El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

La guerra de les fabàcies

Quan en Jack, ben arrapat encara a la mongetera, va donar el cop d’ull habitual per assegurar-se que tenia via lliure, va tenir la sensació que es respirava una calma excessiva. Fins i tot per a un castell suspès damunt dels núvols, aquell silenci era estrany. Va dirigir-se a poc a poc cap a la porta entreoberta i, un cop els ulls se li van acostumar a la penombra, va girar la cara horroritzat. Els amos del castell jeien l’un damunt de l’altra mig esbudellats, amb més vísceres fora que dins de les masses, ara informes, que havien estat les seves còrpores imponents. En els ulls esbatanats dels gegants encara s’endevinava una expressió entre l’estupor i la incredulitat que es va contagiar immediatament a en Jack. Tremolant de cap a peus, el noi va decidir anar per feina i completar el cicle cleptòman que havia encetat comprant la mongeta màgica. Només volia recollir la gallina dels ous d’or que, després de tantes visites estratosfèriques, anhelava més que mai i fugir rabent mongetera avall.

Així que va haver fet mitja volta, però, el xipolleig de les seves botes enmig del toll sanguinolent es va aturar en sec.

—Hola, vols jugar amb mi? —va fer una veueta tota melindrosa.
En Jack, petrificat, no va gosar girar-se. Fins que un cloqueig familiar que venia de la mateixa direcció va fer que la curiositat li esquerdés el terror. A tres pams del nas hi tenia una noieta rossa, amb una corona al cap i un vestit de seda xop de sang que li arribava a l’espatlla i se’l mirava sense parpellejar. Sota el braç esquerre, hi duia una gallina i a la mà dreta una destral.

«Qui collons ets, tu? Aquesta gallina és meva!», va voler dir en Jack, però de la gola només li va sortir un gemec esquerdat. Ella va fer una rialla tota musical i, amb accent de nena de casa bona, va dir:

—Tu fas un gall i jo tinc una gallina, hi, hi, hi. Són bufones, oi, les gallines? El papà no m’hi deixa jugar perquè diu que són brutes i que, com que sóc molt delicada, em farien venir tosseta. Però aquesta que he trobat aquí és molt polida; ja ens hem fet amiguetes, oi? No és com les meves serventes, que em tenen mania i només volen jugar a estàtues. Té! se’m queden garratibades així com tu, o com aquells d’allà dins. No sé quantes n’he gastat, ja. Veus com el papà no em podrà dir que no? N’està molt de mi, pobret, d’ençà que tinc insomni. I és que, noi, és com si hi hagués alguna cosa de la mida d’un pèsol que em fes nosa al llit. Per més matalassos que m’hi posen –mira, l’últim de la pila és aquell que es veu allà, a la dreta d’aquella mata verda– no hi ha manera de trencar el son. —Llavors la noia es va mig tapar un badall amb el mànec de la destral i va afegir amb un somriure: —Ui! Perdona, que bleda, hi, hi, hi. Bé, com que aquí també sou una mica avorrits, me’n vaig, que no vull fer patir el papà.

Mentre en Jack contemplava atònit com la corona de la noia desapareixia engolida per un núvol, va tenir l’últim sobresalt de la seva curta vida. La destral, que havia sortit propulsada de cop de sota el mateix núvol, li va quedar encastada al mig del front. Abans del silenci total només va sentir-se l’espinguet de la princesa que deia:

—Ara baixarem més lleugeres, amigueta del meu cor, i et podré agafar ben fort amb les dues mans.

Anuncis

4 responses to “La guerra de les fabàcies

  1. llulladdicte sofridor 08/06/2011 a les 11:06 am

    Les destrals clavades al mig del cap em fan pensar en dos sants del santoral catòlic. L’un és un inquisidor dominicà, sant Pere de Verona o sant Pere Màrtir, que va ser adequadament executat per la població inquirida. Sempre surt vestit de frare però amb un ganivetarro de través al cap com si sempre fos halloween. L’altre és un wíking de bona família de les Òrcades que va tenir l’acudit de deixar de matar el proïsme perquè s’havia batejat i, és clar, no va poder evitar una bona destralada a la primera disputa pel poder. A la iconografia, en canvi, sant Magnus, el de les Òrcades, no se’l veu amb cap destral posada. En la nova iconografia microcontica farem això mateix amb en Jack de la mongetera, i també prescindirem de la sang als vestits de la princesa del pèsol. No? Per cert son pare no serà pas l’altre Jack, el Ripper o l’Esbudellador? I la gallina? Que és la que li deia que no al Lluís Llach?

    • Lo rat 08/06/2011 a les 11:22 am

      Ho trobo encantador que les destrals el facin pensar en el catolicisme. Pel que fa a la nova iconografia i els parentius que proposa, sí a tot, és clar.

  2. Tomàs 09/06/2011 a les 7:11 pm

    Trobo que amb aquesta recreació del conte original, fas una certa justícia amb en Jack.

    Aquest, segons el conte original, no deixa de ser un lladregot. Puja fins a tres vegades per la mongetera a robar, primer la gallina dels ous d’or, després la bossa de monedes d’or i finalment la capseta que fabrica monedes d’or.

    Per acabar-ho d’adobar, finalment mata al gegant tallant la mongetera amb una destral mentre aquest hi baixa tot perseguint-lo.

    En el teu conte, s’ha trobat amb la nena rosseta que l’ha posat al seu lloc.

    Si hi ha una justícia que se’n diu poètica, pot haver-ne una que sigui justícia contista, no?

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: