princesa mira fixament els enormes ulls de color de mel del seu amant i hi veu reflectida la seva nova nineta horitzontal. Quan la denúncia per contaminar aqüífers amb alumini arriba al castell, la princesa ja fa dies que, mentre neda entre els nenúfars, demostra la seva exultant felicitat amfíbia al seu estimat fuetejant-lo carinyosament de tant en tant amb el seu nou pam de llengua enganxifosa.

L’accident laboral de la princesa

La princesa trota despreocupadament a la vora de la bassa i, de tant en tant, llença a l’aire la seva pilota d’or per entomar-la. Tot d’una, ensopega amb una pota de gripau malintencionada, deixa caure la pilota i s’encasta de cara enmig del fang. El gripau, que l’espera mig enfonsat amb els morrets a punt, sent la llargament desitjada pressió als llavis i la passió que li recorre el cos li desborda l’ànima animal. Quan la princesa s’incorpora, queda del tot meravellada de l’adonis de bessons d’acer que d’entre el fang veu aixecar-se davant seu; tant, que no li fa res que tingui una mirada vagament tòtila ni que porti pantalons curts i els mitjons fins al genoll. El tiarro imponent, però, ignora la princesa i, un cop detectada la lluentor entre el fang. Recull la pilota d’or i marxa trotant despreocupadament de vora de la bassa amb el trofeu aferrat ben fort sota el braç.