El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

De desmarcar-se, el gos de la paparra

De contradiccions, tantes com vulguin. Les marques, per exemple, em fascinen (hi ha logotips que són genialitats del disseny, triomfar amb noms com paper Guarro o perruqueries Cebado té un mèrit innegable, etc.) i, alhora, em fan un fàstic de l’hòstia, sobretot les que parasiten la roba. I com més famós és el paràsit (cocodrils, jugadors de polo gegantins i altres monstruets), curiosament, més em repel·leix.

Però per què ens agrada deixar-nos xuclar la imaginació (i els calés) per aquests petits brodats de merda que ens obliguen a anar pel món fent propaganda (i gratis havent-la pagada) de la mare que els va parir? On s’és vist que el gos sigui fidel a la paparra? D’on cony ens ve el gust d’anar etiquetadets de cap a peus?

Segons una certa interpretació de les teories de Miquel Sitjar, el millor guia de l’església de sant Víctor de Dòrria, vindria a ser una mena de càstig diví. El savi Sitjar explica als ramats de turistes afamats de frescos romànics descoberts fa dos dies que un dels sant Peres (n’hi ha dos, sí, dos; aneu-hi que la història és maca), el que aparentment porta el logo santperesc, no és pas una clau el que té a la mà, sinó una eina per marcar el bestiar. (La hipòtesi que el pintor, de claus, no n’havia vistes ni en pintura –havia après l’ofici, com?– l’estant analitzant a la NASA.) En tot cas, el sant Pere de Dòrria versió Sitjar transmet un missatge molt més sincer i coherent amb la història que havia de venir després.

Part pràctica resultat de dècades d’estudi i debats aprofundits. Com ens podem desparasitar?

Un altre personatge curiós, el gran Leo Bassi és un pioner de la desparasitació dràstica. En un seu espectacle va procedir, simplement i per la cara, a retallar amb unes tisores les marques de la roba dels incauts voluntaris involuntaris (les contradiccions made in Bassi em tenen el cor robat). No vaig poder contenir la llagrimeta quan vaig veure els pihets en qüestió sortint de la carpa amb un mugró a l’aire. I és que aquest mètode tan primari té un encant innegable. Ara bé, la seva rusticitat no deixa de fer-lo perillós per a tots aquells que no tenim la capacitat de persuasió del signore Bassi, sobretot a l’hora d’enfrontar-se amb els hostes que, lluny d’haver-se adonat de l’ultratge de què són objectes, lluen la seva paparra purulenta amb orgull, al pit, a la barnilla de les ulleres o bé a la goma dels calçotets, estudiadament elevada per damunt d’uns pantalons (també estúpidament estudiadament) balders.

Potser només cal una empententa més de l'ordenança del civisme de Barcelona.

Una altra proposta sorgida d’una ment una mica menys anàrquica, potser més tirant a autoritària, sosté que, ara que es torna a debatre la conveniència de l’uniforme a les escoles, no hi ha dubte que caldria restaurar-lo. Sí, però fins als 25 anys i cada dia de la setmana. Heil.

Encara una altra ment, aquesta dement (o extralúcida, que ve a ser el mateix), conscient que a hores d’ara tota pretensió de desubnormalitzar els costums occidentals apel·lant a la raó és en va, i que només podem funcionar a cops de moda, proposa ressuscitar el punk autèntic, el dels inicis, el d’anar vestit amb bosses d’escombraries (robades) lligades amb imperdibles (rovellats robats). Podria resultar irresistible per alguns, d’acord. Però la meva veïna de setanta anys, tot i que porta mocador palestí i es posa una bossa de plàstic al cap quan plou, no la veig sostenint-se els parracs amb el pírcing del nas.

En una versió refinada d’aquesta mateixa línia, una amiga confabuladora, I.V.M. –ho sap que li va d’una consonant desnodrida que no té nom de marca d’ordinador?–, em proposava no fa gaire un mètode bastant més subtil, d’aquells tan bonics que vencen l’enemic aprofitant les seves mateixes armes. Es tractaria d’introduir al mercat unes xapes llises antimarca, molt cares i selectes, que, gràcies a aquestes característiques tan atrapa esnobs, acabessin posant de moda tapar-se la marca de la vestimenta amb un emblema criptonihilista.

És clar que, si no acaba de quallar, no ens quedarà més remei que fer una síntesi productiva de totes les propostes i aconseguir que l’afició a l’esgrima s’estengui com la pólvora.

El rebesavi de la Z Jones a punt de fer-li un doble set al dolent de torn.


Dedicat a I.V.M.

Anuncis

10 responses to “De desmarcar-se, el gos de la paparra

  1. Tomàs 03/10/2011 a les 7:14 pm

    Portem marques perquè els demés les porten. És així de senzill? La marca ens posiciona en un determinat sector de la població i per això la comprem?

    Els que no porten marques expressament és perquè volen ser vistos com a diferents, perquè els sembla més guai? Ho és una manera de demostrar que no volen deixar-se arrastrar per aquest món superflu de les marques?

    Pensa que fins i tot existeix un mercat paral•lel i immens de roba (i de complements, perfumeria, ulleres, sabates, i …). Això vol dir que la gent està disposada a comprar una marca encara que no sigui l’original amb l’única finalitat de que sembli que la porta.

    • Lo rat 04/10/2011 a les 5:13 pm

      Això de les falsificacions és un cas típic d’homenatge mal entès (m’imagino que és el que al·leguen els senyors D’Estranquis quan els porten als tribunals).

  2. Sr X 04/10/2011 a les 11:32 am

    Molt bo el sistema IVM! En proposo un altre, basat en els principis “si no pots vèncer l’enemic, banalitza’l” i “la confusió completa és l’estat més pròxim a l’ordre perfecte”: difondre massivament pseudomarques inventades, brodades oportunament als punts estratègics habituals.

  3. Montse 04/10/2011 a les 11:16 pm

    Per a mi que són simbols tribals pensats perquè els membres d’una mateixa tribu (ho sento, en aquestes hores els sinònims ja no els trobo per enlloc) es reconeguin entre ells. Tanmateix, ara no sabria dir si els que no lluïm senyals externes que ens identifiquin amb algun grup (arracades en llocs exòtics, tatuatges, cocodrils a l’alçada del cor -ai que boniiiiic!-, inicials de marques en tots els complements…) estem solets al món o pertanyem a la tribu de la IMD -Immensa Minoria Desmarcada-.

    • Lo rat 06/10/2011 a les 2:30 pm

      Potser sí que va per aquí. En tot cas, si es tracta d’identificar-se amb inicials, sempre es poden posar el mocadoret de la iaia amb les inicial brodades sobressortint per la butxaca del pit. Si hem de ser kitsch, siguem-m’ho amb tots els ets i uts.

  4. Ferran 05/10/2011 a les 8:46 pm

    To mark or not to mark…
    Una vegada, estava provant-me una americana que m’agradava força, fins que em van dir el preu. Quan el dependent va veure la cara que posava, com a tota justificació em va dir: És que és Ermenegildo Zegna!. I jo li vaig contestar: Però no ho sabrà ningú: l’etiqueta va per dintre.

    • Lo rat 06/10/2011 a les 2:33 pm

      Ja veig que el tal Zegna encara no ha descobert la manera de triomfar patentada pel seu company d’inicial. Amb una Z en 3 D ben xula a l’esquena de l’americana el pobre dependent hauria pogut aportar proves de pes.

  5. Pingback: L’edificant història de la Coco Costa (episodi 1) « El fem fatal

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: