El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

La rossa de Saniordi

Me l’han oferta a la cantonada del carrer de casa, però no ho ha fet un macarra ni un venedor de patates fregides del segle XIX. No. Ha sigut ella mateixa, una noia la mar de simpàtica que suposo que tindrem estratègicament col·locada al costat del semàfor tot el dia.

Jo no he gosat comprar, més que res perquè tenia pressa. Però em pregunto quantes vegades li sentiré oferir-se. I si, quan s’acosti la nit i les bèsties tremebundes es desfermin, farta que tothom li compri floretes, però ningú la vulgui llogar de mercenària, finalment es treurà la disfressa de noia normal i farà emergir l’autèntica rossa de saniordi.

De moment el drac el deu tenir sota les estovalles de la bandera catalana.

De moment el drac el deu tenir sota les estovalles totèmiques amb la bandera catalana.

Ups, venjança?

No hi ha cap petit gran plaer més gran que contemplar com la petitor porta a terme una gran venjança.

I sense voler. Això és el millor.

Perquè, com a bona moderneta que es trobava la mar d’atea, la venjança sempre m’havia semblat una cosa una mica massa cristiana i ressentida. Només cal escoltar sant Tomàs, que diu que deia que un dels plaers del Paradís és contemplar com els teus enemics cremen a l’infern. Visca l’amor cristià, eh?

Per això, quan aquests últims tres anys he hagut de sentir cada puto sant vespre la selecció de música màquina per a cucs lobotomitzats amb què els quatre ninyatos repel·lents del pis de sota es delecten a un volum eixordador, no se m’ha acudit mai res que no fos baixar a fer el ding-dong,-sisplau-abaixeu-la-música de rigor. I potser sí que, en veure la cara de menyspreu del ninyato porter, alguna vegada m’ha passat pel cap incrustar-li els discos de vinil amb el virolai que té la meva iaia dins l’orella. Però després no m’he passat la nit maquinant cap mort lenta i dolorosa per a ningú.

Però tot d’una: plof, criatura.

I, res, a partir de llavors la mare natura s’ha encarregat de tot. Que si creixement progressiu de les cordes vocals —i, ai, aquesta nit s’ha de proclamar als quatre vents que ens surt una denteta—; que si aparició de l’impuls irrefrenable de rebotre objectes, com més pesants millor, sobre tota mena de superfícies, preferentment el terra; o, ves per on, ara se’ns desvetlla l’encantador costum d’arrossegar cadires, que tan ajuda a desenvolupar la psicomotricitat.

I n’hi ha que en continuaran dient venjança, per més deliciosament inesperat i poc calculat que hagi sigut el plaer de veure la profunditat de les ulleres que fan els estimats ninyatos quan me’ls trobo a l’ascensor. Però jo m’ho prenc més com un reequilibri de l’ordre còsmic.

Bueno, o potser és que aquesta afició a la família —de vegades em reca no haver tingut quatrigèmins, un per a cada parell d’orelles— i aquest nou gust de turmentar els veïns volen dir que sóc una mica més cristiana del que em pensava.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Remolí justicier de la closca venjadora.

Tres i no res

Sí, és clar, la tecnologia és una cosa que sempre l’ha fet tornar boig. Ja des del començament. Només aparèixer la roda, va donar-hi immediatament tantes voltes que, il·luminat, els malucs li van fer el hoola hop, els ulls el monocle i el dit l’anell, en un tres i no res (relatiu). Del martell, per exemple, també va voler-ne treure de seguida tot el suc que va poder. Tip de picar ferro durant uns quants segles (pocs, en comparació), llampat, aviat el va fotre a mar, i va crear un esport olímpic i un déu no olímpic, però dels que fan por, com l’esport en qüestió.

Últimament, però, l’home del temps no gira gaire rodó. Li passa una mica com a la fruita, que encara que sigui del temps, si la culls verda, la remenes massa i li fas les putades refinades contemporànies, es torna maca però li agafa un gust estrany. L’home del temps ja esprem i esprem els Nexus 6, Galaxy Note 4, iPone 6 i Shittech 8. Però de suc, les joguines noves, poc. Només és ell que baveja, i s’acaricia sense parar els capcirons del dit polze amb el dit mitjà i somriu a la més mínima pampalluga. Hi ha qui diu que aquesta tamborinada arribada d’ara l’ha acabat de tornar boig. Per la tecnologia.

Martelleig lleig

Martelleig lleig

Col·laboració a Relats conjunts.

Paternitat i higiene

El nen se t’ha cagat i l’hauràs de canviar. Llàstima. Li havies començat a agafar carinyo, a aquest.

L’any Espirú (amb frase del dia)

spirou_75

Sí, també és llestet, orellut i una icona literària colossal (la faceta turmentada amb dret a centenari pompós, potser els 25 anys següents).

La frase Espirú del dia (que va enxampar el marsupilami ficant el dit al cul de l’Spip):

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge mascota groga amb taques negres.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

La segona imatge és del Catàleg de Còmics en català, la primera ha caigut d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog on havia caigut del cel.

6 transformacions de les embarassades que ningú no s’atreveix a revelar

Conviure amb una embarassada —i no fugir corrents quan comença a desbarrar— et fa adonar d’unes quantes coses, sovint terribles, sobre aquests nou mesos suposadament “màgics” de la vida d’una dona.

  1. Sí, et diuen que les prenyades veuen embarassades per tot arreu i que els agrada fer-ho notar. Però ningú no t’avisa que el que les hipnotitza de debò són les panxes en general, i que davant d’un paio de panxa cervesera pronunciada comenten —en veu alegrement alta— de quants mesos podria estar l’individu en qüestió o si fa cara de patir contraccions; i això encara que el paio porti una esvàstica tatuada al front i un “I love to kill” a la samarreta.
  2. Sí, potser també et sona que a les embarassades se’ls aguditza l’olfacte, se’ls enforteixen els cabells i les ungles i els marxen els grans. Però ningú no t’avisa que també se’ls fa malbé la vista i que xoquen vistosament contra les portes (i que, quan els passa, s’estan tres quarts d’hora immòbils amb la mà a la panxa i la boca desencaixada per si noten cap sol·licitud de queixa des de dins).
  3. Sí, segur que has sentit a dir que les embarassades pateixen una mena de regressió a la infància i que s’obsessionen amb els noms propis. Però ningú no t’avisa que així que t’agafin per banda t’intentaran cantar sencera una cançó —absurda i excessivament eterna— que han compost elles soletes sobre un nen sense nom i un nom sense nen que vénen, respectivament, d’Estocolm i de Gombrèn.
  4. Sí, ja saps que a les embarassades els agafen ganes de menjar coses rares. Però ningú no t’avisa que t’obligaran a tastar polos de caldo de verdures, truites d’espaguetis al pesto o amanides amb xocolata i alvocat (a més d’enciam, pebrot, olives, etc.).
  5. Sí, és fàcil d’imaginar que a les embarassades, un cop han vist una ecografia, els canviï la manera d’entendre el que estan fabricant dins seu. Però ningú no t’avisa que trobaran que el cordó és massa llarg, on vas a parar, i que a cada petita estrebada s’imaginaran —i t’ho comentaran— el fetus saltant a corda, el fetus fent ponting, el fetus fent de cowboy, el fetus fent de campaner.
  6. Sí, també t’han dit algun cop que a les embarassades se’ls inflen, entre altres coses, els peus. Però ningú no t’avisa que, com que hauran optat per anar sempre descalces, acabaràs trobant paper de cuina xop per tot arreu perquè es passaran mitja vida embolicant els gots de vidre per si de cas caiguessin a terra.
  7. I fan més coses —i més por—, però la meva embarassada particular no ha perdut tanta vista tampoc, per no poder prendre represàlies si es veu gaire retratada segons on.

“El típico pensar”

Aquest matí ens han vingut a insultar a domicili, i gratis! I és que el capitalisme és una font de diversió infinita.

Amb la ingenuïtat que em caracteritza, quan ahir em van telefonar per anunciar-me: “Et regalem dues nits d’hotel i et venim a fer una neteja ecològica gratis del que tu vulguis. Ah, i sense cap compromís, que nosaltres la visita als venedors la paguem igual”, vaig contestar que molt bé. I avui en D i en J s’han presentat amb un aspirador Hyla, una versió en petit del mateix aparell (que, oh!, fa llumenetes i “efecte pluja”) i l’opció de comprar una màquina d’osmosi inversa. Durant dues hores ens han aplicat una de les teràpies de xoc preferides dels venedors a cop calent: espantar el client potencial. “Veus aquest filtre ple de merda?, tot això et va parar als ronyons cada vegada que beus aigua de l’aixeta o embotellada”, “veus aquest altre filtre ple de merda?, aquesta, tota cap als pulmons cada vegada que t’asseus al sofà”, “veus la merda, merda, merda, merda?”. De moment, però, poc ens esperàvem que la més perfumada i exquisida seria la psicològica, i sense filtre que valgui.

Una altra maniobra curiosa ha estat la de “doneu-nos els telèfons de sis persones a qui puguem anar a burxar i l’aspiradoret lluminós us sortirà gratis”. “I quin preu té?”, se’ns ha acudit de preguntar. Però això no era al guió i els ha costat dir-nos-ho. Mirada expectant de J a D. “300 €”, ha xiuxiuejat D. “Però és una pregunta absurda, que el podeu tenir gratis, home!”, ha exclamat J.

Com que hem agafat gustet a practicar el salt de guió, els hem preguntat dues vegades el preu de l’aspirador gros, però aquest sí que no ens l’han volgut dir: “això al final”, en D ha escopit, amb un to que contrastava bastant amb la màscara de bon rotllet que tots dos portaven posada. I el cas és que el bon rotllet i la bona educació (si obviem el fet que només s’adreçaven a l’habitant masculí de la casa) han durat bastant fins al final. Perquè els últims vint minuts, el gran moment de parlar de la pasta gansa —altrament dit, el moment en què el venedor s’hi juga l’orgasme en forma de comissió—, en D i J s’han tret la màscara i hem flipat amb tantes coloraines com les de l’aspiradoret de l’efecte pluja.

El preu era alt (3.500 € l’aspirador i 2.500 € l’aparell d’osmosi, i amb l’oferta “compra-ho avui, però ara, ara mateix” uns 700 € menys). Però el més al·lucinant no ha sigut el preu, sinó la impossibilitat de raonar amb en D i J. El seu plantejament era simple:

La gent intel·ligent inverteix, la gent estúpida gasta (ens han fet un càlcul del que ens gastem cada mes en neteja).

Si no compreu les nostres maquinetes ara, gastareu i no invertireu.

No s’hi ha valgut fer-los notar que la conclusió del seu argument, el “per tant, si no compreu les nostres maquinetes sou estúpids” era lleugerament ofensiva, ni recordar-los el suposat dret que tenim al famós “busqui, compari i si troba res millor, compri-ho”, ni el “sí, és evident que és una qüestió de diners”, ni tan sols el “sí, som curts, però deixeu-nos en pau”. Perquè en D i en J s’havien proposat guanyar-se el seu orgasmet. Quan la pudoreta ja començava a marejar, en D ha trucat al cap, “que us farà una ultimíssima oferta” i, llavors, la màscara ha anat definitivament a prendre vent i el llenguatge (i la llengua) s’ha acabat de transformar. Ara bé, l’insult màxim ha vingut amb el que li ha dit en D al cap per fer-li entendre que simplement —“es que no tienen ni tele”— no estàvem fent bé el nostre paper de xaiets espantats, consumistes i agraïts. “Es el típico pensar”, ha explicat en D, preocupat. (Ha dit “el” i no “los” perquè una servidora, com ja ha quedat clar, té el do de la invisibilitat als ulls de venedors, lampistes i electricistes.)

I això ha estat la gota (contaminada) que ha fet vessar el got (víric). Com que “el típico pensar”?! Si fóssim els “típicos pensar” no els hauríem deixat explicar-nos històries de terror i tocar-nos els collons durant dues hores precioses de les nostres vides en què hauríem pogut anar a amorrar-nos als tubs d’escapament dels cotxes, que és el que realment ens fa feliços.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Un exemplar de granoteta arboricola Hyla intermedia, que molt graciosament ha cedit el nom científic als senyors dels aspiradors, una mica menys arborícoles però igualment llefiscosets.

Ah, i els fantàstics abonaments de regal per dues nits d’hotel (vegin http://www.flexibreaks.eu):
1) Comporten unes “consumiciones de Gasto Mínimo” que “el beneficiario” ha d'”efectuar” per poder “disfrutar del Alojamiento Gratuito”, i que “están sujetas a variaciones debido a temporada u otras consideraciones” (com ara la ràbia que li fa la teva veu al recepcionista?).
2) No valen res sense un interessant apartat de “Confirmación de Hotel” que cal enviar per correu a l’hotel que triïs i que, evidentment, en els nostres abonaments està misteriosament retallat.

Els bisos de l’aplaudidor

Barcelona està farcida de personatges rarets, i això sí que és un patrimoni que cal venerar i difondre pel bé del país i del turisme (tan i tan necessari). Un dels meus preferits és l’aplaudidor. A l’aplaudidor se’l coneix, tant si t’has rentat les orelles com si no, per la seva peculiar manera d’existir pel carrer: picar de mans amb petitíssimes variacions rítmiques mentre camina o està aturat davant d’un grup de gent (futurs fans). Aplaudeix sempre —però sempre, sempre— mentre és a l’aire lliure; ara, quan entra en una biblioteca —no l’he vist mai entrar enlloc més— es disfressa de ciutadà normal; només hi ha una cosa que delata la seva afició xerinolera: una barba amb un rínxol de cabreta a la punta.

En les moltes vegades que hi he coincidit —m’amenitza part del trajecte gairebé cada dia—, només l’he sentit comunicar-se amb la veu un sol cop. Era davant d’una terrassa d’un bar de la Gran Via en un d’aquests feliços episodis en què els interpel·lats per la seva picamenta li fan eco i es posen a aplaudir-lo a ell. Al cap d’una estona llarga d’aplaudiments recíprocs l’aplaudidor va dir: “I ara, cap a l’estudi de gravació!”. Si ho hem de jutjar pel to de gamba i les tres gerres de sangria buides, els de l’eco eren guiris amb un pet descomunal, el cas és que li van respondre amb un trist “oule!” i l’aplaudidor va acabar marxant, somrient, però amb el cap cot.

Ara, tot i que amb la motivació verbal sembla que no té gaire èxit, la comunicació així a seques és clarament el seu fort. Però què diu? I ens ha d’importar per què, si diu res, diu el que diu? Ens diria gaire res que un savi dictaminés que això seu és patològic? Que potser el que fa és donar-se corda i si parés d’aplaudir aniria minorant fins a quedar-se clavat com un autòmat? Ens ha d’importar que voregi el perill públic quan es comunica amb els gossos, a qui sempre dedica un repiqueteig especial, fins que li borden tant que s’ennueguen amb l’escuma que els surt per la boca i els amos es queden afònics de tant insultar l’aplaudidor? Sortiríem tots als balcons a aplaudir-lo a ell quan el sentíssim passar si descobríssim que aplaudeix cínicament la nostra beneiteria d’urbanites ensopits incapaços de deixar de fer-nos preguntes absurdes?

Vuit setmanes i sis dies

—Ai, deixa-me’l veure, va, que me’n moro de ganes.
—D’acord, però només un moment, eh?, que el Ramon diu que se’ns refreda. Ramon, apartat una mica, rei. Mi-te’l, nena, què et sembla?
—Oh, és una cucada! I que rosseta la closca, no?
—Sí, ens ve de família, tant per part meva com per part del Ramon, tothom que sapiguem va sortir rosset de closca.
—I què, quina sort, no, sent autònoma?
—Oi tant! Faré exactament el mateix que durant les vuit setmanes i sis dies de gestació: treballar i avall. El Ramon sí que ho té més pelut. Com que ell és assalariat és qui s’ha hagut d’agafar la baixa de set mesos per covar. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Explica-li a la Rosa com t’has organitzat per no haver-te d’aixecar mai en tot el dia. (A l’orella de l’amiga) És un home tan pràctic, no sé pas com m’ho faria sense ell.
—Msí, carinyo.
—Ja veig que no t’ho explicarà pas, nena. És que això de covar l’hereuet, s’ho pren tan a pit, que no està per res més. Oi, rei?
—Msí, carinyo.
—I és que va ser ell que ho va voler fer tot natural. Jo volia provar això de les bombetes d’infrarojos, però el Ramon res, que fa massa granja de pollastres, deia… I és que, en el fons, al Ramon li agrada covar, oi, rei?
—Msí, carinyo.
—Home, és que la mare natura quan s’hi posa, en sap. És un sistema súper pràctic i molt net. Diuen que, encara que no ho sembli, a través de la closca s’estableix un lligam pare-criatura abans i tot que surti de l’ou. Vosaltres ho heu notat?
—I tant. Jo de vegades –quan el Ramon dorm, que si no, se m’enfada– també li truco la closca i li dic cosetes.
—És que, nena, imagina’t, només per un moment, que l’haguessis hagut de covar tu dins la panxa tots nou mesos i que l’haguessis de parir ja fet, així, a pèl, rotllo àlien.
—Ai, ecs, calla, calla.

Dedicat a I. V.

Bales perdudes

Sé que és una frase que fa ràbia, però des del dia que em va venir perquè li desincrustés aquella mà de cartó pedra de l’orella, que li tinc advertit. Fent d’actor, què vol? Si es dediqués al teatre, encara. També està ple de bales perdudes, però si més no té una certa tradició i encara podria arribar a participar en alguna obra memorable. Al cinema, però, no sé pas què hi veu; o hi veia. Ja li diré jo el que és el cinema: Una d’aquestes novetats inútils fruit de la velocitat absurda amb què vivim el començament de segle. D’aquí un parell d’anys ningú no se’n recordarà d’aquests films que diu que fan, i vostè, en lloc de ser un pioner de ves a saber quin art, quedarà retratat com el llunàtic que és. No se’n recordarà pas ningú de la seva cara. I no m’expliqui com se l’ha fet aquest ull de vellut, que no vull saber quina mena de coses s’hi couen a cal Méliès; em posa de mala lluna.

Le_Voyage_dans_la_lune

Col·laboració a Relats conjunts.