El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Fidelitat

El sol il·luminava la cabellera rossa de la noia, que refulgia tota sota el cel quiet i blavíssim. «M’estimes?», va preguntar ell, amb els llavis tremolosos. «T’estimaré sempre», va respondre ella. De sobte, el cel es va enfosquir i un llamp de trajectòria impecable va clavar-se al mig de l’halo daurat del cap d’ella, talment un escuradents penetrant l’oliva més atractiva. Ell va plorar desconsoladament durant dies sencers. No va ser fins al cap de molts anys d’intimar amb traumatòlogues fins que el dia que quedaven per cardar morien atropellades, de dotzenes de gossos simpatiquíssims esclafats per bastides acabades d’esfondrar i d’innumerables indemnitzacions perdudes per diverses empreses de correus que va entendre que, en canvi, la mala sort no l’abandonaria mai.

Advertisements

Comentreu, com si fóssiu a casa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: