El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

La senyora Virginia, les tetes i les abraçades

La minúscula i arrugadíssima senyora Virginia canta boleros i sarsueles a la dutxa, és terriblement simpàtica i té la particularitat que no calla mai. Mai. És per això que el moment en què, al vestuari del poliesportiu, s’acomiada d’alguna de les seves víctimes és important. Mentre monologa a sobre d’una altra persona, escoltar-la pot arribar a ser un plaer molt instructiu, però si la víctima aconsegueix fugir –«’dééééu, maja, un abrazo» o bé «’dééééu, carinyo, un abrazo»– i tu tens res per enllestir abans del dia del judici final, més val haver afinat l’orella i ser lluny del seu abast.

El meu instint de conservació, doncs, m’ha empès a mirar de desxifrar-ne els costums. El «’dééééu» –amb aguda cantarella gallinàcia– i l’abraçada –sempre verbal– són invariables. Però de què depèn que la senyora Virginia et tracti de carinyo o de maja? Què és preferible? Després d’anys d’estudi, tenia una teoria. Ets carinyo si l’allau verbal t’ha caigut prou vegades al damunt mentre, després d’una matisada petició formal per part de l’eixarreïda senyora Virginia, li estaves cordant els sostenidors o untant la crema a l’esquena. Per contra, ets maja si simplement n’has entomat les vint-mil tones de rotllo alguna vegada, mentre somreies i t’anaves allunyant a poc a poc. Jo, gràcies als meus reflexos, encara sóc maja.

Però ahir vaig comprovar que la meva teoria era estúpidament reduccionista. Ahir, a una noia amb les tetes generosament ensiliconades, cosa que totes havíem pogut comprovar perquè per un excés d’amabilitat es vestia al ritme de les pauses inexistents de la senyora Virginia, l’entranyable velleta, quan la noia va aconseguir finalment abandonar el ring, la va acomiadar amb un «’dééééu, guapita, un abrazo».

Guapita! Queda demostrat que un excés de silicona de forma bombada aconsegueix treure parcialment la senyora Virginia del trànsit a què la sotmet la seva pròpia veu i li estimula la creativitat. També s’ha vist –i per la meva integritat física espero que hi hagi més exemples que justifiquin l’alegre generalització– que les ensiliconades no són venjatives, perquè si la guapita s’hagués pres al peu de la lletra la famosa invitació abraçadora de la bona senyora, el present homenatge a l’admirada Virginia seria probablement un homenatge pòstum.

3 responses to “La senyora Virginia, les tetes i les abraçades

  1. Montse 21/09/2012 a les 10:00 pm

    Ai caram, ara no sabria si en el pòdium de les paraules amoroses un guapita va abans o després d’un maja. Per descomptat el carinyo és medalla d’or (això de cordar sostenidors és altament meritós, on va a parar!).

  2. Tomàs 23/09/2012 a les 8:24 pm

    Hauries de fer un servei ciutadà i publicar l’adreça del gimnàs, més que res per no anar-hi.

    Hi ha persones que no tenen mesura.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: