El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Desolació, de Joan Alcolver

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

Hi ha dues idees d’herència cristiana (entre altres) que avui em putegen especialment. La primera és la de l’individu i la segona la de la salvació. Agraeixo, doncs, al senyor Alcover un poema que (segons com, i si en lloc de “al cel” penso “a la merda he vist anar-se’n la millor part de mi”) les dissol totes dues. I tot plegat, és clar, gràcies a poder-lo contraposar a una certa crucifixió que fa 1979 anys que arrosseguem i que sembla que avui, divendres sant i 6 d’abril hem de recordar, i a una altra certa resurrecció, que sembla que recordarem demà passat. Ni tu ni jo podem ser comptats i ni tu ni jo serem salvats.

Anuncis

6 responses to “Desolació, de Joan Alcolver

  1. Pons 06/04/2012 a les 12:00 pm

    Sort que a la meva religió aquestes coses no passen, a la meva religió hi ha strippers ^^

  2. kalamar 06/04/2012 a les 1:17 pm

    sembla una pregària pels germans grecs, m’ha agradat i entristit molt, Rat.

  3. Lo rat 06/04/2012 a les 1:42 pm

    Pons, no’stà gens malament, però el que a mi més m’agrada de la vostra religió són les mandonguilles del monstre-déu pastafarià.

    Kalamar, m’agrada la lectura que en fa. Em sembla que Alcover el va escriure pensant en els seus quatre fills morts. Jo l’he copiat pensant en d’altres, però potser són els fills, amics, germans (de sang o de cultura) i els pares que ens fan ser qui som i per això la mort sega més que no pas un sol cos quan s’emporta algú.

  4. Sr X 06/04/2012 a les 9:08 pm

    Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca: els morts són nosaltres.

  5. Tomàs 06/04/2012 a les 9:18 pm

    Una altra herència catòlica és en sentit de CULPA i del PECAT. Que són com crostes de les quals costa molt desempallegar-se.
    El millor és passar d’aquesta gent.

  6. Lo rat 08/04/2012 a les 12:58 pm

    Sr X, sí, jo també ho veig així.

    Tomàs, del tot d’acord, però no sé si en som del tot capaços.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: