El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Criaturada

Avui l’Àlex ha volgut explicar el desenllaç de la història a la Tatiana.
—La infecció ha estat més forta que ell i se’ns l’ha emportat —ha dit, en un sospir, tot just asseure’s a taula.
—Hòstia, i com s’ho han pres els altres? —ha demanat ella mentre se servia l’ensaladilla.
—Els tenim tots commocionats, tu diràs, tot i que els de la rotllana estaven especialment callats i distants.
—I ell no ha dit res abans de…
—No. Sembla que va murmurar alguna cosa quan l’entubaven. “Merda”, m’ha dit son germà que va dir. Però, bé, mig sedat… i ja se sap com són les criatures, sempre amb la merda a la boca, és ben bé una obsessió; i és que als vàters de l’escola no tiren la cadena ni quan van de ventre… —l’Àlex ha fet petar la llengua i ha alçat un turonet generós d’ensaladilla acabat d’enforquillar.
—Per cert, d’allò del vàter embussat de rampoines amb un llapis clavat, se n’ha descobert res o què, cap relació? Sembla que ho va fer un dels que jugava amb l’Ivan, no?
—No ho sabem del cert. Els hem intentat fer parlar per tots els mètodes haguts i per haver i res; la llei del silenci, tu. Vam recuperar les proves —ha dit l’Àlex emmarcant-se la cara amb dos dits de cada mà i flexionant-los amb cara de fàstic—: tres gomes, dues boletes de plastilina i sis llapis, i estem igual; vaig enfonsar el braç en aquell femer per no res, ecs. Fins i tot hem fet veure que algun altre de la rotllana ja ens havia confessat alguna cosa: que sabíem a què jugaven quan l’Ivan es va desmaiar, quin d’ells havia llençat tot allò i per què, però no n’hi ha hagut cap que piqués. Sembla que no hi van tenir res a veure, tu, que va ser una coincidència desafortunada. La Irina fins i tot se m’ha arrapat a la camisa per dir-me, somicant, que ella no sabia res. Pobreta, m’ha fet una pena…
—Ei, vigila!, ja t’has tacat! Aquí, a la butxaca del pit, passat-hi una mica d’aigua que la maionesa no marxa.
L’Àlex, obedient, s’ha fregat la camisa amb el tovalló xopat d’aigua i, immediatament, hi ha aparegut una taca blava.
—Què és això? —ha exclamat mentre es treia un paperet humit de la butxaca— No hi portava pas res jo aquí. Tu entens què hi diu?
—A veure. A, això és una a segur, A la rinule… és lletra de nen i està mig esvaïda, no s’entén.
—Passa-me’l…Hi diu: A la piruleta russa!

Anuncis

9 responses to “Criaturada

  1. Montse 16/09/2011 a les 9:22 pm

    Piruleta russa? Em sembla que em falta coneixement per acabar d’entendre el conte… però també em sembla que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, prefereixo seguir vivint en la ingnorància.

  2. Sr X 17/09/2011 a les 11:12 am

    Molt bo! Però, si menjar merda matés, ja faria mil·lennis que la humanitat s’hauria extingit.

  3. Una que no sabia quina carrera fer 17/09/2011 a les 12:42 pm

    Vénen moltes ganes d’estudiar magisteri per poder exercir aquesta professió tan estimulant que et permet d’entrar en contacte amb la infantesa immaculada i feliç.

  4. Tomàs 18/09/2011 a les 1:35 pm

    És de divan, d’aquells que quan entres et diuen segui aquí si us plau!

    De vegades, el desenvolupament d’algunes professions és molt dur, ara bé, tindreu el cel assegurat.

    Imagino que tot això és més tractable in situ, en les distàncies curtes, ja que en la distància és més fàcil dir, doncs en a mi no m’hi trobaran pas.

    Estic d’acord en que, en general, els nens d’abans eren més durs.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: