El fem fatal

Microcontes, macropersonatges i, a estones, ratets

Category Archives: Ais

Visca Parmènides, visca la unitat

L’Arnau, famós estudiant de filosofia etern, aquest matí m’ha telefonat molt content perquè es veu que tot just ara s’ha assabentat que avui fan una mani per la unitat. Ell, com a bon parmenidià (i habitant de l’estratosfera) que és, està molt a favor de la unitat. Aguantant-se el mòbil amb l’espatlla mig dislocada –tenia les mans ocupades fabricant una pancarta– m’ha explicat que li fa molta il·lusió anar-hi i que està meravellat que fins i tot vinguin autocars de Madrid a celebrar la germanor ontològica que ens uneix eternament. La seva pancarta, ha exclamat, feliç com un anís, dirà:

Cal pensar i dir que el ser és: car ser és, en efecte, no-res no és.

Em sembla que, atabalat amb la confecció de la seva proclama parmenidianounitarista, el mòbil li ha relliscat barbeta avall abans d’arribar a sentir res del que, amb compte de no decebre’l però també amb por que se m’acosti gaire als de PxC, m’he vist amb cor de dir-li.

L’enèsim argument a favor (un d’estar per casa, però que mira)

“El tema, el tema, volem parlar del tema!”, sento que em diuen als matins des de dins la cafetera, en els moments de santa mandra des de sota el coixí del sofà i als vespres des de darrere la pantalla ja apagada de l’ordinador.

I jo dic: “aaaarghhhh, pietat, prou!”

I la cafetera em diu: “Veus, un altre argument a favor. Et sentis espanyola, catalana o ciutadana del món, viure en una organització política homologada, que et reconeix (en lloc de putejar-te perquè troba que ets el que, curiosament, nega que siguis) i que és reconeguda, perquè té dret a tenir una bandereta damunt la taula a les festes d’organitzacions polítiques homologades, farà aquesta mena de converses casolanodelirants completament innecessàries”.

I la borra de sota el coixí aventura: “I això deu voler dir que, a més, ja no et caldrà anar a més manis patriòtiques malgrat patir una certa fòbia social i barretinaire. Perquè el nacionalisme, si és que n’ha de quedar, ja serà d’estat; un nacionalisme banal d’aquell que queda dissimuladet i que –i això és el més espectacular de tot– fins i tot cola com a no nacionalisme.”

“Com tots els nacionalismes tranquil·lets dels que tenen organització política homologada; ves.”, badalla la pantalla apagada.

I totes tres, amb una cantarella d’anunci de xocolatines, conclouen: “Però sobretot, sobretot, farà que et deixem en pau i ens limitarem a fer cafè, arrebossar de borra monedes i arracades i arribar al nirvana electrònic cada nit, mentre tu i els teus temes fareu la vostra”.

Qui té boca el gat pentina

Avui m’he ficat de peus a la paella. No és que la tingui pel mànec, tampoc. Perquè ja se sap que qui remena les cireres, els dits se n’unta. Però és que això meu d’avui ha sigut més amateur; més d’haver tirat la primera pedra si un no vol i haver matat dos ocells que no es barallen.

Ets un feixista però, pel bé de tots dos, no t’ho diré

La cosa va anar així: fèiem una mena de debat sobre la independència de Catalunya (si vas empatxat, lector, ho sento: dues tasses). Tot anava més o menys bé, sense crits i amb raons interessants per part de tots dos bàndols, fins que un noi va aportar el bonic argument que un suposat referèndum al principat seria totalment injust i que, en tot cas, la pregunta s’hauria de votar a tot l’estat. I és que el problema d’arrel que sorprenentment encara ningú havia fet notar era que “el territori no és seu”. I aquí vaig saltar i li vaig dir que era un feixista.

Va ser la primera vegada que deia feixista a algú. I me’n penedeixo. Jo, que era de les que em reia del Llach i els seus neofatxes globals, i mira-te’m ara, utilitzant l’insult més pueril i poc productiu que se’m podia acudir contra un pobre noi acorralat per una colla de federalistes venuts i independentistes amb banyes i cua. Per això em sap greu no haver-m’hi pogut disculpar (a les ànimes sensibles us agradarà saber que no és perquè li lligués una pedra al peu i el llancés al port, sinó perquè ell simplement es va quedar paradíssim i va dir “home no, feixista, no, eh?” i va marxar, i jo, flipada de la meva reacció, no vaig saber què fer).

Queda demostrat, doncs, que jo i el meu fetge no servim per a la política. Amb tot, continuo pensant que el noi del nostre debat de pacotilla el que va fer, sabent-ho o no, va ser apel·lar al dret de conquesta, i que situar-lo per sobre del dret democràtic a l’autodeterminació fa tuf d’unidades de destino en lo universal. Però ara no és un xavalet exaltat sinó la vicepresidenta del govern espanyol que ha fet seu aquest argument. I el marc és el d’un debat de debò. Vista l’amplitud de mires del govern, doncs, potser caldria que, sense perdre el temps a escridassar-nos gaire –que, després, els nostres respectius ministres d’afers exteriors i els ciutadans en general hem de poder anar de copes sense mals rotllos–, siguem nosaltres que diguem “home no, feixisme, no, eh?”. I marxar.

Ponts llevadissos

Ahir m’hi vaig posar suposant que, tard o d’hora, me’n sortiria. Però no, cada vegada hi aprofundia més i, alhora, no acabava de treure’n res de profit. Avui, en canvi, m’he llevat tan fort –tens unes sortides, de vegades, em deia la iaia– que m’he quedat en no-res. Llevada del tot i sense res a perdre, he mirat d’aprofitar el buit de mi per ficar-me allà on no em demanen. N’he tret uns quants de polleguera, que és una cosa que sempre acaba omplint, però m’ha semblat que, al capdavall, tampoc no hi reeixia del tot. Deu ser que, llevat de mi, tot s’infla.

El veí multiorgàsmic i les paraules del ministre

Tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja –ah, que bé, aviat m’ho trauré de sobre i… Merda, ja hi torna– ooooooooohs (d’autèntica decepció amb gust estil ejaculador precoç), nyiiiic, grruuuum, barruuuummm (arrossegament de mobles com qui té molta pressa per arrambar una dotzena de pianos de cua just a l’altre costat de la paret del meu estudi) ooh, oh, oh, mmmmm, uehé, uehé (crescendo de petits crits australopitequians amb esbufecs dements intercalats; diminuendo) –què ja t’ha passat, xato?– tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

Aquesta és la seqüència habitual de quarts de 4 a quarts de 9 de la tarda. Però què deu fer el meu veí? Que s’ho passa la mar de bé és evident. Folla? Ho he descartat. Amb cinc hores diàries ingerint viagra multiplicades per les cinc o sis setmanes meravelloses que m’ha regalat ja seria criant malves. Té el ball de sant Vito? Està muntant una orquestra simfònica de pianos? Juga a un videojoc d’aquests que provoquen epilèpsia? a futbol sala d’estar? a veure qui és el primer veí que li ve a trencar la cara?

I mentre dubto, al meu caparró sensible i impressionable ressonen les paraules preclares del ministre: «perquè hi hagi benestar hi ha d’haver creixement». Potser el dement del costat el que fa és créixer, doncs, com l’Alícia devoradora de pastissets. Potser creix i gaudeix de créixer. Potser quan arribi a ser una sacietat del benestar deixarà de bramar i tocar els collons. O potser no. Potser no aturarà mai aquest creixement a batzegades i començarà a sobreeixir per les finestres borratxo de felicitat. I potser la resta de veïns ens anirem aplanant contra les parets. I si ens allisem prou potser podrem passar per sota les portes sense destorbar el seu creixement del benestar. I, decrescuts i lleugers, planarem per la ciutat, alliberats de tot llast material, amb les necessitats supèrflues tan empetitides que seran bales de vidre que podrem llençar al gegant en creixement com si fossin cacauets a un mico (i que potser faran que es rasqui darrere l’orella). I un cop gibaritzats tots els excapricis teledirigits, pul·lularem per on voldrem i voldrem el millor i no el més car i –tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja, tecleja [i] ooooooooohs, nyiiiic, grrruuuum [etc.].

La dona que pensa com una vaca i la mani del l’11 de setembre

Si en alguna de les meves múltiples regressions a la infància em ve el desig imperiós de clavar pòsters d’algun ídol meu a la paret, ara ja sé que al costat del Sergi Grapes hi posaré la Temple Grandin. Aquesta senyora (aquí i aquí se n’expliques coses), a banda de ser una etòloga autista, de revolucionar el disseny d’escorxadors per reduir el patiment del bestiar i d’inventar la Big Squeeze, una màquina d’abraçar per tranquil·litzar gent asocial, m’ha fet veure la mani de demà d’una manera diferent.

I és que, encara que d’arguments per anar a fer pinya per reclamar un estat català, me’n sobren, una part de mi menys fàcilment persuasible amb raons fa que em vinguin cagarrines i urticària cada vegada que penso en el mar d’humanitat en el qual hauré de passar unes quantes hores aguantant-me la respiració. Les previsibles efusions patrioteres (tenores, barretines, el lema tristíssim de l’i, inde, indepen-den… (el metge em té prohibit dir-lo sencer), quatre mil quatre-centes dotzenes de trilions de quadribarrades, etc.) tampoc no m’empenyen a afegir-m’hi amb gaire entusiasme. Em sap greu, però és així, jo l’11 el somatitzo fatal.

I just quan estava resignada a anar-hi amb un collarí en forma d’embut gegant com els dels gossos per fer-me un xic de lloc, ha arribat la doctora Grandin. El reportatge que li va dedicar la BBC, La dona que pensa com una vaca, va molt bé per desactivar-se (espero que també a la pràctica) la fòbia patriòtico-sortim-tots-al-carrer-en-ramat. Entre molts altres detalls apassionants sobre la mentalitat de les vaques, els cavalls i altre bestiar –inclosos els psicoanalistes (aficionats a putejar-la de petita)–, la Grandin explica que la simplicitat de les seves emocions (contenta, trista, neguitosa, espantada i para de comptar) s’assembla a la de les vaques, posem per cas, i que per això les entén tan bé. I és precisament gràcies a aquesta “limitació” emocional en combinació amb el seu extraordinari vessant racional (altament analític i, alhora, creatiu) que és capaç d’exposar els seus descobriments i portar-los a la pràctica de manera satisfactòria per ambdues parts (l’assumpte moral dels bistecs a banda).

No sé si el patriotisme és una emoció gaire més elevada que les motivacions per a l’eufòria que pot arribar a sentir una vaca, ni crec que, malgrat les personalitats que em consta que hi assistiran, hi hagi gaire gent amb el coeficient intel·lectual astronòmic de la senyora Grandin, a la mani de demà. Ara, sí que espero que el ramat que serem ho farem bé. De fet, la meva única esperança és que ho fem tan i tan bé que els anys que vénen ja no caldrà que sortim massivament a demanar el que ja tindrem (i, així, feliçment, els pobres asocials no caldrà que tornem a manifestar-nos amb la sensació d’estar avançant cap a l’escorxador i/o un concert de Lluís Llach.)

***

La primera part del reportatge The Woman who Thinks like a Cow (després dels primers 10 minuts, si us ve de gust, és qüestió d’anar enllaçant vídeos a cal Youtube).

És l’estupidesa, economista

El cap de la secció d’economia passa l’última pàgina de La reina al palau dels corrents d’aire i s’eixuga la suor del front. No són les rancúnies i guilladures dels milionaris suecs que l’han fet patir fins al final. Ni cap mena de neguit pel fet d’haver acabat tot just ara la lectura obligatòria-si-és-que-vols-ser-algú del bestseller de cinc anys enrere; és un home pràctic ell, què coi ha d’estar per novel·letes. Ni, és clar, la supervivència, tantes vegades incerta, de l’autista justiciera per equivocació Salander i de l’aparentment perillosíssim txulo piscines Blomkvist. No, sua d’alleujament i de perplexitat. Convençut de la validesa del pressupòsit segons el qual els agents econòmics –tu i jo– són agents racionals, havia trobat francament angoixant el començament de la trilogia, però ara ja ha après que totes les crítiques a la manca de moral, d’esperit crític i de capacitat d’investigació i a l’excés de conformisme, de susceptibilitat al suborn i d’autocensura vergonyant dels economistes que escriuen als mitjans de comunicació no són més que literatura de consum ràpid. Ara, ves per on, torna a suar; es demana si és un gènere gaire diferent del que publica el seu diari.

Una petita resurrecció de no res i la patata calenta

La paraula diuen que fa miracles. I es veu que sí. Sobretot si la paraula és premi i les orelles que la senten són vanitoses i èbries de fama, èxit i copets a l’esquena (provin de fer-se magrejar el revers del pàmpol i ja m’ho sabran dir) com les d’uns servidors.

Per tant, després d’eixordar Cerber amb el nostre solo de lira i d’esquivar unes quantes passavolants petrificades, procedim a treure el cap de l’infern on sembla que estem destinats a cremar tota l’eternitat, recollir la patata calenta i, amb gran humilitat, felicitem efusivament la senyora Reflexionem-hi pel bon criteri que ha tingut d’honorar aquest blog moribund amb el premi Liebster

Moltes gràcies, doncs, senyora Reflexionem-hi. I, perquè no hi ha res com un bon enllaç, li reiterem el nostre agraïment.

I ara se suposa que hem d’enumerar 5 blogs collonuts i contribuir a la perversa cadena del bonrotllisme blogaire que consisteix a enllaçar l’enllaçador que ens enllaça amb els nous enllaçats, candidats a enllaçar-nos i a enllaçar-se amb els vells enllaçats ara reenllaçats, etc. Doncs, apa, sempre és millor això que anar coent-se a foc lent. Els 5 blogs recontracollonuts que volem que triomfin a la vida i que facin realitat els somnis de tots els nens a qui no compraran mai un poni són els següents:

La realidad es idiota, amb aquesta declaració de principis ja es poden fer una idea de l’exquisidesa dels continguts.

La casa en obres, que diu que és l’espai literari de Raül Garrigasait. Un que deu escriure, suposo.

Tipsy Pilgrim. Una selecció selecta dels costums sexuals i del mam i la teca d’aquests mons de déu, inclosos els catalans.

Escafarlata, d’un que xerra molt i que diu que és antropòleg.

Pedregar Edicions. Uns que fan llibres i coses rares.

Ara, no sé si cal que els anem a trucar a la porta. No seria bonic exigir aquest esforç a uns pobres zombis i, si fem tard a sopar, Satanàs passa ànsia. A més, segur que als premiats els fa més gràcia venir solets (cal no subestimar l’addicció a les estadístiques). Al capdavall, la terrible patata calenta del xantatge blogaire ja està passada… Ja poden començar a repartir premis, en aquest apunt hi ha les condicions de com cal fer la cosa si la volen fer ben feta.

txe txe txe txenges (cortesia de cal handycap)

Avui que nou de cada deu dentistes t’extrauen dissimuladament la funda d’or per revendre-se-la. Avui que quatre de cada cinc treballadors de banca (els banquers no, déu nos en guard) et recomanen que comencis a guardar calés sota el matalàs. Avui que set de cada vuit nens tenen més por de la prima de risc que del primo del sumossol. Avui, justament avui, he decidit que ja n’hi havia prou de viure completament a la figuera i que m’havia d’assabentar de debò de cap on va el món. Per això, m’he anat a tallar els cabells a la meva perruqueria preferida.

A cal Handycap, és clar

Tot esperant el meu torn, he contret, per una sobredosi de paper couché, la pesta borbònica. Però després de deu minuts (10!) de vacuna en forma de massatge cranialorgàsmic, he recuperat el meu saludable estat semicatalèptic de sempre. Després, durant el procés de retallada capil·lar, he anat assimilant que s’acosta la fi –de què? de tot: la monarquia, el capitalisme, en què més podem confiar?– i que, cardats com estem, més val quedar, pel que ens queda, ben guapos. Així, quan la Tonyi, amb aquell gest ràpid de canell que només ella i els botxins de garrot vil saben fer amb prou elegància, m’ha fet girar la cadira i m’ha plantificat el mirallet davant del nas, m’he vist les orelles, i amb elles, el reflex del meu jo més autèntic:

“Ah! és l’animeta fosca que tots portem dins?”, ha exclamat, amb grans signes d’admiració, la clientela en pes.

“Buf, és un didal ple de merdetes enganxades”, ha comentat la mestressa del cal Handycap, que està farta de deixar nius de merda al descobert a cop de tisora.

“Oh!, que ets esguerradet?, que no estàs fi?, potser un punt volat?”, ha preguntat la Tonyi, sempre amable amb els clients.

Completament satisfet de la meva nova imatge handycapada i del tot integrat en la majoria indignadeta i feliç –a cal handycap saben què és anar a la moda–, he fet una reverència, he pagat i he marxat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.