El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: mare natura

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Paternitat i higiene

El nen se t’ha cagat i l’hauràs de canviar. Llàstima. Li havies començat a agafar carinyo, a aquest.

6 transformacions de les embarassades que ningú no s’atreveix a revelar

Conviure amb una embarassada —i no fugir corrents quan comença a desbarrar— et fa adonar d’unes quantes coses, sovint terribles, sobre aquests nou mesos suposadament “màgics” de la vida d’una dona.

  1. Sí, et diuen que les prenyades veuen embarassades per tot arreu i que els agrada fer-ho notar. Però ningú no t’avisa que el que les hipnotitza de debò són les panxes en general, i que davant d’un paio de panxa cervesera pronunciada comenten —en veu alegrement alta— de quants mesos podria estar l’individu en qüestió o si fa cara de patir contraccions; i això encara que el paio porti una esvàstica tatuada al front i un “I love to kill” a la samarreta.
  2. Sí, potser també et sona que a les embarassades se’ls aguditza l’olfacte, se’ls enforteixen els cabells i les ungles i els marxen els grans. Però ningú no t’avisa que també se’ls fa malbé la vista i que xoquen vistosament contra les portes (i que, quan els passa, s’estan tres quarts d’hora immòbils amb la mà a la panxa i la boca desencaixada per si noten cap sol·licitud de queixa des de dins).
  3. Sí, segur que has sentit a dir que les embarassades pateixen una mena de regressió a la infància i que s’obsessionen amb els noms propis. Però ningú no t’avisa que així que t’agafin per banda t’intentaran cantar sencera una cançó —absurda i excessivament eterna— que han compost elles soletes sobre un nen sense nom i un nom sense nen que vénen, respectivament, d’Estocolm i de Gombrèn.
  4. Sí, ja saps que a les embarassades els agafen ganes de menjar coses rares. Però ningú no t’avisa que t’obligaran a tastar polos de caldo de verdures, truites d’espaguetis al pesto o amanides amb xocolata i alvocat (a més d’enciam, pebrot, olives, etc.).
  5. Sí, és fàcil d’imaginar que a les embarassades, un cop han vist una ecografia, els canviï la manera d’entendre el que estan fabricant dins seu. Però ningú no t’avisa que trobaran que el cordó és massa llarg, on vas a parar, i que a cada petita estrebada s’imaginaran —i t’ho comentaran— el fetus saltant a corda, el fetus fent ponting, el fetus fent de cowboy, el fetus fent de campaner.
  6. Sí, també t’han dit algun cop que a les embarassades se’ls inflen, entre altres coses, els peus. Però ningú no t’avisa que, com que hauran optat per anar sempre descalces, acabaràs trobant paper de cuina xop per tot arreu perquè es passaran mitja vida embolicant els gots de vidre per si de cas caiguessin a terra.
  7. I fan més coses —i més por—, però la meva embarassada particular no ha perdut tanta vista tampoc, per no poder prendre represàlies si es veu gaire retratada segons on.

Vuit setmanes i sis dies

—Ai, deixa-me’l veure, va, que me’n moro de ganes.
—D’acord, però només un moment, eh?, que el Ramon diu que se’ns refreda. Ramon, apartat una mica, rei. Mi-te’l, nena, què et sembla?
—Oh, és una cucada! I que rosseta la closca, no?
—Sí, ens ve de família, tant per part meva com per part del Ramon, tothom que sapiguem va sortir rosset de closca.
—I què, quina sort, no, sent autònoma?
—Oi tant! Faré exactament el mateix que durant les vuit setmanes i sis dies de gestació: treballar i avall. El Ramon sí que ho té més pelut. Com que ell és assalariat és qui s’ha hagut d’agafar la baixa de set mesos per covar. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Explica-li a la Rosa com t’has organitzat per no haver-te d’aixecar mai en tot el dia. (A l’orella de l’amiga) És un home tan pràctic, no sé pas com m’ho faria sense ell.
—Msí, carinyo.
—Ja veig que no t’ho explicarà pas, nena. És que això de covar l’hereuet, s’ho pren tan a pit, que no està per res més. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—I és que va ser ell que ho va voler fer tot natural. Jo volia provar això de les bombetes d’infrarojos, però el Ramon res, que fa massa granja de pollastres, deia… I és que, en el fons, al Ramon li agrada covar, oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Home, és que la mare natura quan s’hi posa, en sap. És un sistema súper pràctic i molt net. Diuen que, encara que no ho sembli, a través de la closca s’estableix un lligam pare-criatura abans i tot que surti de l’ou. Vosaltres ho heu notat?
—I tant. Jo de vegades –quan el Ramon dorm, que si no, se m’enfada– també li truco la closca i li dic cosetes.
—És que, nena, imagina’t, només per un moment, que l’haguessis hagut de covar tu dins la panxa tots nou mesos i que l’haguessis de parir ja fet, així, a pèl, rotllo àlien.
—Ai, ecs, calla, calla.

Dedicat a I. V.

L’expulsió del sobre natural

Vida i miracles del Pare Normal (7)

Avui, com que és santa Perpètua i santa Felicitat màrtirs, el primer pecat rebobinat del Pare Normal.

Ja sabem que el Pare Normal sent una passió irreprimible per ensumar la flor de la mimosa, etc., etc. Ara bé, com sempre deia santa Perpètua a la seva serventa Felicitat, “si peques, peca bé, que el que mola de debò és la penitència”. Per això, com a bon catòlic, el Pare Normal va fer una última rebolcadeta herètica.

Assís, amb romaní, dóna més gustet que a la manera franciscana, brrrrr.


I en acabat, es va arromangar la sotana i: prrrrrrt, es va rebobinar el pecat (cometent, així, és clar, un pecat al quadrat amb l’esperança d’haver-se de sotmetre a una penitència excitantment colossal).

Me faràs el favor de rebobinar tota la vergonyosa història de les mongetes satàniques, rei.


I així fou com al Pare Normal, pels pecat acumulats d’haver esnifat grans quantitats de mimosa, d’haver-se deixat temptar per un estol de tendres donzelles, d’haver deambulat pel sobre natural guiat per un foc follet despreocupador i d’haver-se rebobinat els esmentats pecats, li va ser assignada la terrible penitència de reviure la història de la seva temptació en versió gore.

Això sí que és una penitència com Déu mana, engolir disset mil tones de mongetes seques.

I després de la contrició, prrrrrrt, l’expulsió a propulsió del sobre natural; net com una patena i a punt per regalar al món uns quants miracles més.

Continuarà

L’atracció pel sobre natural

Vida i miracles del Pare Normal (5)

Avui, com que és sant Focas i sant Luperc, la primera temptació del Pare Normal.

El Pare Normal sent una passió irreprimible per ensumar la flor de la mimosa i contemplar el polsim iridescent que desprèn la papallona. No va trigar gaire, doncs, a acabar ficant el nas al sobre natural.

Ai caratxus, que n'és de joiós remenar la creació.

Per un moment, davant del bé de Déu de verdor exhalant que s’estenia davant seu, el Pare Normal va oblidar que “qui avorreix la xafarderia fuig del mal” (Sir 19:6). I fou així que va caure als braços de la temptació.

Verge santíssima, germanes, si aneu tal com Déunostrossenyor us va portar al món!

Efectivament, sense adonar-se’n, havia arribat a una clariana il·luminada per un sol impúdicament radiant i es trobava acompanyat d’un estol de tendres donzelles que li somreien i li feien gestos perquè s’hi acostés. El Pare Normal, que estava entrenat, els va buscar de seguida les banyes i la cua. I, després d’una llarga i minuciosa recerca fisiologicoteològica de la qual tots plegats van quedar molt satisfets, se’n va acomiadar disposat a trobar la sortida del sobre natural. Una levíssima ferum de sofre es va sobreposar a l’aroma de la mimosa.

S’adonarà de la manipulació de què ha estat objecte el Pare Normal? Reaccionarà contra les vils incitadores al pecat catapultant-los patates bullides sucades amb maionesa?

Continuarà

La força bruta de la brigada de neteja

Contra determinades potències malignes només hi ha una solució possible: la força bruta. Com més mesquines i eficaces són les tàctiques de l’enemic, més ben dissenyada i contundent ha de ser la nostra estratègia. Perquè el punt feble dels higienistes obsessius és precisament la manca de previsió a llarg termini. Sempre amb el cotonet, la pinteta, el potet de colònia, l’esprai de desodorant, la galleda de lleixiu, la mànega industrial d’aigua a pressió, l’avioneta d’ensulfatar a la mà; són com robots, només saben quadricular la seva zona d’operacions, armar-se de desinfectants irritants i pudents i aplicar-se, implacables, a la pulcra aniquilació sistemàtica, mil·límetre quadrat a mil·límetre quadrat, de tot germen vital.

La meva preciosa Arboretetum pica, que gràcies a l'estratègia de la força bruta, va creixent a bon ritme.


I això és fatal. Preguntin-ho, si no, als soferts hostes dels tremebunds virus i bacteris de quiròfan, tan agraïts –aquests; aquells només, ai las!, al començament de ser ingressats– a la febre esterilitzadora tan pròpia de l’època d’encegament netejador covard i poruc que ens ha tocat viure. O a les meves estimades aranyes residents anticafeïna i la meva flora de pica, amenaçades més d’una vegada (i més de dues), per les temibles potències higienistes.

