El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: llògica llingüística

Qui té boca el gat pentina

Avui m’he ficat de peus a la paella. No és que la tingui pel mànec, tampoc. Perquè ja se sap que qui remena les cireres, els dits se n’unta. Però és que això meu d’avui ha sigut més amateur; més d’haver tirat la primera pedra si un no vol i haver matat dos ocells que no es barallen.

Anuncis

Ponts llevadissos

Ahir m’hi vaig posar suposant que, tard o d’hora, me’n sortiria. Però no, cada vegada hi aprofundia més i, alhora, no acabava de treure’n res de profit. Avui, en canvi, m’he llevat tan fort –tens unes sortides, de vegades, em deia la iaia– que m’he quedat en no-res. Llevada del tot i sense res a perdre, he mirat d’aprofitar el buit de mi per ficar-me allà on no em demanen. N’he tret uns quants de polleguera, que és una cosa que sempre acaba omplint, però m’ha semblat que, al capdavall, tampoc no hi reeixia del tot. Deu ser que, llevat de mi, tot s’infla.

D’immigrant a persona migrada

A la p. 15 del núm. 284 del setmanari Directa hi ha aquesta perla de la correcció política. L’article vol explicar amb detall tant la situació límit dels immigrants que es queden encallats a Grècia (dificultats d’aconseguir asil polític; atacs racistes, sovint impunes; sous de misèria al mercat negre), com les mesures repressives (denunciades per diverses organitzacions de defensa dels drets humans) de la nova política d’immigració grega. Ara, el desenfadat joc de paraules del títol: “La immigració esdevé el cap de turc de la crisi a Grècia”, contrasta una mica amb la ultracorrecció política del destacat amb què Titivil ha decidit fotografiar-se (colar el persones migrades li ha fet una il·lusió especial).

Repel·lent com sóc he buscat migrat al diccionari:

migrat -ada: adj. Escàs, mesquí, que no arriba de molt al tant que caldria. “Un sou migrat.”

Després de proposar-me no parlar mai més de cantants ni mendicants, sinó de persones cantades i mendicades, ja que hi era, també he buscat apressar (que, ves per on, no vol dir el mateix que el castellà apresar):

v 1 1 tr Donar pressa (a algú), empènyer-lo a fer promptament una cosa. “Apressa’ls a vestir-se, que fem tard.”

2 pron Apressar-se a fer la feina.

2 tr Accelerar. “Apressar el pas.”

3 intr Ésser urgent. “Treballà tota la nit perquè la feina apressava.”

Després de tota aquesta pèrdua de temps i d’aquest desplegament d’antipatia, l’article continua dient el que ha de dir, és clar, i jo, amb la meva obsessió de caçar titivilades, faig el ridícul. O potser no. Potser és la funció informativa de l’article que queda ridiculitzada i migrada. Potser el missatge –que és important– es ressent d’aquesta mania purista i absurda d’esprémer la correcció política fins que s’acaba caient, estúpidament, en l’actitud de menyspreu que es pretén denunciar.

(Emmagatzemat a la flamant revista repel·lent Titivil dirà de P. E.)

La mani-estacada de l’11 a la BBC

Veure’s amb els ulls dels altres, sobretot si són dels que dicten opinions pel món, sempre fa venir aquelles pessigolletes incòmodes però que creen addicció. Per això, si tenen ganes de regalar-se la vista i la part més pessigollable de l’espinada amb el reportatge fotogràfic de la mani d’ahir a la BBC, només han de clicar aquí.
I si arriben fins al final, quan llegeixin l’últim comentari de l’última foto d’una estelada gegantina, podran comprovar que sí, que a la BBC preveuen una gran suport internacional si mai decidim fer el pas (o que el senyor dels rètols és una nova víctima de l’amenaçadora omnipresència de Lluís Llach):

The “Estacada” flag is Catalonia’s unofficial flag, created by the independence movement at the start of the 20th century.

Ah, splendid, I say!

La Commedia dell’Arte a Barcelona i les Classes Clandestines d’Italià de Pati Interior d’Illa

Segurament és per culpa del Franco Battiato, però també podria ser per la fascinació irreprimible que sento per la immensitat interpretativa de l’Adriano Celentano o del Roberto Beningni (pre l’abominable La vita é bella), el cas és que sempre he volgut aprendre bé l’italià. I, des de fa uns mesos, estic de sort, perquè al meu veïnat –que és un ecosistema molt ric–, sobretot cap al migdia i cap al vespre, se senten –fins i tot amb les finestres tancades– uns crits estentoris, perfectament modulats, que sempre que puc corro a transcriure a la meva llibreta de Classe Clandestina d’Italià de Pati Interior d’Illa.

Els crits solen tenir la seqüència: veu materna o paterna amb cantarella interrogativa (Dove sei?! Ora d’andare a cena! Dov’è Enzo? Marí? Etc.); veu infantil que, per l’eco fantasmagòric, diria que surt sempre del pàrquing (Siamo qua! Giochiamo! Arrivo! Vengo, vengo, mamma! etc.); veu materna (Sbrigati, dai! Come mai non vi vedo più? etc.) o bé paterna (parolaccia irreproduïble); corredisses d’hipopòtam catacumbal que es van convertint en passets de nen sobre rajoles que, tot i que ressonen fort, ja no anuncien un terratrèmol imminent.

Però la sort em va somriure del tot divendres passat. Els meus professors han deixat de ser les adorables veus anònimes que vetllen desinteressadament pel meu coneixement de la llengua de Petrarca; m’ha estat revelada l’estructura social que s’amaga darrere la seva passió pedagògica. Passant pel pati que separa ben bé 70 metres el meu edifici del del davant vaig sentir un inconfusible:

–Zia! zia! zia!! zia!! zia!!! zia!!! zia!!!!!

Era un dels meus benefactors, és clar. Vaig aixecar el cap i vaig veure el cap d’un noi engominat abocat des d’una finestra del segon pis. Després de sentir unes quantes finestres que s’obrien alarmades de veïns disposats a trucar el 112, finalment la zia, des del cinquè o el sisè de l’altre l’edifici, va bramar:

–Dimmi!

Nebot: –Oggi Anto mangia qua!

Tia: –Va bene!

En el penúltim acte d’aquella mena de guinyol altament educatiu, el noi va aixecar el polze i va somriure satisfet. Ni ell ni la tia no van dir res més. Silenci tens. Fins a l’inevitable:

Oncle: –Antonio! Ti spacco la faccia!

Ara l’Antonio, si mai me’l trobo pel barri, segur que em serà més fàcil de reconèixer.

*Després de l’èxit de la meva operació de canvi de sexe virtual ja puc parlar de mi mateixa en femení, ole.

Donar per fet el cop d’ull (a la p. 82 de El talent)


En un altre exemple de la nostra manca de talent per res que no sigui tirant a estúpid: la titivilada de la p. 82 de El talent.
1a hipòtesi (biaix simpàtic: la novel·la és allargassada i, a estones, pretensiosa, però (sobretot la primera part) és tant loca, rocambolesca i divertida que les interrupcions de ximpleria erudita passen gairebé sense adonar-te’n): 1) El “fer donar” no és un error, perquè, en un altre dels saltirons conceptuals de la novel·la, al Marco (el narrador) li ha aparegut un esclau invisible a qui podria fer anar a donar un cop d’ull als restaurants en qüestió (perquè s’aguanti, però, cal llegir molt de pressa el final de la frase).
2a hipòtesi (biaix antipàtic: la novel·la és divertida i enginyosa, però insofriblement allargassada; la ironia no sempre tapa tots els forats): Al Marco encara li dura l’efecte de la sobredosi de pastilles, l’Autor moribundeja de debò, la Júlia, en lloc de fiscalitzar com li pertoca, està provant el bidet de l’editorial, el Jordi Nopca hi escriu “fer un cop d’ull”, la correctora hi posa el “donar un cop d’ull”, Titivil suprimeix la tecla del suprimir, l’esclau invisible de Titivil s’empassa el retolador vermell, et voilà, una frase multiple choice que fa les delícies del lector repel·lent a qui cada Innombrable en el sentit de “Innominable” li ha remogut l’estómac.

(Emmagatzemat a l’antipatiquíssima revista Titivil dirà de P. E.)

Aprengui a parlar al seu home en la seva llengua materna en tres minuts

Sí, als nens els agrada bramar “brum brum, ni-no ni-no!” quan veuen un cotxe de bombers que passa i, en canvi, les nenes, amb una modulació perfecta, diuen serenament: “mira, benvolgut progenitor, un cotxe de bombers que passa”. (Ah, però no havíem quedat que el gènere es construeix socialment? Sí, per això els nens-nena diran; “brum, brum, bombers guai”, i les nenes-nen diran: “mira, papi, un ni-no, ni-no”.)

Molt bé, però la diferència, per més difuminada que de vegades pugui ser, hi és. I, per què és important aquesta dada aparentment tan pròpia de les informacions estiuenques a prova de lobotomitzats? Doncs perquè l’obsessió masculina per les onomatopeies perdura fins a la mort de l’espècimen i perquè és la clau de la convivència, sovint tan complicada, entre homes i dones. La cosa és senzilla. Les teories neoevolucionistes que divaguen sobre femelles venusianes i mascles marcians són molt decoratives, però com a bones teories que són no resolen els problemes de debò (sinó que més aviat en creen de nous, però això és una altra història).

En canvi, conèixer els secrets de l’addicció masculina de per vida als sorollets bucals sí que és realment pràctic. Permet saber què cal fer quan un home té un dels seus habituals curtcircuits. És a dir, quan, per exemple, tot passejant per la Festa Major de Sants se li està explicant alguna cosa, i ell tot d’una fixa la mirada en un punt indeterminat i, en funció del nombre d’espatlles nues de l’entorn, deixa caure un regalim de bava més o menys cabalós o, en funció de les coloraines d’una colla d’homenics que corren sobre un terreny verd, emet un gruny més o menys intens. I això del gruny ja ens dóna pistes. La reconnexió neuronal, com molt bé saben totes les lectores, és dificultosa i sovint conflictiva si es porta a terme amb un “ei, què t’acabo de dir?” o un “tu, porc, torna al planeta Terra” o fins i tot amb un “que potser no m’escoltaves gaire, terrosset de sucre?” No, perquè la reconnexió amb la realitat sigui eficaç i indolora cal propiciar-la en el llenguatge primigeni de l’homínid mascle en qüestió.

Les opcions depenen del context (no cal haver estudiat al conservatori):

Si la conversa tractava de les bellíssimes decoracions dels carrers: uarghhhh, ggghhh.
Si la conversa tractava de la tardor política que ens espera: nyiiiiiic, nyiiiiiiic, nyiiiiiiic (violí estrangulat de Psicosi).
Si la conversa tractava de la hipòtesi Robin Fox sobre la funció dels mugrons masculins: mxuic, mxuix, fxxxxxx.
Si la conversa tractava de l’exquisidesa de la botifarra comparada amb el frankfurt: mmmm, nyam, nyam, slurps; buecs, uix.
Si la conversa tractava de la necessitat imperiosa que canviï de loció d’afeitar: ecs, bueeegh, bueeeegh, raaaagh.
Si la conversa tractava dels seus parents: nyiiiiiic, nyiiiiiiic, nyiiiiiiic, aaaaaaah (violí estrangulat de Psicosi + xiscle agut i agònic).
Si la conversa tractava de diners: cling, cling (són útils unes targetetes amb el símbol del dòlar per posar-se davant dels ulls)
Si la conversa tractava del destí final de la seva col·lecció de ninotets de la Guerra de les galàxies que no troba per enlloc: fiiiiiiiiiiu, splatx.
Si la conversa tractava de la conveniència de denunciar la companyia telefònica que truca cada dia a l’hora de dinar: tetorero te ro teroré (Per a Elisa); pinyau, pinyau.
Si la conversa tractava, més concretament, de bancs: nanininiro niniero (melodia de El padrí)
Si la conversa tractava de sexe: xef, xef, mmmmm.
Si l’està a punt d’atropellar un cotxe de bombers: brum, brum, ni-no, ni-no, xof.

Comodí: ti, to, ti, to, tiii (melodia d’Encontres en la tercera fase)

Provin-ho, senyores, i ja em sabran dir si funciona tan bé en els seus casos com en el d’un servidor, sempre disposat a fer de conillet d’indies, sobretot si després em graten amb carinyo –sctratx, scratx– allà, en aquell punt on només arriba la ciència.

La performança quotidiana

–Cof, cof, cof; hghmmmm, hghmm. Hueeggghhccccooooffgghh, cofghgh
cofghghghghgh. Aaahhh, aaahhh, aaghughghghghghghghghgh; güeeeeeedhf ahmghfghf, cofghgh, cofghgh. Hueeggghhccccooooffgghh, cofghgh
cofghghghghgh, cofghgh, cofghgh, güeegghhff, ccccooooffgghh.

–Sant pauet!

–Ai, gràc…cofhgh, cofghgh, cofghgh, cofghgh. Güeeeeggghhcch, grccooooffgghh, cofghgh, cofghgh. Aaahhh, aaahhh, aghughghghghghghghghgh; güeeeeeedhf ahmghfghf, cofghgh, cofghgh. Hueeggghhccccooooffgghh, cofghgh.

[Veueta interior: –Performa, tio!]

–Salut!

–Ai, ara sí. Hhmm, hhmm; gràcies, xato!

Comunicació eficaç 1: A la merda l’escriptura, visca la recitació

Torna a estar de moda queixar-se que llegim poc. Però si és massa, que llegim (i escrivim)! Però si ens ho han dit i repetit els savis més savis des de sempre: no confieu les vostres cosetes a la lletra escrita i, sobretot, no us fieu del que està escrit. I que, en part, aquesta idea desvetlladora floti damunt dels nostres caparrons desconcertats perquè el trampós de Plató, per cagar-se en l’escriptura, escrivia diàlegs, només demostra quina santa raó tenia l’il·lustre barbut de desconfiar de la lletra.

Perquè, que potser és poc el cost astronòmic en neurones pansides prematurament per la lectura obligatòria del nefast La gata de retales? O bé, qui no ha enviat un correu electrònic agraint X a Y, i ha rebut un cap de cavall amb una nota indignada de Y insultant-lo per haver gosat retreure-li X? En resum, quants quixots, divorcis, úlceres, tongos literaris, desfalcs, dictadures, despreniments de retina, esllavissades a Montserrat o espremudes cruels de calamars fins a l’última gota de tinta, entre altres calamitats, no ha alimentat aquest mal costum de comunicar-nos per escrit?

Podríem parlar més. Sí, però com és ben sabut, parlar ens avorreix i aviat deixaríem d’escoltar. La música, en canvi, és tota una altra cosa (com s’explica sinó l’enorme tolerància de la població als omnipresents fils musicals?). És evident, doncs, tal com recomana l’Escola Bernsteiniana de Comunicació Eficaç, que només podem fer-nos entendre bé per mitjà de la recitació. Només recitant sempre (i sempre vol dir sempre), sigui quin sigui el missatge (el Fedó, un mal de queixal, la pujada del preu del pollastre), podrem fer avançar lliurement la comèdia humana que ens ha tocat representar sense l’engany constant dels apuntadors, esclaus encara del superalfabetisme embrutidor que ens ha dominat durant massa temps.

Vet aquí la il·lustració sonora de l’EBCE:

Encara són a temps de demanar un piano de butxaca als reis per fer la comunicació més fluida.

El cognom de la rosa

Surroca, m’acaben de confirmar que el cognom de la Rosa és Surroca.
Quan hi ha Eco, però:

De tant en tant, quan el gnom ha de viatjar lluny, s'acompanya del seu cognom volador.

Solució del pseudoenigmerda:
oca, oca, oca

Una mica lamentable, cert, últimament no sé què em passa. Però podria ser pitjor, podria preguntar al meu lector més devot si vol que ho deixi córrer, i haver-me de sentir dir que “sí, cony ja”.
O si m’ho hagués de sentir dir dins la sala del tanatori de Girona:

En fi, que per molt suport que tinguem, al capdavall, tot plegat no deixa de ser volàtil, i només ens queden els gnoms; que stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, vamus.