El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Etiquetes arxivades: estafes

Voltors amb corbata

Si tot d’una us ve aquella ranera, aquell grallar compassat i fatigós invocador del gran corb que se us ha d’endur per sempre nit endins, abans de deixar-vos embolcallar per l’alada negror, potser voldreu pensar-vos-hi dues vegades. Potser –si no és que teniu cap greuge amb la família–, havent donat un cop d’ull al paperet de més avall, us vindrà més de gust fotre una coça a l’ocellot fins que passi la crisi. O fins que les funeràries deixin de veure en la mort –home, quin mal gust parlar de calés en un moment així, m’hauria de caure la cara de vergonya– un negoci d’allò més lucratiu (per no dir una possibilitat d’estafa legal, que queda lleig).

Aclariments
Taüt, urna i flors, els més econòmics.
Utilització d’equip musical = prémer el play (i l’stop!) d’un reproductor de CD dues vegades.
Esquela a La Vanguardia: ens la podíem haver estalviat? potser sí, però ens sabia greu pel Godó, que m’han dit que va curt de peles. I on n’hi caben 4.026,7 n’hi caben 5.476,7.
Els senyors i senyores que ens van atendre, amabilíssims i correctíssims, això sí.

La cirereta
El rebonic nou tanatori de Girona, inaugurat el setembre del 2008, i guanyador (diuen els distingits encorbatats que te l’ensenyen) d’algun premi d’arquitectura, té una sala de cerimònies amb una acústica llastimosa; les ganes de plorar, en un funeral, que no faltin. El detall simpàtic, tan deliciós com les parets llises de formigó de la sala en qüestió, és que ha estat dissenyat pels arquitectes Adrià Felip i Carles Sanjosé, àlies Sanjosex, el músic (que he de dir que m’agrada força, ves quines coses) amb tanta cera a l’orella com barra tenen els de LA funerària de Girona.

Ara entenc les preclares paraules d’un avi meu, “A mi, cuando me muera, que me tiren a la basura”.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.