El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Chop suey


La M i la R tenien tantes ganes d’explicar-se els seus problemes, que no va ser fins que van tenir la mitjana al davant i el cambrer, per segona vegada, al costat, que es van adonar que el noi era xinès. La R, de cara a la barra però enlluernada pel sol generós que entrava pel finestral just abans de pondre’s, va preguntar a la seva amiga:

–Però no m’havies dit no sé què d’un pop a la gallega boníssim?

–Sí, no ho sé, tia. El bar encara es diu “O pazo” com l’última vegada que vaig venir, però deu haver canviat d’amos. És igual, no?, ara ja…

La R va fer cara de resignació i, amb els ulls fixats a la carta, va disparar:

–Una de braves, uns xipirons, uns seitons i una de mandonguilles. De pop res, tu –va adreçar-se a l’amiga–, a veure si encara…

El cambrer va repetir la nota a poc a poc, completant-la en un castellà precari, i elles van assentir amb un somriure. Així que el noi va girar cua, la M va xiuxiuejar marcant molt les síl·labes: “patata blava”, i totes dues van esclafir a riure.

Com si la rialla els hagués sacsejat alguna cosa més que les espatlles, la conversa va canviar radicalment. Van deixar enrere l’ERO a l’empresa de la M i el divorci de la R i van començar, divertides, amb el possible cuiner gallec segrestat al soterrani: “si conserven la carta…”. D’aquí M va passar, més seriosa, cap als desconeguts però terribles efectes del glutamat monosòdic. I, celles arrufades, R va prendre el relleu amb els motius “segurament poc nets” de la sorprenent supervivència dels restaurants xinesos tot i el declivi de clients. M, agafant aire, es va exclamar de l’explosiva proliferació de basars orientals. R va brandar eufòrica el “jo no sóc racista, però…”. I totes dues van coincidir a elogiar l’astúcia comercial del poble xinès en general. Tot just entonada la cantarella del “però” del “sí que són llestos, sí, però…”, el cambrer va deixar el platet de patates braves damunt la taula i en va dir el nom. Llavors a totes dues se’ls va tornar a escapar una rialleta nerviosa. El noi se les va mirar d’una manera que a elles els va semblar inexpressiva i que M va interpretar com una invitació a dir-li: “lecuelda los xipilones”, cosa que va provocar una nova riallada de R.

Escurats els plats i un cop al carrer, M va proposar:

–Els gins els anem a fer a un lloc que conec super xulo, així una mica retro, rotllo feliços anys vint. No t’hi he portat mai? Sí, tia, és aquell on tenen alguns Hoppers a la paret. Hi ha aquell que m’agrada tant de la noia amb el barret de color d’albergínia tota il·luminada, aquell de les dues dones en un bar, aquell tan tan tan americà; hòstia, com es deia?

Col·laboració a Relats conjunts.

Anuncis

16 responses to “Chop suey

  1. Alyebard 18/01/2012 a les 5:29 pm

    M’ha agradat, m’he trobat més d’un cop amb cafès de barri de tota la vida que de cop i volta estan regentats per xinesos. La reacció d’elles em recorda a més d’una conversa sentida a la taula del costat en aquests cafès.

  2. Marta 18/01/2012 a les 6:17 pm

    Tens tota la raó! M’esgarrifa aquest racisme/xenofòbia que sura per l’ambient de manera tan fluida i cada cop menys disfressada…

  3. XeXu 18/01/2012 a les 7:18 pm

    Sí, sí, tu mateix ho dius. Aquell taaan americà. Tan americà com el discurs d’elles dues. Molta gent no s’adona que és així. Si és que jo no sóc racista, eh!! Però… Ben escrit.

  4. Sr X 18/01/2012 a les 9:03 pm

    Així que tornen al quadre… uns quants anys enrere. Que bé que m’ho he passat llegint-ho!

  5. Tomàs 18/01/2012 a les 10:02 pm

    Potser es deia igual, no?

    La temptació del racisme va i ve però per més que passin els temps (com entre el quadre i la conversa d’elles dues), no ens l’acabem de treure de sobre.

  6. Yáiza 18/01/2012 a les 10:15 pm

    Homeeee! Quanta raó! Si ara, en comptes de menjar pop a la gallega només pots menjar allò… com es diu aquell plat…? Ah, sí! Chop Suey!

  7. Montse 18/01/2012 a les 10:43 pm

    M’he de comprar un barret per poder-me’l treure quan passo per aquí.

  8. Rafel 19/01/2012 a les 12:20 am

    Bona descripció de les seves contradiccions

  9. lolita lagarto 19/01/2012 a les 12:29 am

    molt ben escrit i molt fresc, finalment s’entén el perquè del quadre de Hopper, però… un relat tan bo.. com s’explica ..el fem fatal..?? 🙂

  10. Montse 19/01/2012 a les 10:03 am

    Boníssim, original, fora de sèrie.

  11. Lo rat 19/01/2012 a les 10:38 am

    Gràcies a tots els que us l’heu llegit i, sobretot, moltes gràcies als que en doneu l’opinió; als que us ha agradat, ho celebro!

  12. La senyora Adolfina 19/01/2012 a les 5:20 pm

    La senyora Adolfina té la grip arriba tard a la cita amb la literatura autèntica, la que retrata i estilitza l’entorn tot fabricant una icona que el podria substituir. La cosa podria donar moooolt de sí in the future.

  13. barbollaire 20/01/2012 a les 10:54 am

    és un gran relat…
    i actual!!
    felicitats!

  14. Lo rat 20/01/2012 a les 9:03 pm

    Sra. Adolfina, gràcies. Engrapi’m aquesta grip per la gropa i carregui-se-la d’una vegada!

    Barbollaire, he intentat deixar un missatge al seu blog i no hi ha manera. Li deia que, amb el seu poema, els seus barrets de fa dos apunts i el Trenet del Charles, ja ens hem plantat dins el quadre!

  15. Elfreelang 20/01/2012 a les 11:12 pm

    Molt bo! m’ha agradat el plantejament….bo molt bo!

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: