El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: Personatges

L’any Espirú (amb frase del dia)

spirou_75

Sí, també és llestet, orellut i una icona literària colossal (la faceta turmentada amb dret a centenari pompós, potser els 25 anys següents).

La frase Espirú del dia (que va enxampar el marsupilami ficant el dit al cul de l’Spip):

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge mascota groga amb taques negres.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

Aquest goril·la aviat se sentirà molt cansat, també.

La segona imatge és del Catàleg de Còmics en català, la primera ha caigut d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog que l’havia manllevat d’un blog on havia caigut del cel.

Els bisos de l’aplaudidor

Barcelona està farcida de personatges rarets, i això sí que és un patrimoni que cal venerar i difondre pel bé del país i del turisme (tan i tan necessari). Un dels meus preferits és l’aplaudidor. A l’aplaudidor se’l coneix, tant si t’has rentat les orelles com si no, per la seva peculiar manera d’existir pel carrer: picar de mans amb petitíssimes variacions rítmiques mentre camina o està aturat davant d’un grup de gent (futurs fans). Aplaudeix sempre —però sempre, sempre— mentre és a l’aire lliure; ara, quan entra en una biblioteca —no l’he vist mai entrar enlloc més— es disfressa de ciutadà normal; només hi ha una cosa que delata la seva afició xerinolera: una barba amb un rínxol de cabreta a la punta.

En les moltes vegades que hi he coincidit —m’amenitza part del trajecte gairebé cada dia—, només l’he sentit comunicar-se amb la veu un sol cop. Era davant d’una terrassa d’un bar de la Gran Via en un d’aquests feliços episodis en què els interpel·lats per la seva picamenta li fan eco i es posen a aplaudir-lo a ell. Al cap d’una estona llarga d’aplaudiments recíprocs l’aplaudidor va dir: “I ara, cap a l’estudi de gravació!”. Si ho hem de jutjar pel to de gamba i les tres gerres de sangria buides, els de l’eco eren guiris amb un pet descomunal, el cas és que li van respondre amb un trist “oule!” i l’aplaudidor va acabar marxant, somrient, però amb el cap cot.

Ara, tot i que amb la motivació verbal sembla que no té gaire èxit, la comunicació així a seques és clarament el seu fort. Però què diu? I ens ha d’importar per què, si diu res, diu el que diu? Ens diria gaire res que un savi dictaminés que això seu és patològic? Que potser el que fa és donar-se corda i si parés d’aplaudir aniria minorant fins a quedar-se clavat com un autòmat? Ens ha d’importar que voregi el perill públic quan es comunica amb els gossos, a qui sempre dedica un repiqueteig especial, fins que li borden tant que s’ennueguen amb l’escuma que els surt per la boca i els amos es queden afònics de tant insultar l’aplaudidor? Sortiríem tots als balcons a aplaudir-lo a ell quan el sentíssim passar si descobríssim que aplaudeix cínicament la nostra beneiteria d’urbanites ensopits incapaços de deixar de fer-nos preguntes absurdes?

L’estúpida aparició de l’MHR

Per començar bé l’any se m’ha acudit repassar els propòsits que l’any passat vaig fer per enguany. Resulta que no n’he complert cap i, com que diu que l’any que ve promet tant i tant, i jo no el voldria desmerèixer, he triat l’únic propòsit que era a temps de portar a terme abans que caduqui: practicar la neteja anual d’orelles, per sentir el refilet de les cotorres i les gavines barcelonines, la sirena dels bombers instal·lats il·legalment davant de casa, les campanades de l’apocalipsi, etc. A la primera furgada, però, m’ha sortit això:

MHR.

Ficar-se bastonets a les orelles no és bo.

–Quina mena de marranada fastigosa ets, tu? –li he preguntat.
–Sóc el teu MHR, he he he –m’ha contestat, sense estroncar la rialla grotesca que li deforma (encara més) la cara.

Com que la conversa ha continuat en aquesta línia lamentable, resumeixo. Resulta que, segons la cosa marronosa, a diferència del que jo sospitava, MHR no respon a Merdeta Homeopàtica Residual i no és la típica excrescència pseudomàgica que surt quan la teva tia àvia t’ha obligat a prendre boletes homeopàtiques durant un any i mig perquè un dia li va semblar que estaves a punt d’esternudar. No. Resulta que un MHR, sempre segons les explicacions d’això que curiosament em parla un cop desencastat de la meva orella, és un Minúscul Hipopòtam Rialler, encarregat de vetllar per l’acompliment puntual dels propòsits d’any nou.
I ara què?
Li fico un pinyol de raïm a la boca a veure si així deixa de riure? El convenço que el meu propòsit d’any nou és deixar de fer-me propòsits? Li presento el rei Melcior del meu pessebre, un altre gran monarca aficionat als safaris?

L’empatia i l’ànima de llauna, un experiment

Com que la ciència avança que és una meravella i, com va dir Newton, visca l’alquímia!, avui he aprofitat un viatge amb ascensor per fer un experiment.

Introducció
L’objectiu era demostrar si el subjecte V (de veí) és, com fins ara tot semblava indicar, un robot de llauna disfressat amb roba i colònia cares o si, per contra, és un senyor tibat i antipàtic i prou. Per comprovar si el subjecte V té una animeta humana o no, n’hem volgut mesurar el grau d’empatia.

Material i Metodologia
A les 14.18, el subjecte Q (que sóc jo) ha aguantat la porta de l’ascensor oberta, ha somrigut i ha saludat el subjecte V amb un “bon dia” d’hostessa musical. El subjecte V no ha fet cap mena de contacte visual ni verbal ni emocional ni gestual ni res com cal amb el subjecte Q. Ha entrat a l’ascensor i ha orientat la seva cara de pal d’escombra amb pedigrí cap a la sortida. El subjecte Q, situat just davant del subjecte V, s’ha posat la mà plana damunt la boca i ha fet veure que reprimia un badall. Ha dit “perdó” estrafent la o i n’ha fet un altre amb tant d’èmfasi que ha acabat badallant de debò. Després ha fingit un tercer i un quart badalls cinéma vérité amb gran passió i professionalitat, fins que el subjecte V ha premut el botó d’un pis inferior al seu i ha baixat sense acomiadar-se.

Resultats
Impassibilitat total del subjecte V fins al quart badall del subjecte Q, moment en el qual el subjecte V ha eixamplat lleument els narius i un tremolor gairebé imperceptible li ha afectat el llavi superior, després ha recuperat plenament la tibantor de gall restret habitual.

Discussió
Atès el patetisme minimalista de l’expressió del subjecte V, l’alta contagiositat de l’eina secreta que li ha estat aplicada i l’entusiasme expressat pel subjecte Q durant l’experiment, no es pot descartar que el subjecte V sigui un robot de llauna disfressat amb roba i colònia cares però programat per simular l’empatia mínima reconeguda per no ser tancat en un manicomi per a sociòpates. Caldrà arromangar-se i continuar experimentant.

La senyora Virginia, les tetes i les abraçades

La minúscula i arrugadíssima senyora Virginia canta boleros i sarsueles a la dutxa, és terriblement simpàtica i té la particularitat que no calla mai. Mai. És per això que el moment en què, al vestuari del poliesportiu, s’acomiada d’alguna de les seves víctimes és important. Mentre monologa a sobre d’una altra persona, escoltar-la pot arribar a ser un plaer molt instructiu, però si la víctima aconsegueix fugir –«’dééééu, maja, un abrazo» o bé «’dééééu, carinyo, un abrazo»– i tu tens res per enllestir abans del dia del judici final, més val haver afinat l’orella i ser lluny del seu abast.

El meu instint de conservació, doncs, m’ha empès a mirar de desxifrar-ne els costums. El «’dééééu» –amb aguda cantarella gallinàcia– i l’abraçada –sempre verbal– són invariables. Però de què depèn que la senyora Virginia et tracti de carinyo o de maja? Què és preferible? Després d’anys d’estudi, tenia una teoria. Ets carinyo si l’allau verbal t’ha caigut prou vegades al damunt mentre, després d’una matisada petició formal per part de l’eixarreïda senyora Virginia, li estaves cordant els sostenidors o untant la crema a l’esquena. Per contra, ets maja si simplement n’has entomat les vint-mil tones de rotllo alguna vegada, mentre somreies i t’anaves allunyant a poc a poc. Jo, gràcies als meus reflexos, encara sóc maja.

Però ahir vaig comprovar que la meva teoria era estúpidament reduccionista. Ahir, a una noia amb les tetes generosament ensiliconades, cosa que totes havíem pogut comprovar perquè per un excés d’amabilitat es vestia al ritme de les pauses inexistents de la senyora Virginia, l’entranyable velleta, quan la noia va aconseguir finalment abandonar el ring, la va acomiadar amb un «’dééééu, guapita, un abrazo».

Guapita! Queda demostrat que un excés de silicona de forma bombada aconsegueix treure parcialment la senyora Virginia del trànsit a què la sotmet la seva pròpia veu i li estimula la creativitat. També s’ha vist –i per la meva integritat física espero que hi hagi més exemples que justifiquin l’alegre generalització– que les ensiliconades no són venjatives, perquè si la guapita s’hagués pres al peu de la lletra la famosa invitació abraçadora de la bona senyora, el present homenatge a l’admirada Virginia seria probablement un homenatge pòstum.

El veí multiorgàsmic i les paraules del ministre

Tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja –ah, que bé, aviat m’ho trauré de sobre i… Merda, ja hi torna– ooooooooohs (d’autèntica decepció amb gust estil ejaculador precoç), nyiiiic, grruuuum, barruuuummm (arrossegament de mobles com qui té molta pressa per arrambar una dotzena de pianos de cua just a l’altre costat de la paret del meu estudi) ooh, oh, oh, mmmmm, uehé, uehé (crescendo de petits crits australopitequians amb esbufecs dements intercalats; diminuendo) –què ja t’ha passat, xato?– tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

Aquesta és la seqüència habitual de quarts de 4 a quarts de 9 de la tarda. Però què deu fer el meu veí? Que s’ho passa la mar de bé és evident. Folla? Ho he descartat. Amb cinc hores diàries ingerint viagra multiplicades per les cinc o sis setmanes meravelloses que m’ha regalat ja seria criant malves. Té el ball de sant Vito? Està muntant una orquestra simfònica de pianos? Juga a un videojoc d’aquests que provoquen epilèpsia? a futbol sala d’estar? a veure qui és el primer veí que li ve a trencar la cara?

I mentre dubto, al meu caparró sensible i impressionable ressonen les paraules preclares del ministre: «perquè hi hagi benestar hi ha d’haver creixement». Potser el dement del costat el que fa és créixer, doncs, com l’Alícia devoradora de pastissets. Potser creix i gaudeix de créixer. Potser quan arribi a ser una sacietat del benestar deixarà de bramar i tocar els collons. O potser no. Potser no aturarà mai aquest creixement a batzegades i començarà a sobreeixir per les finestres borratxo de felicitat. I potser la resta de veïns ens anirem aplanant contra les parets. I si ens allisem prou potser podrem passar per sota les portes sense destorbar el seu creixement del benestar. I, decrescuts i lleugers, planarem per la ciutat, alliberats de tot llast material, amb les necessitats supèrflues tan empetitides que seran bales de vidre que podrem llençar al gegant en creixement com si fossin cacauets a un mico (i que potser faran que es rasqui darrere l’orella). I un cop gibaritzats tots els excapricis teledirigits, pul·lularem per on voldrem i voldrem el millor i no el més car i –tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

La dona que pensa com una vaca i la mani del l’11 de setembre

Si en alguna de les meves múltiples regressions a la infància em ve el desig imperiós de clavar pòsters d’algun ídol meu a la paret, ara ja sé que al costat del Sergi Grapes hi posaré la Temple Grandin. Aquesta senyora (aquí i aquí se n’expliques coses), a banda de ser una etòloga autista, de revolucionar el disseny d’escorxadors per reduir el patiment del bestiar i d’inventar la Big Squeeze, una màquina d’abraçar per tranquil·litzar gent asocial, m’ha fet veure la mani de demà d’una manera diferent.

I és que, encara que d’arguments per anar a fer pinya per reclamar un estat català, me’n sobren, una part de mi menys fàcilment persuasible amb raons fa que em vinguin cagarrines i urticària cada vegada que penso en el mar d’humanitat en el qual hauré de passar unes quantes hores aguantant-me la respiració. Les previsibles efusions patrioteres (tenores, barretines, el lema tristíssim de l’i, inde, indepen-den… (el metge em té prohibit dir-lo sencer), quatre mil quatre-centes dotzenes de trilions de quadribarrades, etc.) tampoc no m’empenyen a afegir-m’hi amb gaire entusiasme. Em sap greu, però és així, jo l’11 el somatitzo fatal.

I just quan estava resignada a anar-hi amb un collarí en forma d’embut gegant com els dels gossos per fer-me un xic de lloc, ha arribat la doctora Grandin. El reportatge que li va dedicar la BBC, La dona que pensa com una vaca, va molt bé per desactivar-se (espero que també a la pràctica) la fòbia patriòtico-sortim-tots-al-carrer-en-ramat. Entre molts altres detalls apassionants sobre la mentalitat de les vaques, els cavalls i altre bestiar –inclosos els psicoanalistes (aficionats a putejar-la de petita)–, la Grandin explica que la simplicitat de les seves emocions (contenta, trista, neguitosa, espantada i para de comptar) s’assembla a la de les vaques, posem per cas, i que per això les entén tan bé. I és precisament gràcies a aquesta “limitació” emocional en combinació amb el seu extraordinari vessant racional (altament analític i, alhora, creatiu) que és capaç d’exposar els seus descobriments i portar-los a la pràctica de manera satisfactòria per ambdues parts (l’assumpte moral dels bistecs a banda).

No sé si el patriotisme és una emoció gaire més elevada que les motivacions per a l’eufòria que pot arribar a sentir una vaca, ni crec que, malgrat les personalitats que em consta que hi assistiran, hi hagi gaire gent amb el coeficient intel·lectual astronòmic de la senyora Grandin, a la mani de demà. Ara, sí que espero que el ramat que serem ho farem bé. De fet, la meva única esperança és que ho fem tan i tan bé que els anys que vénen ja no caldrà que sortim massivament a demanar el que ja tindrem (i, així, feliçment, els pobres asocials no caldrà que tornem a manifestar-nos amb la sensació d’estar avançant cap a l’escorxador i/o un concert de Lluís Llach.)

***

La primera part del reportatge The Woman who Thinks like a Cow (després dels primers 10 minuts, si us ve de gust, és qüestió d’anar enllaçant vídeos a cal Youtube).

El dia que la iaia boia va destronar el jaio jacuzzi i va instaurar el matriarcat

Com els escarabats, amb insecticida o sense, tots els imperis acaben morint. I l’imperi aquàtic del jaio jacuzzi no ha estat cap excepció a aquesta llei universal de l’entomologia política. Avui la iaia boia, aquella senyora extremament afable que en terra ferma et regala caramels de menta i que, un cop en remull, es converteix en un capoll obès obturador de carrils, avui la iaia boia, dic, ha fet un cop d’estat. Feia mesos que el tenia latent, fent xup xup sota el casquet de color rosa; això ho sé per experiència. Cada intent d’avançament natatori –una operació del tot impossible amb el seu etern rival, el fins ara emperador absolut de la piscina, el jaio jacuzzi– havia resultat més difícil. Fins i tot diria que, últimament, mentre mirava d’esmunyir-me entre el cordó i una de les seves immenses mamelles crisàlide en expansió, la sentia mussitar alegrement el No passaran. I avui, quan m’he aturat per veure si divisava un carril verge de la plaga iaia boia –són perillosament gregàries i quan te’n trobes una, les altres cinc no triguen a aparèixer per comentar, a crits, l’últim atracament, violació, robatori o naixement de gatets del barri–, he comprovat l’incontestable triomf de la iaia boia i la seva resistència passiva. Per sota del bombolleig enfurismat del jaio jacuzzi, que havia hagut de fer mitja volta i tornava cap a mi, he sentit un “joé con esta mujer”. Quedava segellada així la derrota definitiva de l’angoixant imperi de la gran lentitud i instaurat el tranquil·litzador matriarcat igualitari de la immobilitat absoluta; visca la iaia boia, visca la pau eterna!

La Commedia dell’Arte a Barcelona i les Classes Clandestines d’Italià de Pati Interior d’Illa

Segurament és per culpa del Franco Battiato, però també podria ser per la fascinació irreprimible que sento per la immensitat interpretativa de l’Adriano Celentano o del Roberto Beningni (pre l’abominable La vita é bella), el cas és que sempre he volgut aprendre bé l’italià. I, des de fa uns mesos, estic de sort, perquè al meu veïnat –que és un ecosistema molt ric–, sobretot cap al migdia i cap al vespre, se senten –fins i tot amb les finestres tancades– uns crits estentoris, perfectament modulats, que sempre que puc corro a transcriure a la meva llibreta de Classe Clandestina d’Italià de Pati Interior d’Illa.

Els crits solen tenir la seqüència: veu materna o paterna amb cantarella interrogativa (Dove sei?! Ora d’andare a cena! Dov’è Enzo? Marí? Etc.); veu infantil que, per l’eco fantasmagòric, diria que surt sempre del pàrquing (Siamo qua! Giochiamo! Arrivo! Vengo, vengo, mamma! etc.); veu materna (Sbrigati, dai! Come mai non vi vedo più? etc.) o bé paterna (parolaccia irreproduïble); corredisses d’hipopòtam catacumbal que es van convertint en passets de nen sobre rajoles que, tot i que ressonen fort, ja no anuncien un terratrèmol imminent.

Però la sort em va somriure del tot divendres passat. Els meus professors han deixat de ser les adorables veus anònimes que vetllen desinteressadament pel meu coneixement de la llengua de Petrarca; m’ha estat revelada l’estructura social que s’amaga darrere la seva passió pedagògica. Passant pel pati que separa ben bé 70 metres el meu edifici del del davant vaig sentir un inconfusible:

–Zia! zia! zia!! zia!! zia!!! zia!!! zia!!!!!

Era un dels meus benefactors, és clar. Vaig aixecar el cap i vaig veure el cap d’un noi engominat abocat des d’una finestra del segon pis. Després de sentir unes quantes finestres que s’obrien alarmades de veïns disposats a trucar el 112, finalment la zia, des del cinquè o el sisè de l’altre l’edifici, va bramar:

–Dimmi!

Nebot: –Oggi Anto mangia qua!

Tia: –Va bene!

En el penúltim acte d’aquella mena de guinyol altament educatiu, el noi va aixecar el polze i va somriure satisfet. Ni ell ni la tia no van dir res més. Silenci tens. Fins a l’inevitable:

Oncle: –Antonio! Ti spacco la faccia!

Ara l’Antonio, si mai me’l trobo pel barri, segur que em serà més fàcil de reconèixer.

*Després de l’èxit de la meva operació de canvi de sexe virtual ja puc parlar de mi mateixa en femení, ole.

El pertorbador origen de la lamentable oda al melic de Modest Deulofeu

El futur poetastre Modest Deulofeu, amb la continguda satisfacció que a un fetus genialoide li pot arribar a causar adonar-se que coneix la prova de la hipòtesi de Riemann, la de la irracionalitat de la constant d’Euler-Mascheroni, el desllorigador de la conjectura de Golbach i el d’un parell de dotzenes de problemes irresolubles per als mers mortals més, crea un elegre remolí de líquid amniòtic clavant una petita coça. La futura mare del futur poetastre Modest Deulofeu, però, s’hi torna donant-se un copet afectuós a la panxa, sense saber, és clar, que aquest gest, repetit per tantes mares enormement satisfetes de la vitalitat dels seus habitants uterins, és el que provoca el daltabaix mental –o simplement, “la caiguda”, com se’l coneix popularment–, compartit per tots els homes i dones de la Terra, els quals, en el millor dels casos, conserven un petitíssim deix de l’antiga plenitud. I el futur poetastre Modest Deulofeu no n’és cap excepció. Tot i que només cal fullejar –ben de pressa, això sí– el seu últim llibre Oda al meu melic i altres poemes, per constatar fins a quin punt el fatídic copet pot arribar a transformar una excepcional i desintaressada capacitat matemàtica per una fixació anamnèstica malaltissa pel melic d’un mateix.

Un petit tast per a descreguts:

[...]
El meu melic
és el millor,
si és que on s’és vist,
no hi ha color.
A un jo antic
tinc afecció.
Enyoradís,
tibo el cordó,
i em poso trist,
ja no el tinc no.
Quin acudit
—insolació?—
voler d’amic,
un vell nadó
d’anys departit.
Cap de meló,
protohomenic,
botifarró
introvertit,
ondulació
sense sentit
que fas calor
i vius d’oblit.
[...]

I per als masoquistes, les dues tasses de Pedregar Edicions.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.