El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

La segona mascota de la iaia

Quan va sentir l’estrèpit de les agulles de ganxet que queien a terra, va enfocar l’orella, extraordinàriament interessat, cap al balancí. Per copsar millor com el grinyol del moble, ara inert, s’anava esmorteint a poc a poc de seguida hi va enfocar l’altra. Satisfet, va comprovar que només quedava, de fons, el concert a tres veus de la tele de la cuina, la del dormitori i la del menjador, amb tres canals diferents sintonitzats; s’havia deixat de sentir el xerroteig incessant –menja-te’m, menja-te’m, menja-te’m– del periquito. No es va immutar, sorprès d’ell mateix, no li va costar gaire ignorar la saborosa possibilitat que se li oferia, un cop desactivada la vigilància de l’anciana, de fer el piscolabis ornitològic tan llargament desitjat; sabia que el moment culminant de la seva missió estava a punt d’arribar. Enardit per la resplendor encegadora que es començava a filtrar per les cortines, va arquejar el llom, va contraure els músculs del clatell i va regurgitar, perfectament apilades damunt la llengua, les disset-mil targetes de memòria. En un ordre cronològic i temàtic impecable que, si la humanitat no hagués quedat paralitzada per sempre més, hauria fet l’enveja de l’arxiver més exigent, tota la informació sobre el sistema economicosocial d’un dels planetes menys densament poblats i apassionants de l’univers: l’alimentació a base de pernil dolç tallat finet i bròquil bullit; el tabú inexplicable de no menjar periquitos; el costum fascinant –el sentit del qual, després d’anys d’observació atenta, no havia acabat de desxifrar– de teixir diversos quilòmetres de bufanda a l’any i, sobretot –la religió era el camp que més satisfaccions li causava–, l’adoració de petits ídols xerraires encabits dins d’altars emissors d’escalfor –molt adequats per fer-hi la migdiada al damunt– repartits per les tres zones cabdals del planeta. Ho volia tenir tot ben a punt per quan el comandant i director científic de la nau que el venia a portar a casa es materialitzés davant seu.

Col·laboració a ca l’Antaviana.

6 responses to “La segona mascota de la iaia

  1. Adolfina repescada 17/09/2012 a les 9:26 am

    Sempre he dit que certs animals domèstics són aliens infiltrats. Fins i tot tinc ullat l’indret on la meva gossa vella fa dotze anys que lliura els seus informes a través d’una suposada massa de pedrots aparentment juràssics i terrestres. Són d’una fidelitat extrema als seus amos de fora.

  2. X 17/09/2012 a les 1:36 pm

    El que no s’espera és el cop de mà amagat del periquito, que ha callat una estona per a acabar-lo de preparar.

  3. Arlequí 17/09/2012 a les 9:15 pm

    Fantàstica narració! Moltes gràcies!

  4. El fem fatal 18/09/2012 a les 8:51 am

    Adolfina, ai carai.

    X, els periquitos són lo que no hi ha.

    Arlequí, celebro que li agradi. Ha estat un plaer.

  5. Tomàs 20/09/2012 a les 8:27 pm

    Això de ser mascota s’hauria de valorar sense prejudicis. Penso en el que em pugui passar en una futura Reencarnació.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: