El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

L’equinocci de tardor i els grills de l’Ubuntu

Ai!

Avui el sol dribla dos o tres cometes, passa per primer cop per Balança i: hop! ja tenim el dia i la nit equilibrats, igual de llargs. El més trist, però, és que, de retruc, l’estiu passa a ser història.

Però quina, quina, quina història? en quin temps? el de debò? el de sempre, el que va donant tombs? o el que es va inventar aquell africà que, d’emmarat que estava, es va fer cristià i, com tothom –deia ell–, sabia què era el temps però a l’hora d’explicar-ho es feia la pitxa un lio?

És clar que aquest estiu no passarà a la història, fora dels focs artificials de dins del meu caparró ha estat discretet, suposo. Però sobretot no hi passarà perquè som nosaltres que ens n’anem, i ell es queda. I jo no sé si me n’he acomiadat com déu mana; n’hi ha prou amb la cançó de Mazoni de més avall? Perquè el que avui abandonem sense miraments no serà l’estiu de l’any que ve, tampoc, perquè ens veuria un any més vells i l’estiu no té ulls per a nosaltres.

Ara, a la memòria, per ratada que la tingui, d’estiu d’enguany sí que me n’hi cap una mica. Així, mentre m’hi poso bé perquè el corrent que se’ns emporta m’acariciï vida avall, cada vegada que engegui l’Ubuntu i senti els grills que porta a la panxa (molt millors que la merda seca melòdica del Güindous), és aquest estiu que deixem enrere i no cap altre que recordaré amb un carinyo especial.

Ja està, ja m’ha enganxat la nostàlgia cursi de cada tardor.

Advertisements

7 responses to “L’equinocci de tardor i els grills de l’Ubuntu

  1. Shelob, l'aranya menja grills ubúntics 23/09/2011 a les 4:47 pm

    Això està bastant millor que el Celentano, però el tal Mazoni se’ns ofega com el Met de Ribes i això fa patir una mica. Gairebé tant com pensar en el problema d’anar en bicicleta amb una túnica fins als peus ben estreta, estil xilaba. Al videoclip m’ha semblat que aquesta vestimenta, tan a la tardor com a l’estiu, requereix anar en ruc si és que es vol prescindir de la cosa peripatètica estricta.

  2. Montse 24/09/2011 a les 10:11 am

    Rat, sospito que em passaré tot el dia donant voltes a això que has dit de “som nosaltres que ens n’anem, i ell es queda”. M’agrada.

  3. Sr X 24/09/2011 a les 4:11 pm

    És el punt de vista contrari del de la cançó occitana: “Paure Carnaval, tu te’n vas e ieu demòri per manjar la sopa d’òli”. Però trobo que té raó el Rat: tot plegat és un decorat més o menys canviant i nosaltres hi passem de puntetes…

    • Lo rat 24/09/2011 a les 5:27 pm

      M’agrada la cançó occitana que cita, gràcies per penjar-la.
      Un etern retorn de sopa d’oli, però, fa que vinguin ganes d’anar passant, trobo.

  4. Tomàs 27/09/2011 a les 10:21 pm

    Pensa que per a que nosaltres entrem a la tardor, a l’altra part del món veuen nàixer la primavera.

    Upsss! en a mi també se m’ha encomanat la cursileria de la tardor.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: