El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Comunicat d’urgència

La meva ha estat sempre una vida de servei. I, tanmateix, m’he hagut de sentir dir de tot. Normalment, puta. Puta –i variants– és un dels epítets preferits pels il·luminats que pretenen conèixer el destí veritable de la humanitat, que sovint imaginen pur, immaculat i noble; lliure d’esguerros pervertidors com jo, vaja. N’hi ha força, d’aquests, i me’n surten de les ideologies, credos i capelletes més diverses. M’ho sento dir sovint, doncs, puta. I ja en tinc prou.

La meva història, d’acord, no és gaire original; d’esquers, cants de sirena i caps de turc, en som una pila. Però precisament per això ja comença a fer riure aquesta doble moral. Seria demanar massa que us adonéssiu de qui són els autèntics fills de puta, els que ens segresten i ens utilitzen? Segurament sí, i ara sóc jo, la que peco d’idealista… En tot cas, la víctima no sou vosaltres, creguts, egocèntrics, colla de tarats reprimits, sinó jo. Vosaltres, com a mínim, sou lliures d’ignorar-me, de no seguir-me, de renunciar a l’encís de les meves corbes, de la meva cabellera arrissada, dels meus clotets de simpatia i de la meva dolçor. Jo sóc ben parida, sí, seria ridícul negar-ho, però la seducció és un joc de dos, carallots. I també existeixen la sospita, la curiositat o el descobriment de nous sentits, a banda del camí traçat i la ràbia cega. Fixeu-vos una meta pròpia, collons! Però no, és clar, és molt més fàcil continuar perseguint-me amb la llengua fora i, mentrestant, anar-me dedicant els insults que només el ressentiment i l’odi que sentiu per vosaltres mateixos són capaços d’engendrar.

Ja n’estic farta de tanta hipocresia. Voleu saber què em dicta la consciència de classe? Perquè, per més que el meu paper sigui el que és, a les magnolipsides de consciència de classe i d’orgull no ens en falta. Sobretot a les que ara són com jo, que tenim totes molt clar que, abans que els holandesos –uns d’obsedits amb l’eugenèsia, si més no– ens posessin les mans a sobre, érem negres o violades. Que no us sorprengui, doncs, el dia que a la punta del bastó us hi trobeu un rave, un pebrot o fins i tot un nap insípid. Voldrà dir que he desistit d’assenyalar-vos el que no voleu veure i me n’he tornat a sota terra; i tots vosaltres, a pastar fang! I us asseguro que hi anireu. M’hi jugo un rizoma que, per més il·lusions que us feu (i que em faci, mal que em pesi), no és tan fàcil prescindir de mi.

Signat,
La Pastanaga

Com podeu comprovar, al natural milloro; però això, vosaltres ja ho sabeu...

Col·laboració a Relats conjunts.

Anuncis

12 responses to “Comunicat d’urgència

  1. Elfreelang 18/12/2011 a les 8:05 pm

    és un relat ben diferent a tots els que he llegit abans.. .. original relat…benvingut a relats conjunts.. és la primera vegada no?

  2. La senyora Adolfina 18/12/2011 a les 8:26 pm

    La senyora Adolfina, íntima d’en Baldric de l’Escurçó Negre, nega que els naps siguin insípids i remet lo Rat a l’autoritat del desplegable d’hortalisses catalanes que avui m’han enviat els de Presència. La Bocca della Verità menja naps i pastanagues o només queixala mans d’escriptors de blogs?

  3. Lo rat 18/12/2011 a les 8:39 pm

    Elfreelang, sí que és la primera vegada, gràcies per acollir-me! La trobo una molt bona idea la del vostre blog.

    Sra. Adolfina, no m’ho hauria imaginat mai de vostè, que xalés amb els desplegables porcots que reparteixen els degenerats del Presència; on anirem a parar!
    Només cal acostar ben bé l’orella a la Pastanaga per comprovar per boca de qui parla la Bocca della Verità.

  4. XeXu 18/12/2011 a les 8:44 pm

    Vaja, no acabo de veure la relació de tot plegat amb la Bocca della Verità, si no és que la pastanaga diu veritats com temples… per ella.

    • Lo rat 18/12/2011 a les 9:22 pm

      Benvingut, XeXu. La interpretació de la cosa va al gust del consumidor, tot i que de vegades només cal parar bé l’orella quan les hortalisses es manifesten. Però bé, el títol d’aquest blog ja indica que res del que conté no és gaire fiable.

  5. Marta 18/12/2011 a les 10:10 pm

    Jo també fa molt poc que he descobert el bloc dels relats conjunts! Relat complicat! molt original!!
    Feliç setmana!

  6. Sr X 18/12/2011 a les 10:59 pm

    Em sembla que fa el pastanaga, aquesta pastanaga. Hi ha algú a hores d’ara que es mogui per menys d’un bistec amb patates? A part dels veg(etari)ans, és clar!

    • Lo rat 19/12/2011 a les 9:48 am

      Sí que n’hi ha, els burros (entre els quals m’hi compto, tot i no ser vegetarià). Ara, el lament del bistec amb patates segur que tindria un to molt més digne i tràgic.

  7. Tomàs 19/12/2011 a les 9:15 pm

    En un principi pensava un relat propi, en el sentit d’explicar una vivència.

    Després, quan he vist la col•laboració a Relats conjunts, pensava que era un conte en el qual cadascú encadenava la seva aportació a l’anterior, però en entrar-hi m’ha semblat que el tema és únic i que cadascú l’interpreta com vol.

    Ja veus, jo “navego” però en el sentit pejoratiu del terme.

    En a mi el relat m’ha agradat prou.

  8. Montse 20/12/2011 a les 2:25 pm

    Benvingut a relats amb aquest original toc de color.

  9. Lo rat 20/12/2011 a les 3:53 pm

    Gràcies, Tomàs! El seu navegar no el veig gens negatiu, al contrari; si s’hi ha divertit, el periple ja ha valgut la pena (espero).

    Hola, Montse, gràcies!

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: