El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: Cereals per entregues

L’estúpida aparició de l’MHR

Per començar bé l’any se m’ha acudit repassar els propòsits que l’any passat vaig fer per enguany. Resulta que no n’he complert cap i, com que diu que l’any que ve promet tant i tant, i jo no el voldria desmerèixer, he triat l’únic propòsit que era a temps de portar a terme abans que caduqui: practicar la neteja anual d’orelles, per sentir el refilet de les cotorres i les gavines barcelonines, la sirena dels bombers instal·lats il·legalment davant de casa, les campanades de l’apocalipsi, etc. A la primera furgada, però, m’ha sortit això:

MHR.

Ficar-se bastonets a les orelles no és bo.

–Quina mena de marranada fastigosa ets, tu? –li he preguntat.
–Sóc el teu MHR, he he he –m’ha contestat, sense estroncar la rialla grotesca que li deforma (encara més) la cara.

Com que la conversa ha continuat en aquesta línia lamentable, resumeixo. Resulta que, segons la cosa marronosa, a diferència del que jo sospitava, MHR no respon a Merdeta Homeopàtica Residual i no és la típica excrescència pseudomàgica que surt quan la teva tia àvia t’ha obligat a prendre boletes homeopàtiques durant un any i mig perquè un dia li va semblar que estaves a punt d’esternudar. No. Resulta que un MHR, sempre segons les explicacions d’això que curiosament em parla un cop desencastat de la meva orella, és un Minúscul Hipopòtam Rialler, encarregat de vetllar per l’acompliment puntual dels propòsits d’any nou.
I ara què?
Li fico un pinyol de raïm a la boca a veure si així deixa de riure? El convenço que el meu propòsit d’any nou és deixar de fer-me propòsits? Li presento el rei Melcior del meu pessebre, un altre gran monarca aficionat als safaris?

Comiat titivilià

Ni diaris de Titivil ni hòsties de després de Guttenberg.

Aquest blog absurd queda clausurat per la censura titiviliana com a càstig per haver usurpat –tot i que amb una habilitat dubtosa– la identitat d’un servidor fidel del gloriós innominable de baix. L’escarni màximament ultratjant d’haver-lo fet passar per un ninotet patètic fabricat amb merdetes ridícules mereix una reprimenda molt més severa, per això els quims i quimes responsables han estat escorxats de viu en viu, esquarterats, passats per la graella i actualment estan fent xup xup en una olla de carn humana amb bolets durant tota l’eternitat.

Apa siau.

Ja podeu anar parant taula, ja.

Titivil i la poesia (internacional de Barcelona)

I és que a l’autèntica guapura no li calen punts de sutura.

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 8 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

Avui tinc pressa. Comença el festival de –ah, ja teniu tots els ulls en blanc darrere les ulleres de pasta i el cervell trepanat de fresc amb la clenxa al costat?– poesia de Barcelona –internacional, of course–, i amb la grandíssima afluència de públic que s’espera se m’ha girat feina.

Encara que trabucaré tants rapsodes com pugui i ficaré el dit al nas a tants xucladors d’ambrosia lírica com pugui –la feina és la feina– la veritat és que la poesia pròpiament dita me la bufa. El que em tindrà el llavi inferior tremolant i la llagrimeta a punt fins al dia 17 a les 20.30 és el concert de l’Albert Pla i el Roger Mas (cap cançó junts? és l’apoteosi que Catalunya espera i es mereix) a la plaça del Rei. Ah, estic tan agraït a la setmana poètica aquesta! perquè quan els somnis es fan realitat és com si cavalquessis amb un pequenyo poni per un arc de sant Martí al mig d’un camp de purpurina de l’amor.

La crisi d’identitat de Titivil

Els guapos també ploren.

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 7 de maig de l’any 614 després de Guttenberg (ah, oh, o potser no, ah!).

Estimat diari,

Estic desolat. Si el destí era tan cabró de tenir-me preparada per avui una crisi d’identitat –que sí, ha estat tan cabró de tenir-me-la–, com a mínim me la podria haver reservat al meu nom.

Que consti que jo no em moco, empasso.


Em podria haver enviat algun desgraciat penjat de l’argot lamentable dels 80 perquè es rigués de mi cridant-me “què passa titi” i jo m’acabés d’escrostonar de vergonya aliena. O em podria haver enviat un imbècil que em comparés amb aquells micos diminuts amb cara de gremlin, perquè em vinguessin nàusees només d’imaginar-me que podria compartir adeenes i marranades físiques d’aquestes amb una cosa tan patètica com la humanitat.

Però no, el cabró m’ha fet veure que sóc adoptat. “Tu no vas néixer amb la impremta, ignorant”, m’ha escopit, “ets fill d’un franciscà gal·lès avorrit que et va parir el 1285 en un tractat de penitència perquè fessis de cap de turc de les cagades dels monjos copistes”.

I ara què? No ho sé, qui guanya orígens guanya identitats? Oh, ah, desesperació, crisi, dilluns!

Del gust de treure els punts de sobre les is

Guapo!

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 6 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

Avui, una vella recepta minimalista –que passa per legal però que, a algunes ànimes sensibles, emprenya igual– d’aquelles que el pas del temps no erosiona pas; si no és per treure’ls punta. Tot i que, del que es tracta, és de treure el punt, el punt de les is.

(L’objectiu és que el lector obsessiu acabi maleint les lligadures i fixant-se, com més malaltissament millor, en la regla tipogràfica –ha ha, com si n’hi hagués mai cap!– que fa desaparèixer només alguns punts d’algunes is.)

Jo mateix immortalitzat amb una de les meves obres apòcrifes.

Ingredients:

  • Un text amb una quantitat raonable d’is.
  • Un bon arsenal d’efes aspiradores.
  • Efes majúscules amb una barra majúscula.
  • Un grapadet d’efes repel·lents.

El procediment és senzill: Col·loquin-se les efes aspiradores al costat d’is (que estiguin orgullosament al punt). Estimuli’s l’efecte aspirador de les consonants fregant-los obscenament la serifa. I, hop, senti’s el rotet de l’efa satisfeta i contempli’s la i despuntada.

Consell gourmet: Per causar aquell puntet de confusió que acaba de donar gust, és important empolvorar el text amb les efes majúscules de barra indispensables i, sobretot, unes quantes efes repel·lents perquè quedin algunes is amb punt.

Una última advertència: Si no pensa a posar bolquers a les efes aspiradores, ja cal que tingui un lloc reservat per als punts que tard o d’hora li seran excretats a la cara

Podent acumular punts cagats, qui vol estrelles michelin?

Bon profit!

Un final feliç de Daniel Ullrich.

Titivil i la cançó de la lluna a punt de rebentar

Guapura a la llum de la lluna.

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 5 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

estic contentíssim. Per tot arreu ens anuncien que aquest vespre la lluna ens passarà més arran de nas que mai i que, per tant, la veurem enorme. I què? Doncs que serà tan bestialment immensa que els poetastres que encara li dediquen odes i versets –ficar-los el dit a l’ull seria tòpic i passat de moda si no fos que encara n’hi ha, i de premiats!– no es podran estar de trobar-la la mar d’inspiradora. I això vol dir que d’aquí ben poc –que aquests se la casquen a gran velocitat– tindrem uns quants poemaris de merda al carrer que, quan sigui l’hora de potinejar-los un cop a l’impremta, no m’hauré hagut de trencar gens les banyes per convertir en escombraries. Només m’haurà calgut recorregir les esforçades –ha ha– correccions dels editors i tornar als nyaps infectes de l’original. Ole.

Sóc tan feliç que fins i tot podria escoltar la cançó retardada composta pel nostre mai prou lloat satèl·lit un dia que volia engelosir Júpiter.

El llibre electrònic, el gran amor de Titivil

Amb tres dies de guapura acumulada.

Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada del 4 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

pel maig cada dia un raig. Per això, desobedient com sóc, m’he passat de la tinta al llibre electrònic.

Diu que ara està de moda dir que són un bluff. Però és que, a mi, els llibres electrònics em tornen boig de gust. Tinc algun dubte, és clar. És vana la meva esperança que algú, tard o d’hora, se m’acabi cabrejant? Algú reconeixerà mai –insultant fort al suposat responsable, és clar, que és com m’agrada– l’enorme esforç que hi dedico? O potser les baxíssimes expectatives entre els lectors d’ibucs són irrecuperables? Qui es queixa del fet que els llibres electrònics sovint estiguin farcits d’errades de tota mena i, de vegades, amb més faltes de les que hi ha en la versió en paper del mateix llibre? I de la delícia de no tenir números de pàgina fixes perquè les rates de biblioteca no puguin citar amb tranquil·litat? Ah, si algú se n’adonés serien una font inesgotable del plaer sàdic que tan em vivifica…

Les males llengües –sempre tan càndides, pobretes– ho atribueixen a la manca d’un format estàndard; als escanejos graponers amb OCR sense revisar; al fet que es passi del document de Word original a la versió digital definitiva sense tenir en compte les successives correccions amorosament –ha ha– pastades i repastades pels editors en formats que els senyors de l’empresa convertidora (qui deia que desapareixerien els intermediaris?) troben massa difícils de convertir als diversos formats dels lectors electrònics.

Qui serà el guapo que aixecarà la llebre?

Ara que sembla que s’ha obert la veda de cagar-se en el llibre electrònic en lloc d’elogiar-lo desaforadament com es feia fins no fa gaire, es començarà a fixar en la meva esforçada tasca de producció de caos i malestar lector, el personal? Va, lectors perepunyetes del món, donin-me el gust.

Ah, l’aixecament de llebres…

El treball, el plaer i els temors de Titivil

Titivil, un monstre guapo perquè sí.


Del diari de Titivil, el follet de la impremta. Entrada de l’1 de maig de l’any 614 després de Guttenberg.

Estimat diari,

tu ja saps que escriure, com treballar, no m’agrada; que més aviat el que em va és desescriure i emprenyar el personal. Però últimament estic preocupat per la feina, i m’ha agafat el cuquet d’adolescent fleuma d’abocar-te les meves penes com qui es peta un gra de pus.

Fent la meva feina em diverteixo. És a dir que, pròpiament, no treballo, sinó tot el contrari. M’explico: treballar ve de tripaliare (‘torturar’), derivat de tripalium (‘espècie d’instrument d’aferrar i turmentar’). (La pedanteria és el primer que es contrau vivint entre llibres.) Diu que cal fer veure que treballar és l’hòstia, però només cal comparar la cara de tot treballador un dia feiner amb la que fa un màgic 1 de maig com ara avui. I la que fa quan cobra? Això és tota una altra cosa. L’alegria de cobrar un sou, com molt bé sap qui jo em sé, no té res a veure amb el fet d’haver treballat bé o malament.

Però m’embolico. A mi treballar no em cal perquè, per sort, de sou tampoc no me’n cal: visc de l’immens plaer que em dóna tocar els collons (una feina que, de retruc, diuen els aixafaguitarres, també és la de rebaixador de fums o de vacuna contra la supèrbia humana). Però avui aquesta font de plaer nodridor està en perill: Tot el meu esforç de trabucar paraules, pàgines i fins i tot plecs, menjar-me accents, deixar línies vídues i crear confusió ortotipogràfica en general ja no emprenya gairebé ningú.

Me’n vaig a veure si puc colar alguna errada en alguna pancarta, que si surt a la tele i faig emprenyar, si més no, un parell de professores jubilades potser em revifo una mica.

Que lluny que han quedat els temps en què els cul culs escandalitzaven algú...

L’esborronadora mort migradora del PN

Vida i miracles del Pare Normal (11)

Avui, com que és sant Arnal i santa Florentina, el miracle postmortem del Pare Normal.

Hi ha qui diu que la mort, mort, allò que els cristians en diuen mort, li va ocórrer, per primera vegada, durant un viatge al sol.

Sol solet, et vinc a veure que tinc fred.

Però sembla que aquesta versió ha estat indecentment difosa per una coneguda marca de crema solar. Des d’aquí ens inclinem, sense por de vessar-la, per la que afirma que un dia infaust, el Pare Normal va confondre el setrill amb el porró.

Mecà, ara sí que he begubglub glub blglu...

Com és natural, el Pare Normal esperava, emulsionat, que passaria l’eternitat repetint el rosari i el que fes falta a la vora del bon Déu. Més, ai las, resulta que en qüestions escatològiques la competència afina més.

Sooo, bestiola, sooo, vés a xuclar a un altre puesto.

Efectivament, sense ser-ne, curiosament, del tot inconscient, la dolça animeta del Pare Normal (aquí representada amb el seu antic cos per motius pedagògics), va renéixer en forma de crustaci planctònic. I, després d’una vida plena de fets memorables:

Ai, que ja m'ai reencarnat en sardina.

I l’operació transmigradora –gràcies a la qual el Pare Normal, tossut ell, està fent realitat en primeríssima persona el seu inconfessable somni herèticoeròtic de penetració dels misteris de la natura– encara dura.