És pel bé de la humanitat en general i el dels meus carinyos en particular, doncs, que hem d’aconseguir infiltrar la força bruta en totes les brigades de neteja. Mirin-se-la bé i ja em sabran dir si no és la nostra Joana d’Arc: el perfil inconfusible del clip rovellat sobresortint darrere l’orella, les grenyes greixoses enganxades al front, el somriure còmplice de carrall i nicotina, les taques marronoses sota les aixelles, i les ungles amb dol; esperançador presagi de la derrota definitiva de l’enemic. Només ella, amb el seu xiclet i la seva desídia, pot minar la moral de l’enemic i garantir-nos la victòria final: el reestabliment de l’equilibri natural que la vida, espavilada ella, crea espontàniament; entre altres llocs, als sostres i a les piques.

La meva delicada acròbata de la cuina delectant-me amb un dels seus passos circdusoleilans.

L’autèntica història del goril·la més famós del món

Resulta que no va ser allí
ni en una selva ni al jardí,
sinó que el gran Sabater Pi,
a mitja classe de violí,
va trobar el goril·la al vi.

Un dels moments més apassionants de la història del naturalisme.

Pernil per 10.000, milions

Acaba de néixer el nen que fa 7.000 milions. Just després de felicitar encaridament la família, arreplego la bola de vidre que guardo per casos de desconcert màxim i, acariciant-la i prement-la allà on sé que li agrada, el meu i-pad rodonet i clarivident m’ofereix, embolcallades d’una boira tornassolada, tres imatges futures i consoladores; o no:

    Platea abrupta, de Perejaume

  • El primer que m’ensenya és la carona satisfeta i blava de la seva macrohomònima Gaia. Una colla de dofins juganers li dibuixen un immens somriure d’esquitxos; sembla que només li pica una certa zona industrial, la puixant indústria condonera. Il·lustrat queda, doncs, el triomf aclaparador de la gent del Moviment per l’Extinció Humana Voluntària. Ferms partidaris del decreixement per la via (més o menys) ràpida i paradoxal, proposen ser cada vegada més els que vulguem ser menys; deixar de procrear d’una puta vegada, per ser cada vegada menys per poder ser més (equilibrats, harmoniosos, feliços, sostenibles, ecològics, patatim i patatam).
  • En segon lloc… la porta de la Pedrera? Sí, sí de la Pedrera, el lloc ideal per exposar-hi l’Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!, l’estupendíssim sobreeiximent d’obres sobre el sobreiximent d’obres de l’admirat sr. artista Perejaume. Interpreto que la bola em diu que hi vagi una dotzena de dotzenes de vegades més, que s’hi ha de pensar més, en això dels excessos. I, obedient, em pregunto quants exemplars del catàleg s’han imprès, quants en sobraran i quants n’hauran de destruir. O potser PJ en farà un collage gros gros? Li caldrà típex aquesta vegada? Quants litres?
  • I finalment, la imatge (i el so; al tanto, que la meva bola canta) d’aquí sota, la del millor txa txa txatxista de la història, la cara (i els galls) del patxanguero-decreixentista, amant de la gastronomia kilòmetre zero i –oh!– personatge despreocupat per excel·lència.
  • I, per sorpresa, quan em penso que la bola ja fa nones, missatge lluminós: “Ja podem anar criant porquets (aviat en vindran de halal i de caixer) i escabetxant especuladors (aviat en vindran dels productes, materials, immaterials, presents i futurs més insospitats), que el dia que arribem als 10.000 (diuen que aquest segle!) i ens trobem tots sota la figuera a menjar pernil, n’hi ha d’haver per tothom.”

L’equinocci de tardor i els grills de l’Ubuntu

Ai!

Avui el sol dribla dos o tres cometes, passa per primer cop per Balança i: hop! ja tenim el dia i la nit equilibrats, igual de llargs. El més trist, però, és que, de retruc, l’estiu passa a ser història.

Però quina, quina, quina història? en quin temps? el de debò? el de sempre, el que va donant tombs? o el que es va inventar aquell africà que, d’emmarat que estava, es va fer cristià i, com tothom –deia ell–, sabia què era el temps però a l’hora d’explicar-ho es feia la pitxa un lio?

És clar que aquest estiu no passarà a la història, fora dels focs artificials de dins del meu caparró ha estat discretet, suposo. Però sobretot no hi passarà perquè som nosaltres que ens n’anem, i ell es queda. I jo no sé si me n’he acomiadat com déu mana; n’hi ha prou amb la cançó de Mazoni de més avall? Perquè el que avui abandonem sense miraments no serà l’estiu de l’any que ve, tampoc, perquè ens veuria un any més vells i l’estiu no té ulls per a nosaltres.

Ara, a la memòria, per ratada que la tingui, d’estiu d’enguany sí que me n’hi cap una mica. Així, mentre m’hi poso bé perquè el corrent que se’ns emporta m’acariciï vida avall, cada vegada que engegui l’Ubuntu i senti els grills que porta a la panxa (molt millors que la merda seca melòdica del Güindous), és aquest estiu que deixem enrere i no cap altre que recordaré amb un carinyo especial.

Ja està, ja m’ha enganxat la nostàlgia cursi de cada tardor.