El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Més, més, més messies

Gràcies al missatge nadalenc que enguany ens ha regalat l’herètic antropòleg (valgui la redundància) Sánchez Piñol, “Probablement Jesús no va existir mai”, he vist la llum. He d’admetre que m’ha divertit, però, com a ateu no practicant, deglutidor confés de galets i estossinador entusiasta de tions, el trobo contraproduent. El que n’he extret és que als ateus militants els perd la seva, de fe, perquè els fa caure en contradiccions bastant més curioses que les que retreuen als seus adversaris, i, per a alguns, més divertides que els seus intents de provocar.

L’autor del segon més gran bestseller de la història conclou, després de jugar una estona amb el prepuci, la caspa i, sobretot, els copròlits pretesament incorruptes de Jesús, que tant se val si “el personatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a gran escala”, perquè “la qüestió és que la seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots els segles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és, en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxit de la indústria editorial. Però una revelació divina? A l’hora de construir la Bíblia l’element menys necessari és déu.”

Potser sí. Potser la tramoia cristiana respon, en últim terme, no pas a un anhel compartit de transcendència sinó a un insadollable gust universal pels contes i les paradoxes. En tot cas, jo el microscopi de naturaleses humanes el tinc espatllat. Ara, si l’objectiu de l’ateisme militant és contribuir a desmuntar-la, aquesta tramoia, en lloc de reforçar-la i, de passada, ofendre tres o quatre beates, diria que no l’encerten amb el mitjà. Per això aquests entretinguts articles del senyor Sánchez Piñol són contraproduents: el seu mateix format d’argumentació ordenadeta es contradiu amb l’elogi que fan de l’eficàcia indiscutible del relat per damunt de tota altra mena de discurs.

Així, si contra el relat només s’hi pot competir amb més relats, per què no se n’aprofiten? Senyors ateus militants, això, sobretot si són escriptors, ho trobaran anatema, però, fixin-se en l’èxit de la majúscula aixecada de camisa del Dan Brown. A més, segur que entre vostès n’hi ha de més eixeridets. Va, ànims: Havia de ser fill únic el fill de Déu? Quants Brians pot arribar a engendrar la imaginació? Ros i blanquet, bru i morenet; de quants redemptors possibles i en competència ens ha privat el fum, fum, fum d’obsecació racionalista? No dic res que no s’hagi dit, ja ho sé, però per què s’han deixat perdre un temps tan preciós magrejant-se la lògica causal, el mètode científic i la indignació moral? Ara segurament ja és tard, però pels més recalcitrants a qui no faci por la paradoxa, vet aquí la proposta que els faria si tot d’una m’agafés el cuquet de la militància atea i que, si més no, estic segur que els provocaria menys úlceres de provar:

A banda de promoure la lectura de la Bíblia (de tradició tant poc catòlica, d’altra banda) i la rehabilitació (visca la confusió) dels evangelis apòcrifs –entre els quals, és clar, n’hi haurien d’incloure d’escrits per vostès–, difonguin la vida i miracles dels milers i milers d’aspirants a messies que ens ha regalat la història; no els menyspreïn per ser jueus, que és lleig. El meu preferit, per exemple, és el saragossà Abraham Abulafia. Pare de la càbala extàtica, recercador del pedregós i flamíger riu Sambation, malson de papes (com ara Nicolau III, a qui va intentar convertir i, en canvi, segurament va contribuir a matar d’un atac de cor), enemic número u del malcarat rabí de Barcelona Salomó ben Adret i protagonista de moltes altres aventures, no em diguin que no és un candidat a messies excel·lent. I la pel·li, quan?

Anuncis

6 responses to “Més, més, més messies

  1. Sr X 25/12/2011 a les 1:40 pm

    Estic entusiasmat. Hi ha una pila de coses: La fórmula “ateu no practicant”, que es deixa reduir a “no practicant”, de res. La recomanació de la màxima, més subtil i més eficaç que la tradicional, “multiplica i venceràs”. L’elogi, abassegador, de la narració; hi ha hagut mai una diferència entre història i ficció? I, en el fons, una nova confessió animista (o diversista), que és la bona! I sense practicants, només amb disfrutants.

  2. Tomàs 26/12/2011 a les 1:50 pm

    I jo que puc dir, davant d’un tema tant Gran?

    Com endinsar-se en un tema tant debatut sense esquitxar-se fins el coll?

    Penso que la Bíblia i l’església venent contaminant des de fa més de mil anys i no els apliquen les penalitzacions del tractat de Kyoto.

    Aquell que més contamina, més paga.

  3. La senyora Adolfina 27/12/2011 a les 1:15 pm

    I si comencem pel nen que ha de néixer a l’Ègloga IV de Bucòliques de Virgili? Era el fill d’Asini Pol·li que va ser cònsol l’any 40 aC (ja hi som, abans de què?). La seva arribada es presenta com l’adveniment de la nova edat d’or dels llibres sibil·lins. Molt emotiu com a felicitació de paternitat a un amic. No és ben bé la salvació transcendent universal però, per a una religió d’estat com la romana, és un bon principi. A mi però m’agrada aquest vers (i ara em poso feminocèntrica com escau a la sra. Adolfina): incipe parve puer, risu cognoscere matrem (‘comença, petit infant, a conèixer amb un somriure la mare’). És la traducció de Miquel Dolç, però jo sempre havia llegit ‘a conèixer la mare a través del somriure [d’ella]’. I el meu problema era l’efecte que feia la mare si posava mala cara a un nadó torrac… Potser el nadó es pensava de debò que era el messies per superar l’ensurt. Vull una foto de la mare d’Abulafia a Saragossa.

  4. Lo rat 27/12/2011 a les 5:19 pm

    Sr. X, celebro que en tregui tantes coses i que les sintetitzi amb tant d’entusiasme (i força més gràcia que els quims). La nova confessió animista, en concret, m’anima bastant.

    Tomàs, ai, que als cristians potser els agradaria massa això de la penalització, i castigant-los encara els farien sentir (i, de passada, en el seus termes, potser també contaminar) millor.

    Sra. Adolfina, el fill de l’amic de Virgili em sembla que se’l va deixar el sr. Sánchez Piñol en la seva enumeració de precedents i influències. Llàstima, perquè té suc. Com també en té la seva interpretació de l’empatia maternofilial com a motor productor de messies (no sé per què sento la veu del Terry Jones fent de mare del Brian, no sé si la senyora mare de l’Abulafia se li assemblava…).

  5. Montse 28/12/2011 a les 3:55 pm

    Sempre havia sentit a dir allò de “Jo crec en Déu, però no en l’església ni en els capellans”, però fa uns dies vaig llegir una cosa molt més interessant d’un científic jueu: “Jo no crec en Déu, però sí en la religió com a cohesionador social”. Em va semblar molt assenyat. Així doncs, no cal capficar-s’hi: pel que sembla, l’autenticitat històrica és una dada prescindible i secundària.

    • Lo rat 28/12/2011 a les 7:13 pm

      Sí, la religió, com els relats (compartits). Hi afegiria que, encara que no ho sembli, cal una mica de fe, també, per creure en la bondat de la via cohesionadora de la religió.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: