El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Mirada marina

Avui, tot fent el vermut, he comprovat l’abisme moral que separa els xocos dels xipirons. No voldria que ni el meu pitjor enemic passés per l’experiència que m’ha deparat el bar Toñi.

Que no tenien xocos, ens ha dit el cambrer, però que els quedaven xipirons. Què hi farem, «posi’ns-en una de xipirons, doncs». En mala hora hem triat l’opció fàcil. Potser la caiguda al cercle de l’infern encara més pregon que el dels infanticides ha estat un càstig diví per fer africades quan haurien de ser fricatives (perquè a hores d’ara Déu ja deu perdonar altres faltes, esgotat de la turmentadora lletania: calamarsons, qué?, calamarsons, cómo?, calamarsons, qué?, calamarsons, qué dice?, xipirons, ah!). No ho sé, per què; només sé que he patit i patiré per molt de temps.

I és que un cop has mirat als ulls un xipiró, àlies calamarsó, no et pots treure del cap aquella negror tan expressiva, d’una innocència tan primigènia que no pot arribar a ser acusadora. I si tens realment mala sort, hi haurà un trosset d’ull entelat per una espurna d’arrebossat, i això ja farà arribar a límits insofribles el patetisme del moment d’enforquillar. Com en un joc de miralls, la seva pupil·la sense iris, reflectida en la teva, et penetrarà l’ànima, i ja t’hauràs condemnat. Quedarà per sempre més gravada al teu fur intern la perplexitat del cefalòpode davant la supèrbia impia dels homes, que han gosat profanar el misteri insondable de les profunditats marines, llar de tot de criatures aquàtiques en qui, independentment de classes, ordres i famílies, reconeixes la mateixa mirada obscura i pura; des de la del cadell de foca juganer a la del tauró voraç que se l’endrapa d’una sola queixalada.

Però tu ets molt pitjor que el tauró; tu ets un xipironòfag conscient i, tanmateix, recalcitrant, que ha devorat, intercalats entre patates braves i glops de cervesa esbravada, l’un rere l’altre, tots els membres, tendrets i oliosos, d’una muntanyeta d’infants del mar.

No tots els cefalòpodes en saben tant com el pop esmunyedís.

Anuncis

3 responses to “Mirada marina

  1. Montse 03/07/2011 a les 10:41 pm

    Si els de la campanya “pezqueñines no gracias” llegeixen això, dóna’t per contractat 😉

    A mi això em passa amb el cochinillo. Quan veig aquells porquets tan blanquets que sembla que riguin a l’aparador de la carnisseria sempre penso que no seria capaç de menjar-ne. Ara bé, amb els peixos no és el mateix: amb una daurada al forn no tinc pietat encara que m’estigui mirant.

    Hi ha molta gent sense miraments. Recordo que el pop Paul hi havia qui el volia fer a la gallega… de fet, crec que el pop Iker l’hi van fer.

    Per cert, el vídeo és una passada!

  2. Tomàs 04/07/2011 a les 6:53 pm

    Molt bo el vídeo!

    Acostumo a mirar-me el tema dels “pezqueñines”, però també en alguna ocasió he menjat “xipirons”.

    El que més em crida l’atenció és que en el menú o la carta de bars i restaurants, o en aquelles pissarres que de vegades veiem pel carrer, s’anuncia que hi ha “xipirons” i en canvi (crec que) està prohibit el pescar-los, vendre’ls i comercialitzar-los i no sembla que passi res amb les inspeccions o denúncies.

  3. Pingback: Enigmerda de dissabte esmunyedís « El fem fatal

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: