El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Mico en remull, cervell estovat

Si no fos per la Rosa Sensat, avui hauria tingut una revelació mística com Déu mana i a hores d’ara ja seria assegut dalt del Cavall Bernat de Montserrat fent l’anacoreta.

Nedar és avorrit de collons, admetem-ho. Però com que, si no ho fes, el signe d’interrogació que és la meva columna vertebral acabaria enganxant-me la primera cervical al còccix, vaig a la piscina i així m’estalvio haver-me de desplaçar rodolant. Un cop dins l’aigua, com sempre, he mirat de fer-me passar l’avorriment recitant-me coses. Però avui, en lloc de l’habitual senyora que, tot fent la boia, se t’entravessa a mig carril, m’ha distret una sensació que no havia tingut mai (oooh aaaaah, arpes i espinguets de soprano).

A la tercera o cinquena piscina, mentre m’acostava a l’extrem del recipient que dóna a un gran finestral, m’he adonat, desconcertat, que les braçades que feia havien deixat el pla horitzontal. Encegat per una llum estranya. Nedava amunt, cap a la boca lluminosa d’un pou que desembocava en una claror absorbent al fons del qual, quan he fet mitja volta cap a l’extrem en penombra de la sala, m’he tornat a introduir, amb l’esperança morbosa que, repetint l’experiència, acabaria d’emergir i em desembarassaria del tot de la pelleringa arrugada que havia estat el meu cos. Arribat a mitja cinquena o setena piscina, però, un núvol m’ha estroncat el simulacre d’èxtasi i he tornat a la meva naturalesa de mico xipollejador coronat de làtex.

D’acord que no porto les ulleres de nedar graduades i que ahir segurament vaig beure massa, ara bé, no tinc cap dubte que si de petit hagués anat a catequesi, avui hauria tornat, penedit del tot, als braços del Senyor d’un saltiró il·luminat. Però com que vaig anar a una escola pihaprogre, i de grapa tremolosa de capellà sota dels pantalonets curts, res de res, no puc practicar prou honestament aquestes anades i vingudes espirituals tan divertides que permeten cagar-se en Déu de tant en tant amb una elegància i un coneixement de causa envejables. Per això, la resta de la meva penitència aquàtica, m’he hagut de consolar amb una altra mena de joc de mans de l’Enric Casassas vist per l’Enric Casasses.

Mon pare fou

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu…
Igual que un cuc
l’home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l’esperit
i en el rebost
de l’infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més móns.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes
pastors, profetes,
papes de romes,
gurús, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampi
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina,
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s’hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d’això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l’avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu,
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Anuncis

2 responses to “Mico en remull, cervell estovat

  1. llulladdicte sofridor 30/05/2011 a les 9:55 am

    “Ni el xuclà el pou”. El problema de tancar el ulls a “mahomes, pastors, profetes, papes de romes, gurús, mongetes, tiratarots, vidents, xamans, santons, els gots giravagants, mèdiums, druides, budes, odins” (per cert, molt ben rimat), és que som molt minoritaris els que no ens xucla el pou. Ja ho deia Ciceró al De natura deorum: tots els pobles de la terra tenen déus, ergo hi ha déus. Et giris per on et giris tothom s’hi emmiralla i, a la que et descuides, estan fent una camarilla….i el que passes per ruc ets tu. I la batalla és manternir la dignitat sense fer l’ateu militant. Jo només ho proclamo quan em toquen realment la moral, i solen fer-ho els adeptes tontos de l’Opus Dei (que també n’hi ha). Ja he begut oli.

    • Lo rat 30/05/2011 a les 8:12 pm

      És veritat que els ateus militants de vegades cansen. És bonic comprovar, però, que n’hi ha d’infiltrats en llocs insospitats. Ara que la Bíblia (l’edició de butxaca de la BCI) torna a ser a la llista dels més venuts, resulta que no gosen posar-la a l’apartat de ficció, però en canvi, en l’espai de l’autoria hi diu “diversos autors”. Em pregunto si hi ha hagut cap carta als diaris. Potser a vostè li faria gràcia suggerir-ho als seus contactes de l’Opus, o potser no.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: