El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

L’Albert i el Roger a Montserrat

–Ei, Albert, què hi fas tu aquí?
–Res, mira, he pensat que em calia airejar el sac minifaldilla aquest que porto sempre. És que si no, entre la fumerada que m’agrada que vagi sortint a l’escenari i la suor corrosiva aquesta que gasto, se m’enxuba el vestuari.
–Ah, és clar. A mi també m’agrada molt el fum a l’escenari. A l’últim concert gairebé se m’ofeguen un baix i un trompeta, però mira, per lluir s’ha de patir.
–I tant, mira’m a mi, amb l’edat que tinc i els genolls pelats. I tu, què hi fots a Montserrat? Què, no n’has tingut prou dosi, amb aquest disc amb la cobla, que el pròxim el faràs amb l’escolania o què?
–Ha, ha, ha; sort que som músics i ens hem de cuidar les mans. No, he vingut a cantar una serenata sota el balcó del pare Massot, que li han donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
–I què li cantaràs?
–Em sembla que Holy Thorn, un tema de Johny Cash amb lletra d’Àngel Guimerà. O potser totes les cançons tel·lúriques, així, de carrerilla.
–Hosti, que guai.
–Msí.
–Perquè tu… tu, tio, tu creus que podríem fer un, no ho sé, un algo junts un dia? Més que res per afegir una mica de varietat a la cosa alternada al Poliorama, ara amb el Diego Cortés ara amb la dona i tal, ja ratlla una mica.
–Una sardaneta per aquí, una rumbeta per allà…
–Exactament.
–Buf, no ho sé. Home, a mi m’agrada el teu andalús inventat amb esses sonores; és gairebé tan brillant com el meu quan faig la meva espectacular “La bien pagà”. Però és que si t’arrenques amb La colilla i perpetres aquell “hacia España, la madre patria” del final potser m’agafa un col·lapse a l’escenari i no queda gaire professional.
–Ja. Però és que és irònic, és una cosa que diuen a Mèxic i…
–Ja.
–M’estàs dient que no t’agradaria fer junts el “Sufre como yo”? A mi m’agradaria fer “Tanco els ulls / Obro els ulls” amb tu…
–Home, sentir-te cantar “n’estic fart del nihilisme urbanita” tempta, tempta. De fet, seria un espectacle digne d’un somni d’un d’aquells nens de l’escola del Montseny que cantes amb el Comelade de vegades.
–Mola, eh? Jo conec un fan que tenim en comú que, ara mateix, si no estigués somniant-nos a Montserrat fent el capullo, estaria recollint firmes perquè el Parlament ens obligués a muntar el xou.

I truita somniada, truita contada.

Advertisements

6 responses to “L’Albert i el Roger a Montserrat

  1. Montse 28/03/2012 a les 6:56 pm

    Això és el que se somnia després de sopar escudella amb carn d’olla, racció doble de crema catalana (cremada, eh!) i un carajillu (ai, perdó, un estrellat) d’aromes de Montserrat?

    • Lo rat 30/03/2012 a les 11:27 am

      Veig que està familiaritzada amb el fenomen. Només espero que el seu estrellat (jo només coneixia el cigaló) no fos de rom, i el seu deliri amb els havaneristes Port bo i el Sílvio Rodríguez…

      • Montse 30/03/2012 a les 12:35 pm

        D’allò… rebentat, el cafè amb “coses” és un rebentat. Ara se m’ha vist el llautó (al cafè no li poso ni sucre).

  2. Tomàs 01/04/2012 a les 8:47 pm

    Vols dir?

    Això no seria com una escudella barrejada amb llet de coco i pebrots del piquillo?

  3. Pingback: Titivil i la poesia (internacional de Barcelona) « El fem fatal

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: