El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

La llengua del poble

Jo no tinc cap detector d’essències ni crec que la catalanitat sigui una mena de flux vital que s’estronca i es podreix cada vegada que algú fa una essa sorda en lloc d’una de sonora. Però no hi ha cap dubte que, en general, entre els acampats indignats de la plaça de Catalunya es respira espanyolisme. Potser és un espanyolisme inconscient i sense mala fe. És a dir, l’espanyolisme no premeditat de la majoria de castellanoparlants d’aquí que no es passen mai al català, molt diferent, doncs, del de determinats partits com ara els Ciutadanos, monolingües militants que es fan els bilinguais. I, per tant, no ho dic com un insult, que siguin espanyolistes, sinó com una constatació. Un parell d’exemples: entre les seves reivindicacions (algunes de les quals comparteixo) hi ha la de la polèmica circumscripció única i, a la plaça, la llengua que predomina és el castellà i hi ha hagut catalanoparlants a qui se’ls ha demanat que canviessin de llengua quan intervenien “perquè els entengués tothom”.

La plaça de Catalunya el 20 de maig del 2011. L'anunci, cedit amablement per l'empresa Hyundai, diu: "encara penses que les bèsties no estimen? Una altra forma de pensar és possible".


Comentaré el segon exemple perquè em permet ser més repel·lent. Segurament té raó el lingüista Albert Pla Gandhi Nualart en el seu article El català a la plaça Catalunya quan diu que el que s’hi cou és un reflex del país, “un bany de realitat sense crosses institucionals ni subvencions” i que “[el català] No el podem exigir als acampats però hem d’exigir, amb un somriure [sic], el dret a mantenir-lo esforçant-nos perquè ningú se senti exclòs”. Ara, més endavant, afegeix: “No serà la llengua d’un poble si no connecta amb el seu passat de revolta; si no refà a la gran ciutat l’inter-classisme que manté en part del territori”.

La llengua d’un poble o la llengua del poble? N’ha de tenir una de sola, de llengua, un poble? Però, primerament, de quin poble parlem? En Pla Nualart, del “territori”, que deu ser Catalunya, els Països Catalans o alguna cosa acatalanada d’aquestes, però els acampats indignats sembla que volen ser una altra cosa. Tot apunta que responen al perfil del que el filòleg àcrata Agustín García Calvo sosté que és el poble que parla des de baix i expressa la veu del sentit comú. Requisits (que posen tan nerviosos els crítics ordenadets): els acampats indignats no són comptables, van i vénen i l’únic vincle que els uneix és la protesta contra el Règim del Diner. (De fet, malgrat el poc pedigrí garciacalvista del lema “democràcia real ja”, el venerable gurú de Zamora va donar la seva benedicció a una de les assemblees indignades de la puerta del Sol). Aquest sentit comú del poble, doncs, parla, com no podria ser altrament, una llengua comuna. Una llengua comuna que –no ens exaltéssim abans d’hora– no és pas la lengua común d’aquells que la van entatxonar en un manifiesto per defensar-la dels perversos parladors de llengües vernacles. Que la comuna no és la común en García Calvo mateix ja ho ha denunciat. Perquè segons ell la llengua no és cultura i se suposa que un dels poders contra els quals la llengua del poble es revolta és, precisament, el del llenguatge que prova d’imposar-se-li des de dalt. I que, sigui dit de passada, pretén fer passar democràcia i real per mots menys artificials del que són.

A sota, l'entranyable Agustín García Calvo.


Un cop abocat tot això, si com sembla, els acampats troben que són més el poble que no pas un poble, el català, posem per cas, hi ha, dues possibilitats: o bé són contradictoris a la manera garciacalvista o bé són espanyolistes. En el primer cas, no goso ficar-m’hi gaire. He de confessar que en la lluita constant del poble de debò de debò de debò amb l’Ideal que és Déu i és el Capital i el Futur i la Mort i un munt de coses lletges més, jo m’hi perdo bastant. Des del punt de vista dels termes que sí que em veig en cor de fer anar, però, trobo que els acampats indignats, es diguin anarquistes, cosmopolites o demòcrates autèntics, s’identifiquen (diria que inconscientment) amb l’Estat al qual troben tantes pegues. I li’n troben moltes, però la uniformització lingüística que l’estat espanyol practica no la deuen considerar un instrument de poder. I és normal, perquè resulta que en aquest racó (encara) de les espanyes fer canviar de llengua algú apel·lant a la comprensió mútua no es percep com una imposició que vingui des de cap altura dissenyada per putejar. Perquè és per una bona causa, la unitat i, en últim terme, la dissolució de pobles diversos per acabar “fent emergir” el poble. I això, si grates una mica s’assembla bastant a la ideologia dels del manifiesto por la lengua común.

No comencéssim a tallar-nos les venes, però, perquè si resulta que la llengua del poble de debò és el castellà, només cal que ens fem garciacalvistes. Així, el que el poble ha de dir, l’únic que pot dir, no es distingirà del que diríem en català, i tot quedarà la mar de dissimulat, pels d’aquest fals poble i pels del fals poble del costat. I és que en Garcia Calvo a l’assemblea del 19 de maig ja ens va explicar que “…yo creo que muchos de vosotros por lo bajo estáis sospechando que es contra eso [el Règim del Diner] principalmente contra lo que os levantáis, contra lo que sentís ganas de gritar, de decir lo único que el pueblo sabe, que es decir ¡NO!”.

Sort que els signes d’exclamació capgirats encara no els pronuncia ni el Fraga, que és l’únic que sap parlar dues llengües alhora.

Advertisements

2 responses to “La llengua del poble

  1. Lola 24/05/2011 a les 11:28 am

    Jo crec que els acampats de la plaça de Catalunya de Barcelona són la crème de la pijerie local, els que no són de ciudadanos perquè es pensen que són anarcoesquerristesmoltavançats. Però porten un pa de quilo al cada ull. I amb perdó del senyor de sota del ruc, això del “poble” fent tota de coses glorioses em sona a segle XIX, més aviat al tombant del XVIII, oi? Què poble ni què dallonses. El sol fet d’acampar-se ja és una còpia de la Puerta del Sol. Malament, malament, malament…. Aquell tuf de les assemblees dels anys seixanta en què s’havia d’usar l’espanyol perquè “és la llengua dels obrers i el català la del burgès”… Només falta que comencen a protestar confonent el cul amb les tèmpores. Ara que guanya el PP es trobaran com a casa.

    • Lo rat 24/05/2011 a les 4:53 pm

      Gràcies pel comentari.
      No sé si ha estat l’apunt, el que l’ha feta cabrejar, però veig que la indignació, ara que sembla que d’acampats en queden menys, com a mínim no es destrueix, sinó que es transforma.

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: